Per sobreviure només ens cal l’espai íntim de la nostra llar, més el que necessitem per fer la nostra feina i accedir als serveis bàsics. No és gaire, alguns centenars de metres quadrats per cap. Per viure plenament com a humans civilitzats, però, ens en cal molt més. Necessitem més espai del que ocupem. Molt més del que solem imaginar.

Darrere de cadascú hi ha un territori molt extens. Hi ha camps de conreu, pastures, mines, boscos, conques fluvials… Hi ha també espai lliure per al lleure personal. Un territori extens, les dimensions del qual varien en funció dels estils de vida. Els vegetarians passen amb un hortet, els grans menjadors de carn necessiten pastures extenses; els sedentaris es miren el paisatge de lluny, els excursionistes necessiten boscos i muntanyes recorribles. El territori sobre el qual influïm i del qual depenem marca l’abast de la nostra petjada ecològica.

La nostra petjada afecta també l’espai on dipositem els nostres residus. És més que la superfície d’abocadors o deixalleries. És l’espai difús dels rius que contaminem o de l’atmosfera que omplim de gasos indesitjables. Amb el model de societat actual, un català necessita quatre hectàrees i un nord-americà en requereix nou. Si tothom tingués aquest nivell de demanda, la Terra seria petita per als més de 7.000 milions d’humans que ara hi vivim. Sort que als països més pobres la gent passa amb només una hectàrea o fins i tot amb menys.

Sort? No és aquesta la paraula, segurament. Hi cabem perquè l’espai està repartit de manera molt inequitativa. I si hi penséssim

La petjada ecològica és el fragment de planeta que necessita cadascú per satisfer la seva demanda d’espai i recursos. No tots necessitem el mateix espai. Segons com ens alimentem, quin tipus d’habitatge tenim, els mitjans de transport que utilitzem, o els productes i serveis que fem servir, necessitem una àrea de territori ecològicament productiu. Els conreus, les terres de pastura, els boscos, el mar, el terreny construït i l’àrea d’absorció de diòxid de carboni han de proporcionar els recursos que emprem i assimilar els residus que generem. Aquesta àrea és la nostra petjada ecològica.

La petjada ecològica dels catalans és d’unes 4 hectàrees per cap (3 camps de futbol). Això vol dir que, per continuar vivint com vivim, necessitem 280.000 km2, i només en tenim 32.000. La diferència entre el territori que tenim i el que necessitem és el nostre dèficit ecològic.

La petjada ecològica mitjana dels humans és de 2,9 hectàrees per cap. Però hi ha una gran diferència entre països (a l’Índia, 0,8 ha i als EE. UU. 8,7 ha). La capacitat de càrrega de la Terra encara no ha arribat al seu límit perquè als països pobres la gent utilitza molts pocs recursos i genera pocs residus.

El planeta no dóna perquè tothom visqui com nosaltres. No tota la superfície terrestre serveix per a produir els béns que necessitem. A la Terra només hi ha 10.000 milions d’hectàrees explotables. Si els més de 7.000 milions d’humans visquessin com els europeus, caldrien més de 3 Terres, i si visquessin com els nord-americans, unes 5 Terres.

Sense espais naturals no hi ha vida. Els humans ens desenvolupem en un recurs limitat: el territori, i ho fem modelant els sistemes naturals. Però en aquest espai convivim amb altres comunitats animals i vegetals que són claus per la vida. Segons com preservem els espais naturals i les condicions ambientals dels hàbitats podrem conservar la biodiversitat i els valors ecològics i patrimonials del paisatge. Un bé del qual depenen el nostre benestar i l’equilibri natural.

Som molts i cada vegada necessitem més de tot. Només serem equitatius i sostenibles si moderem les nostres demandes i augmentem la nostra eficiència.

(Textos del llibre “Tu en el món teu” de l’Obra Social Caixa Terrassa).