MANIFEST DE SEVILLA

Difós per decisió de la Conferència general de la UNESCO. París, 16 de novembre de 1989

INTRODUCCIÓ

Convençuts que és responsabilitat nostra com a investigadors en diverses disciplines cridar l’atenció sobre les activitats més perilloses i més destructives de la nostra espècie, la violència i la guerra; reconeixent que la ciència és un producte de la cultura que no pot tenir caràcter definitiu o abastar totes les activitats humanes; agraïts pel suport que hem rebut de les autoritats de Sevilla i dels representants espanyols de la UNESCO; nosaltres, els universitaris sotasignants, originaris de tot el món i representants de les disciplines pertinents, ens hem reunit i hem aconseguit el següent manifest sobre la violència. En aquest manifest, impugnem cert nombre de presumptes descobriments biològics que han estat utilitzats per persones, fins i tot en els nostres respectius àmbits, per a justificar la violència i la guerra. Ja que la utilització d’aquests “descobriments” ha creat pessimisme en les nostres societats, proclamem que la denúncia pública i reflexionada de tals manipulacions constitueix una contribució important a l’Any Internacional de la Pau.

El mal ús de fets i teories científics amb la finalitat de legitimar la violència i la guerra, sense ser un fenomen nou, està estretament associat a l’adveniment de la ciència moderna. Per exemple, la teoria de l’evolució ha estat “utilitzada” per justificar no només la guerra, sinó també el genocidi, el colonialisme i l’eliminació del més feble.

Expliquem el nostre punt de vista en forma de cinc proposicions. Som perfectament conscients que, en el marc de les nostres disciplines, es podria parlar de moltes altres qüestions que també concerneixen la violència i la guerra, però ens cenyirem voluntàriament al que considerem una primera etapa essencial.

PRIMERA PROPOSICIÓ

CIENTÍFICAMENT ÉS INCORRECTE dir que hem heretat dels nostres avantpassats els animals una propensió a fer la guerra. Encara que el combat sigui un fenomen molt estès en les espècies animals, en les espècies vives només es coneixen alguns casos de lluites destructores intra-espècies entre grups organitzats. I en cap cas impliquen el recurs a utensilis usats com a armes. El comportament predador que s’exerceix respecte a altres espècies, comportament normal, no pot ser considerat com a equivalent a la violència intra-espècies. La guerra és un fenomen específicament humà que no es troba en els altres animals.

El fet que la guerra hagi canviat de manera tan radical al llarg dels temps prova clarament que es tracta d’un producte de la cultura. La filiació biològica de la guerra s’estableix, principalment, a través del llenguatge que fa possibles la coordinació entre els grups, la transmissió de la tecnologia i l’ús d’utensilis.

Des d’un punt de vista biològic, la guerra és possible però no té caràcter inevitable com ho demostren les variacions de lloc i de naturalesa que ha sofert en el temps i en l’espai. Existeixen cultures que des de fa segles no han fet la guerra i unes altres que en certs períodes l’han fet amb freqüència i després han viscut en pau durant molt temps.

SEGONA PROPOSICIÓ

CIENTÍFICAMENT ÉS INCORRECTE dir que la guerra o qualsevol altra forma de comportament violent està genèticament programada en la naturalesa humana. Encara que els gens estan implicats a tots els nivells del funcionament del sistema nerviós, són la base d’un potencial de desenvolupament que només es realitza en el marc de l’entorn social i ecològic. Encara que indiscutiblement varia la predisposició dels individus a patir la petjada de la seva experiència, no obstant això, les seves personalitats són determinades per la interacció entre la seva dotació genètica i les condicions de la seva educació. Amb excepció d’alguns rars estats patològics, els gens no produeixen individus necessàriament predisposats a la violència. Però el cas contrari també és cert. Encara que els gens estiguin implicats en el nostre comportament, ells sols no poden determinar-lo totalment.

TERCERA PROPOSICIÓ

CIENTÍFICAMENT ÉS INCORRECTE dir que al llarg de l’evolució humana s’hagi operat una selecció en favor del comportament agressiu sobre altres tipus. En totes les espècies ben estudiades, la capacitat per cooperar i complir funcions socials adaptades a l’estructura d’un grup determina la posició social dels seus membres. El fenomen de “dominació” implica llaços socials i filiacions; no resulta només de la possessió i la utilització d’una força física superior, encara que posa en joc comportaments agressius. Quan, per la selecció genètica, s’han creat artificialment aquests comportaments en els animals, s’ha constatat l’aparició ràpida d’individus no hiperagressius; això permet pensar que en condicions naturals la pressió en favor de l’agressivitat no havia aconseguit naturalment el seu nivell màxim. Quan aquests animals hiperagressius estan presents en un grup, o destrueixen l’estructura social, o són eliminats d’ella. La violència no s’inscriu ni en la nostra herència evolutiva ni en els nostres gens.

QUARTA PROPOSICIÓ

CIENTÍFICAMENT ÉS INCORRECTE dir que els homes tenen “un cervell violent”; encara que el nostre aparell neurològic ens permet actuar amb violència, no s’activa de manera automàtica per estímuls interns o externs. Com en els primats superiors i contràriament als altres animals, les funcions superiors neurològiques filtren aquests estímuls abans de respondre. Els nostres comportaments estan modelats pels nostres tipus de condicionament i les nostres maneres de socialització. No hi ha res en la fisiologia neurològica que ens obligui a reaccionar violentament.

CINQUENA PROPOSICIÓ

CIENTÍFICAMENT ÉS INCORRECTE dir que la guerra és un fenomen instintiu o que respon a un únic mòbil. El sorgiment de la guerra moderna és el punt final d’un recorregut que, començant per factors emocionals, de vegades qualitats instintives, ha desembocat en aquests factors cognoscitius. La guerra moderna posa en joc la utilització institucionalitzada d’una part de les característiques personals com l’obediència cega o l’idealisme, i per l’altra aptituds socials com el llenguatge; finalment implica plantejaments racionals com l’avaluació de les coses, la planificació i el tractament de la informació. Les tecnologies de la guerra moderna han accentuat considerablement el fenomen de la violència, sigui en l’àmbit de la formació dels combatents o en la preparació psicològica a la guerra de la població. A causa d’aquesta ampliació, es tendeix a confondre les causes i les conseqüències.

CONCLUSIÓ

Com a conclusió proclamem que la biologia no condemna la humanitat a la guerra, al contrari, que la humanitat pot alliberar-se d’una visió pessimista portada per la biologia i, una vegada recuperada la seva confiança, emprendre, en aquest any Internacional de la Pau i durant els pròxims anys, les transformacions necessàries de les nostres societats.

Encara que aquesta aplicació depèn principalment de la responsabilitat col·lectiva, ha de basar-se també amb la consciència d’individus, l’optimisme o pessimisme dels quals són factors essencials. Així com “les guerres comencen en l’ànima dels homes”, la pau també troba el seu origen en la nostra ànima. La mateixa espècie que ha inventat la guerra també és capaç d’inventar la pau. La responsabilitat incumbeix a cadascun de nosaltres.