VIATGE A BOLÍVIA AMB MANS UNIDES (1a part)

 

A principis d’aquest mes d’octubre vaig estar 7 dies a Bolívia en un viatge de formació organitzat per Mans Unides, juntament amb quatre voluntaris més de la resta d’Espanya.

Aquests viatges els organitza Mans Unides per a que alguns dels seus col·laboradors visitin projectes de l’entitat en els països del Sud, amb la intenció de proporcionar una experiència de convivència i aprenentatge amb les persones del país que es visita.

Per això, alguns dels requisits imposats als participants és que cadascun d’ells comuniqui i difongui l’experiència viscuda a la societat a través dels mitjans de comunicació, centres educatius i públic en general. I això és el que vaig a fer.

BOLÍVIA

Aquest país sudamericà compta amb una superfície d’1.099.000 km² (el doble que Espanya) però amb una població de tan sols 11 milions d’habitants.

Des de 2006 presideix el govern de Bolívia Evo Morales, després de guanyar les eleccions presidencials. Abans de 2006 va haver-hi molta inestabilitat política i econòmica, amb diversos dictadors militars durant els anys 60, 70 i 80.

El mateix any 2006, l’Evo Morales va nacionalitzar recursos com el gas i el petroli, destinant els seus ingressos a programes socials i d’infraestructures, aconseguint una notable reducció de la pobresa i la desigualtat, a més de diverses millores econòmiques.

El nom oficial de Bolívia és: Estat Plurinacional de Bolívia. La Constitució de 2009 va reconèixer la diversitat ètnica del país i va fer oficials 36 llengües indígenes en tot el territori nacional a més de l’espanyol. D’aquesta manera, Bolívia es va convertir en el país amb major nombre de llengües oficials del món. A Bolívia, més de la meitat de la població pertany a un poble indígena.

L’Índex de Desenvolupament Humà (*IDH) de Bolívia és de 0,66 (el 1990 era de 0,54). Malgrat que va millorant, si ordenem els països en funció del seu IDH, Bolívia es troba en el lloc 114 dels 188 països que el mesuren. També la seva renda per càpita és una de les més baixes de la regió (3.005 $).

* L’IDH és un important indicador del desenvolupament humà que elabora cada any Nacions Unides. Es tracta d’un indicador que, a diferència dels que s’utilitzaven anteriorment i mesuraven el desenvolupament econòmic d’un país, analitza la salut, l’educació i els ingressos.

Les dones bolivianes tenen una mitjana de 2,9 fills cadascuna, amb una notable disminució anual. Malgrat això, Bolívia és el país de tota Llatinoamèrica on més embarassos adolescents es produeixen. La culpa no és només la falta d’informació i educació sexual per a adolescents, o el poc accés a mètodes anticonceptius, sinó que cada vegada estan més exposades a ser víctimes de l’explotació sexual, violència de gènere i violacions. La taxa de natalitat en dones entre 15 i 19 anys és de 116 per cada 1.000.

Mentre el seu país veí Brasil està devorant els seus boscos i selves a un ritme frenètic, Bolívia aplica polítiques de major conservació ambiental, encara que no semblen suficients. Aquest any 2019 s’estan produint els incendis provocats i fortuïts més importants des que es van començar a prendre registres el 2013 en l’Amazònia de Bolívia, Paraguai, Perú i, sobretot, del Brasil, cremant-se milions d’hectàrees.

MANS UNIDES A BOLÍVIA

Mans Unides treballa a Bolívia des de 1971, sent els seus principals beneficiaris els *indígenes, les **dones maltractades i la ***població rural en general.

* Per exemple, els guaranís, que viuen a la part boliviana de la regió del Chaco, a finals del segle XIX van ser desposseïts del seu territori fins al punt que les famílies van quedar recloses en condicions de semiesclavitud en les grans hisendes de la regió. Aquestes circumstàncies no van canviar fins que el 1987 va sorgir l’Assemblea del Poble Guaraní i, amb l’ajuda de l’Església Catòlica i altres organitzacions, es va iniciar un procés de reassentament de les famílies en noves comunitats. “Acompanyem els guaranís des de 1999”, diu María Manso de Mans Unides, “i avui podem dir que les comunitats estan consolidant la seva capacitat econòmica, organitzativa i de participació política, encara que les condicions mediambientals i els canvis extrems del clima no són favorables”.

** Les dones i nenes de Bolívia continuen estant exposades a un alt risc de patir violència de gènere, malgrat una llei de 2013 que contempla mesures exhaustives per a prevenir i jutjar la violència contra la dona. Mans Unides col·labora amb entitats locals en la creació de centres d’acolliment i formació per a dones i noies maltractades.

*** Els projectes agrícoles representen el 54% dels recolzats en els últims 10 anys; amb aspectes que inclouen la millora agropecuària i forestal d’una forma integral, invertint en petites infraestructures, tecnologies reproduïbles pels pagesos, llavors millorades i accés al crèdit, posant l’accent en la necessària capacitació i enfortiment de les seves organitzacions sindicals agràries i millorant els accessos al mercat dels productes. A causa de les últimes sequeres, s’ha invertit molt en la millora i creació de sistemes d’acumulació i distribució d’aigua de reg.

EL VIATGE

Durant els 7 dies d’estada a Bolívia vam visitar:

– L’Instituto Politécnico Tomás Katari de Sucre (IPTK), ONG co-finançada per Mans Unides que ens va explicar un projecte que té com a objectiu millorar el nivell d’ingressos econòmics de les famílies camperoles empobrides, el qual s’ha convertit en un referent en la política de desenvolupament econòmic local.

– El Centro Juana Azurduy de Sucre, que és una ONG co-finançada per Mans Unides i fundada el 1989 per un grup de dones motivades pels alts índex de pobresa, discriminació i vulneració dels drets de les dones, l’infància i la joventut de Bolívia. És una organització que des del feminisme contribueix al desmuntatge del sistema patriarcal en la població i les institucions mitjançant l’empoderament i l’emancipació de dones i joves en els àmbits polític, cultural i social, per mitjà d’accions d’incidència i prestació de serveis. En aquest centre vam poder visitar diverses seccions així com parlar amb molts dels seus beneficiaris.

– L’Acción Cultural Loyola de Padilla (ACLO), ONG co-finançada per Mans Unides que va ser creada pels jesuïtes l’any 1966 sota l’orientació del Concili Vaticà II i que emprèn accions de promoció social, econonòmico-productives, educatives, comunicatives i d’incidència política, sempre en harmonia amb el medi ambient, cercant el que ells en diuen “una vida buena”, justa, solidària, intercultural, democràtica, sostenible, tant pels pobles indígenes camperols originaris com per a les poblacions urbanes populars. Acompanyats pels responsables d’aquesta ONG vam poder visitar diverses finques individuals i col·lectives així com parlar amb les pageses responsables de les mateixes (després de viatjar moltes hores per camins intransitables).

– El Centro Yanapasiñani Bolívia de La Paz és una ONG pel desenvolupament de la dona i la família co-finançada per Mans Unides i nascuda l’any 2006 de l’iniciativa d’unes dones que volen treballar per altres dones per aconseguir una societat més equitativa. Actua en projectes d’empoderament econòmic i personal de dones i joves amb perspectiva de gènere. També en aquest centre vam veure diverses de les activitats que duen a terme i vam poder parlar amb les seves usuàries, que ens van fer emocionar a tots plegats.

– L’Instituto Para el Desarrollo Rural de Sudamérica de La Paz (IPDRS), co-finançat per Mans Unides, que és una iniciativa de la societat civil nascuda l’any 2009 per a promoure enllaços, sinèrgies i accions de desenvolupament social de base camperola indígena a diversos països sud-americans. Aquesta entitat té iniciat des de fa un any un projecte a la regió de El Chaco bolivià dedicat a la consolidació de la gestió dels territoris que foren titulats per l’Estat bolivià a favor del sector indígena, enfortint l’accés de les famílies i les organitzacions guaranís al mercat i la seva participació en les decisions sobre el desenvolupament econòmic que els afecta.

CONCLUSIÓ

Com s’ha pogut entreveure en la breu explicació dels projectes visitats, a Bolívia, Mans Unides no sol construir escoles, centres sanitaris o pous com fa a molts països d’Àfrica, ja que d’aquest tipus d’infraestructures ja se n’ocupa l’Estat.

A Bolívia, les accions de Mans Unides van més aviat encaminades a potenciar les capacitats de les poblacions marginals com ara els nens i les dones en situacions molt difícils, els camperols indígenes exclosos dels mercats agrícoles i mal alimentats, etc. De tot això en continuaré parlant en un proper escrit, aprofundint en les històries personals d’algunes beneficiàries.

Enric Segarra Bosch

 

 

VIATGE A BOLÍVIA AMB MANS UNIDES (2a part)

 

Segona part de la narració del viatge de formació a Bolívia organitzat per Mans Unides l’octubre de 2019 i realitzat pels següents voluntaris d’aquesta entitat:

Jesús Revenga Martín – SS.CC. Madrid

Belén Rebollo Rico – SS.CC. Madrid

Lucía Buzón Aroca – Delegació d’Eivissa

Joan Quintana Plans – Delegació de Terrassa

Enric Segarra Bosch – Delegació de Solsona

Aquesta història comença a l’aeroport de Barajas, o si voleu molt abans, quan Mans Unides ens va oferir l’oportunitat al Joan, l’Enric, la Belén i la Lucía, de conèixer a la gent de Bolívia.

Allí ens esperava el Jesús, el nostre company de viatge, qui més que un guia, ha estat un amic pacient que ens ha ajudat a comprendre aquesta cultura i a entendre per què cal continuar lluitant i treballant per a dignificar a les persones. Mil gràcies, cap.

SOBRE ELS PROJECTES VISITATS A BOLÍVIA

En aquesta ocasió no parlarem de projectes, estadístiques, ni pressupostos. Volem parlar de vides reals, de sentiments, de canvis, dels testimoniatges de persones que han acudit a la recerca d’ajuda als socis locals de Mans Unides.

 

1. CENTRO JUANA AZURDUY DE SUCRE: De les persones d’aquest centre que parlarem no tenim imatges, per garantir el dret a la seva intimitat i per la cruesa dels seus testimoniatges. També hem canviat els seus noms.

– “Em dic Ana María i tinc 18 anys.

Vaig sortir de festa una nit a gaudir, ballar i conèixer gent nova. Entre ball i ball, vaig beure més del compte. No recordo gaire més, només que em vaig despertar en una habitació desconeguda per la qual havia passat més d’un noi…

La meva sensació era de buit, fàstic i repudi. Em vaig sentir bruta i sobretot, culpable.

Per por del què diran, vaig decidir callar. Els meus pares, encara avui, no saben res del que m’ha passat. L’única persona a qui li ho vaig dir, la meva tutora, em va recomanar deixar els estudis perquè aviat se n’assabentarien la resta dels meus companys. L’angoixa i el buit que sentia van fer que intentés buscar ajuda sense que ningú ho sabés.

Vaig acudir al SLIM (Servei Legal Integral Municipal), on em van aconsellar no seguir endavant amb la denúncia, afirmant que només em portaria problemes perquè els presumptes violadors eren menors d’edat i jo no. Buscava justícia, però el meu expedient passava d’un Municipi a un altre, obligant-me a presentar-me a les vistes corresponents, havent de mentir a la meva família per a poder fer els llargs desplaçaments.

Un bon dia, cansada de no trobar solucions, vaig assistir a una conferència sobre violència de gènere. Davant les meves moltes i insistents preguntes, la conferenciant va voler parlar amb mi al final de l’acte i així vaig conèixer el centre Juana Azurduy, popularment conegut com Las Juanas.

És a partir d’aquí quan començo a veure la llum. La Lila, l’advocada del centre, va aconseguir que el meu expedient es traslladés a Sucre i pogués celebrar-se un judici just. El principal agressor, fins i tot sent menor, va ser declarat culpable, i té prohibida la sortida de la seva localitat. Jo visc a molts quilòmetres de distància.
Els psicòlegs de Las Juanas m’han ajudat a recuperar la meva autoestima i les ganes de viure per a així tancar un capítol dolorós de la meva vida. Ara he reprès les meves classes, i el meu somni és ser rebostera. Ja he començat a vendre els meus productes en les fires locals.”

– “Jo sóc el Juan Carlos i sóc aquí per no anar a la presó. Era un maltractador, pegava sistemàticament a la meva dona.

Porto venint a Las Juanas tres mesos; m’ha costat molt arribar a acceptar el que era i que he de canviar. Els psicòlegs del centre han fet un dur treball amb mi. Ahir va acabar la meva última sessió i ara estic en el camí de controlar la meva ira i de solucionar els meus problemes de parella parlant, no pegant, ni cridant.

Us puc dir que sóc un home diferent del que va venir per primera vegada i sóc conscient que he de deixar definitivament la beguda i cuidar la meva família.

La gota que va fer vessar el got va ser aquella nit en la qual la meva dona i jo vam sortir de festa. Tots dos vam beure molt i, com era habitual, començàrem a discutir acaloradament sense saber per què. Ja en el cotxe, embogit, vaig començar a colpejar-la mentre conduïa. De sobte, ella va obrir la porta amb el cotxe en marxa per a fugir del dolor, va caure i es va trencar el turmell, la tíbia i el peroné.

Em vaig espantar molt i la vaig portar a l’hospital, on immediatament van activar el protocol de maltractaments. M’enfrontava a una pena de presó per agressió i violència de gènere. Se’m va donar la possibilitat de commutar l’ingrés a la presó per l’assistència al taller de noves masculinitats i a les teràpies individuals i grupals, ateses pels psicòlegs del centre Juana Azurduy. Aquí va començar el meu procés de reeducació. Els llicenciats em van ensenyar a posar-me en el lloc de l’altre; tinc una filla i no voldria que tingués una parella com jo.

He après que he de resoldre els problemes diaris sense recórrer a la violència. La meva dona m’ha donat una segona oportunitat i l’estic aprofitant.”

– “Jo sóc la Carmiña Gras, la meva germana Mauren ha mort. No ha estat un accident com ens volien fer creure les autoritats al meu pare i a mi. Ha estat assassinada per la seva parella en el municipi d’Aiquile, província de Cochabamba.

Des del principi, ens han estat marejant d’un lloc a un altre, per problemes de jurisdicció. Hem buscat ajuda en els SLIMS i hem hagut de contractar a un detectiu privat perquè realitzés les recerques i obtingués les proves que hauria d’haver obtingut el Ministeri Fiscal. Vaig acudir durant un any al Jutjat, cada deu dies, simplement per a sentir que no hi havia cap avanç en les recerques, ni tampoc proves concloents contra la parella de la meva germana.

Per sort, vaig arribar al centre Las Juanas, on la Llicenciada Lila va poder encaixar totes les peces d’aquest puzle, fins a obtenir un judici condemnatori.

Ara el meu pare, aquí present, a la fi pot descansar. Han estat cinc anys duríssims i ens toca reprendre les nostres vides, interrompudes durant tot aquest temps.”

 

2. ACCIÓN CULTURAL LOYOLA DE PADILLA (ACLO):

– La Rosa és una dona d’una comunitat de Padilla, al sud-est de Bolívia. Una dona de llargues trenes negres i pèl brillant, de 63 anys, 10 fills i 23 néts. Una dona forta, valenta i de pell adobada pel sol.

Des que va néixer ha viscut en una parcel·la amb unes condicions molt dures. La seva vida fins fa un any, en les seves paraules, “era insofrible”.

Anava a buscar aigua cada dia a llarga distància. Mentre va ser nena i jove, caminant; quan les forces li van fallar amb l’edat, amb l’ajuda d’un ruc.

Va veure com els seus fills anaven creixent i abandonant la llar per a buscar una vida nova i millor. Tan sols va quedar al seu costat el Raúl, el seu fill petit, que va apostar per la modernització de les terres, que li van oferir ACLO i Mans Unides.

Va assistir als cursos de capacitació agrària, però sense aigua res no era possible. Ni la Rosa ni el Raúl sabien com funcionava una aixeta. El primer pas va ser portar l’aigua des de 1.500 m. Ara, gràcies al seu interès, la propietat s’està convertint en un model de finca integral de cicle energètic, on tots els recursos són aprofitats.

Aquest model suposa tenir una producció agrícola ecològica amb un hort hortofructícola i un hivernacle regats per aspersió controlada que ell mateix ha fabricat amb les seves mans. Això ha suposat generar excedents que pot vendre a la fira quinzenal de Padilla.

La finca també disposa d’un biodigestor, forn i cuina ecològica. Ara la Leila, la dona del Raúl, prepara delicioses sopes utilitzant menys llenya i produint menys fums.

També compten amb un sanitari ecològic, i perquè les cabres i porcs descansin millor i produeixin més, s’ha implementat en el corral un matalàs vegetal sec amb farratges. A més, s’ha dut a terme una repoblació forestal amb espècies autòctones.

Els seus veïns no s’havien animat a posar en marxa aquest tipus de millores en les seves parcel·les i habitatges fins no veure els resultats positius obtinguts per la Rosa i el Raúl. En aquest moment, no sols els seus veïns, sinó les autoritats municipals de Padilla estan interessats a implementar aquest model d’explotació a la resta de les comunitats.

Lamentablement, segueixen sense tenir llum elèctrica.

 

– El Víctor és una persona jove, inquieta, que aposta per seguir en el camp. S’ha format en els cursos de capacitació i lideratge del programa, fins a arribar a ser un dels líders provincials agrícoles.

La seva finca està a molta distància del poble, la qual cosa suposa estar allunyat de la seva família durant la setmana. La seva dona i fills viuen al poble per a poder acudir a l’escola. Només es veuen els caps de setmana.
En un terreny rocós i àrid, i gràcies a la canalització del sistema de reg, ha aconseguit tres hectàrees cultivables de patates i fesols, que va tornant amb quinoa i blat de moro.

Combina aquesta activitat amb la reforestació amb pins espàtula i la cria de 30 caps de bestiar, que és el màxim que pot alimentar amb el terreny del qual disposa. Totes aquestes activitats són recolzades pel projecte.

– L’Arminda té 5 anyets. És una nena encantadora, de galtes de pa gracioses i cremades pel fred i el sol.

Cada dia acudeix a una petita escola amb els seus vuit companys, tots de diferents edats. A més d’aprendre a llegir i escriure, aprenen a cuidar i respectar el medi ambient. Des de fa uns mesos, els arriba aigua corrent que facilita la seva higiene diària i els ha permès implementar un hort escolar. Amb l’ajuda de la Cilda, la mestra, han dissenyat un hort d’allò més original. Cada parcel·la està delimitada amb ampolles de plàstic de diferents colors i formes, on creixen enciams, pastanagues, julivert, coriandre i altres hortalisses.

Per a facilitar el creixement, utilitzen cobertes vegetals per a retenir la humitat i protegir les hortalisses del sol i dels ocells. Saben fer planters i trasplantar en el moment adequat, utilitzant abonaments orgànics que ells mateixos preparen.

– La Benita viu en la Comunidad de las Casas, prop d’una de les zones protegides de Chuquisaca.

És una dona valenta i decidida, ha arribat a ser la presidenta de l’Associació de Dones Productores Agrícoles.

Per a conèixer la seva realitat, vam haver de desplaçar-nos des de Padilla. Vam trigar més d’una hora i mitja amb cotxe per camins difícils. Arribàrem cansats, per no dir esgotats…

De sobte, vam sentir l’explosió de coets i música. Una comitiva de benvinguda ens esperava a la zona. Dones i homes portaven garlandes confeccionades amb productes de l’horta (allí hi havia patates, taronges, pastanagues, pomes…) que ens van lliurar a cadascun de nosaltres. La nostra sorpresa va ser total quan ens van convidar a participar amb ells en una dansa típica. Les seves cares de felicitat mostraven el seu agraïment i calorós acolliment. Estaven desitjosos d’ensenyar-nos tot el que havien aconseguit amb l’ajuda d’ACLO i Mans Unides.

El seu major orgull era l’hort tan variat que havien aconseguit. Tenien sembrades tot tipus d’hortalisses:  pastanagues, carabassons, cebes, enciams, etc.

La Benita, dona emprenedora, va emigrar a l’Argentina i allí va aprendre tot el relacionat amb el cultiu de la terra. Al seu retorn, va proposar a la comunitat introduir nous productes com la maduixa, així com l’ús de cobertures vegetals per a mantenir la humitat que, a poc a poc, van substituint el plàstic.

Ara ja disposen d’excedents de producció que poden comercialitzar a la fira quinzenal de Padilla. Aquesta activitat, a més de proporcionar-los diners, els ofereix establir una xarxa social amb altres comunitats.

Vam compartir un plat especial que ens havien preparat amb tota la il·lusió a base dels productes de les seves terres. Però el moment més emotiu d’aquesta visita va ser quan tots vam enllaçar les nostres mans com a símbol d’unió entre germans.

 

3. CENTRO YANAPASIÑANI DE LA PAZ:

– La Rebeca i la Yésica es van conèixer en el Centro Yanapasiñani. Les dues viuen a El Alto, al sud de La Paz.

La Rebeca té una nena preciosa que es diu Mía.

La Yésica és mare de dos nens molt inquiets, la Yasmín i el Luís Miguel.

La Rebeca viu en una vall molt allunyada. Triga més d’hora i mitja a arribar al Centre, però mai ha arribat tard. La seva puntualitat és premiada amb la devolució de l’import del bitllet d’autobús. Compta amb l’ajuda de la seva mare, Donya Bernarda, qui la recolza en totes les seves decisions.

La casa on viuen no té cap comoditat, així i tot han creat la seva llar. En un pati obert i atrotinat, a l’esquerra, hi ha una petita cuina, que al seu torn serveix de sala d’estar. Al fons, a la dreta, dues habitacions. Una tancada i reservada al pare de la Rebeca per a quan decideixi tornar, ja que fa més d’un any que va marxar amb la filla petita per a no pagar la manutenció. Ja ha format una nova família i Donya Bernarda està sola. Per a subsistir prepara esmorzars que ven al carrer. A l’altra habitació dormen els altres membres de la família. No hi ha quarto de bany, només té una aixeta a l’entrada de la casa.

La Yésica es va cansar de la seva parella i el va treure de la seva vida; era un home gandul i els pocs diners que guanyava, se’ls gastava bevent. Ara viu sola amb els seus dos fills en una habitació de 3×3 metres, al fons d’un pati d’una casa en construcció que és propietat d’una senyora que li ha deixat per al seu ús, mentre tingui cura de la casa i la vigili.

Una cuina mínima, un jaç on dormen la mare i els dos fills, i la resta de pertinences escampades pel terra, és tot el que tenen. Ni tan sols un bany, només una aixeta al pati de la casa.

La Rebeca té 18 anys i el seu nadó 8 mesos. Va ser producte d’una relació amb un jove de 25 anys de la regió del Beni, departament limítrof amb el Brasil.

Aparentment, la seva parella s’ha responsabilitzat de la Mía i la Rebeca, però la realitat és que el matrimoni promès no s’ha celebrat i ell continua vivint al Beni, posant excuses vàries com que la seva mare està malalta i ell s’ha trencat l’esquena. Rebeca està sola per a cuidar la seva filla i d’ella mateixa.

La Yésica té 25 anys i en fa 5 que va tenir a la seva filla Yasmín. Va començar amb molta il·lusió la seva relació, que va durar fins que va néixer el seu segon fill, en adonar-se que era preferible intentar tirar endavant sola els seus fills que continuar mantenint a una parella que únicament consumia els pocs recursos amb els quals comptaven.
La Yesi està summament prima, el seu pit ben just dona llet, ja que la seva alimentació és molt deficient. Bàsicament, el menjar que entra en aquesta casa és proporcionat per la seva mare, d’amagat del seu padrastre.

La Rebeca va conèixer Yanapasiñani per mitjà del centre mèdic en les seves revisions i controls durant l’embaràs. A la Yésica, en canvi, li ho va comentar una amiga de la seva mare que havia sentit parlar dels programes del centre.

Ambdues han participat en els tallers de formació de costura i confecció. Les dues van arribar al centre amb moltes pors, incapaces de comunicar-se, sense saber ser mares i amb poc suport econòmic per a tirar endavant. Les ganes d’aprendre, el contacte diari, compartir els fills, el suport de les professores i psicòlogues del centre, anar a recollir juntes als seus fills cada dia a la guarderia de Yanapasiñani, les va fer anar agafant confiança i aviat compartien inquietuds.

En els tallers han adquirit els coneixements necessaris per a confeccionar i vendre les seves pròpies peces.

Han desenvolupat les capacitats de comunicació i autoestima i han après a considerar-se a si mateixes persones importants, independentment de qui les acompanyi en el seu camí.

S’han endeutat per a poder adquirir les màquines de cosir i des de Yanapasiñani i Mans Unides se’ls ha proporcionat com a capital llavor les teles inicials amb les quals poden confeccionar les seves primeres peces de vestir.

Ambdues estan il·lusionades amb la creació d’una societat conjunta, que els permeti dissenyar una línia de roba de nadó i esportiva, amb la qual puguin tirar endavant les seves vides i la de les seves famílies.

 

La història de la Rebeca i la Yesi, com les altres històries explicades, poden tenir un final feliç …. o no.
Tot dependrà del suport que rebin en totes les esferes de les seves vides.  Aquestes històries ens han ensenyat que hi ha lloc per a l’esperança i que, des de Mans Unides, juntament amb els seus socis locals, es posen en marxa processos que tracten de fomentar societats més inclusives i justes, així com aliances entre homes i dones per a trencar les barreres i obstacles que minen la dignitat dels més desfavorits.

Equip de Mans Unides que va viatjar a Bolívia.