EL SUPORT DELS AVIS ALS NÉTS

Una de les més grans i esteses mostres de solidaritat familiar d’avui en dia és la que donen els avis tenint cura dels seus néts.

Normalment, l’actual generació d’avis en jubilar-se no s’ha de preocupar més de la qüestió econòmica, pel la qual cosa sol deixar de treballar totalment, disposant de molt de temps, d’una llarga esperança de vida, d’una notable salut i d’una bona vitalitat física, que en generacions anteriors no van poder gaudir.

El naixement d’un nadó transforma completament el dia a dia d’una llar. Als compromisos i responsabilitats ja existents, se’n sumen altres molt diferents: la d’educar el petit de la casa i acompanyar-ho en el seu desenvolupament i creixement. Els plaers de tenir un nadó són molts, però no es pot ignorar que el treball augmenta.
En moltes famílies, conciliar treball, casa, economia i fills és una tasca que requereix molta habilitat i, en alguns casos, sacrificis.

L’arribada d’un nadó no només transforma la vida dels pares, sinó també la de molts avis. Poder comptar amb ells és un recurs molt valuós. La presència dels avis és un consol i un alleujament per les famílies que creixen.
L’actual situació de crisi econòmica, així com les retallades socials que ha comportat, ha posat en evidència que molts avis s’han convertit en el matalàs protector de moltes famílies joves afectades, permetent-los en alguns casos mantenir un cert nivell de vida i, en altres, possibilitant-los fins i tot la subsistència.

Avui en dia moltes famílies, a causa de les obligacions laborals tant del pare com de la mare, tindrien molts problemes per cuidar els fills si no fos per l’ajuda dels avis. Però el paper dels avis en l’educació del nen va molt més enllà del que podria donar un/a cangur. La seva presència influeix en el desenvolupament emocional del nen, li mostra altres perspectives i, amb freqüència, li ofereix un tracte més serè i menys angoixat que el que solen donar-li els pares. Els avis poden aportar temps, paciència, experiència, tolerància, etc. i un sentiment de família extensa, d’estirp, de tenir unes arrels que vénen del passat.

Què poden aportar els avis als pares:

– Molt suport i consells, fruit de la seva experiència, per a tenir cura del primer nadó i, més endavant, d’aquest quan es va fent gran.

– Tenir cura dels nens quan els pares no poden fer-ho com, per exemple, recollint-los del col·legi, portant-los a les activitats extraescolars, vetllant-los quan es posen malalts, emportant-se’ls a casa a dormir quan els pares han de sortir o anar de viatge, etc.

– Ajudar en l’educació dels nens, enriquint la comunicació entre pares i fills i, si cal, intentant apaivagar les dues parts quan es presenta un conflicte.

– Contribuir amb la seva experiència en moments de crisi familiar i, si cal i es pot, ajudant-los econòmicament o de qualsevol altra manera.

– Donar suport al pare o a la mare divorciada.

– Etc.

Què poden aportar els avis als néts:

– Molts sentiments apropiats, bons consells i coneixements que han adquirit en el transcurs de les seves vides.

– Els avis transmeten costums, històries i valors familiars, així com altres elements culturals, mantenint els vincles entre generacions.

– També transmeten valors d’ajuda i respecte a l’altra gent gran, ja que els néts respecten els seus avis.

– A molts nens els encanta estar amb els seus avis per diferents i variades raons: alguns perquè al costat dels avis no hi ha tantes ordres ni obligacions; d’altres perquè poden fer coses diferents amb ells: menjar el que volen, anar al parc, en definitiva… sentir-se més lliures; però a la majoria de nens els agrada també perquè realment estimen els seus avis.

– La síntesi entre l’experiència, la distància generacional, la permissivitat i l’excepcionalitat acostuma a generar admiració als néts, que idolatren els seus avis, de qui aprenen una altra manera de veure i viure el món.
– Els avis solen ocupar un lloc destacat en la vida del nen, en la seva infància, i influeixen poderosament en el seu desenvolupament emocional. No cal estranyar-se, per tant, que en el món infantil estiguin tan presents.
– Etc.

Què poden aportar els néts als avis:

– La relació dels avis amb els seus néts és sempre molt enriquidora per a les dues bandes, també pels avis. Un dels molts exemples d’això ho és que els avis poden aprendre amb els seus néts algunes de les noves tendències i tecnologies, com la utilització d’un mòbil o ordinador, etc., apropant-se més a les noves generacions.
– Tenir cura dels néts també és útil als avis en la mesura que representen una injecció de vitalitat i energia en un moment en què els anys poden començar a passar factura.

– Els néts també apropen d’alguna manera els avis amb els fills, perquè a partir del seu naixement la relació entre els avis i els pares canvia i passa a ser d’igual a igual, de pares a pares.

– Pels avis, també és molt beneficiós perquè se senten més útils, més considerats i més valorats pels seus fills.

– Etc.

Que haurien de tenir en compte els avis:

– Reforçar sempre els criteris educatius dels pares, deixant de banda els seus, ja que les generacions de pares i fills són diferents i, per tant, també ho són els criteris educatius vigents.

– No fer o dir res que pugui deteriorar la imatge dels pares.

– No voler estar mai en primera línia. Per tant, res de protagonismes excessius, sinó desig de servir i passar desapercebuts si així cal.

– Màxim respecte a la unitat familiar que formen els seus fills, amb tota la consideració a l’espòs o esposa dels seus fills, estimant-los i mostrant-los l’afecte amb detalls.

– No interferir mai quan els pares estan sancionant.

– Si es volen fer regals als néts, demanar l’acord dels pares.

– Els avis han de tenir cura dels néts sense sobreprotegir-los. Han de saber establir les diferències entre les manifestacions d’estima lògiques i les que poden portar-los al malcriament.

– La casa dels avis estarà sempre oberta per als seus néts, i han de procurar que sigui un lloc agradable, la qual cosa no vol dir que no s’exigeixin algunes normes de convivència de les quals els pares no s’han de desentendre.

– Hauran de saber disposar de temps per a crear llaços afectius amb els seus néts, jugant amb ells, etc., sense perdre mai la paciència.

– A vegades, als avis els pot semblar que els seus fills en algunes coses s’equivoquen en l’educació dels seus fills i creuen que haurien d’ajudar-los. En primer lloc han de valorar bé si s’equivoquen o simplement és qüestió de costums o d’opcions diferents de les que a ells els hi han anat bé. Els avis han d’estar oberts a altres opcions perquè el que pot haver servit per a ells, pot no ser el millor per la família dels seus fills.

– Els avis han de “ser-hi quan fan falta” però també han de saber “no ser-hi de més” en altres ocasions. És fonamental no immiscir-se massa en la vida dels fills.

– És molt important tenir en compte que els fills, ara convertits en pares, són els que han de prendre les decisions en relació als seus fills i no els avis, encara que també siguin els seus néts.

– Els avis també han de saber dir “no” als pares quan calgui. Han de saber mesurar les seves forces i ser conscients de la seva situació personal. Hi ha avis que creuen que poden amb tot i al final això els hi passa factura físicament i psíquicament. Per evitar aquestes situacions, han de parlar-ne amb naturalitat amb els seus fills.
– És convenient que els avis tinguin la seva pròpia vida al marge dels fills i néts, i que segueixin gaudint de les seves estones d’oci.

– Etc.

Obligacions dels pares envers els avis:

– És de vital importància que els pares, des que els nens són molt petits, inculquin l’amor i el respecte cap als seus avis, com a persones insubstituïbles que seran en el seu procés de formació.

– Els avis poden ser un valuós puntal pels pares tenint cura i donant bons exemples als néts, però no ha de recaure sobre ells la responsabilitat d’educar-los, que correspon principalment als pares, això sí, amb l’ajuda de tots. Hi ha una important diferència entre el paper de ser pares i el de ser avis. Per exemple, és normal que els avis, en absència dels pares, concedeixin alguns capritxos als néts i se saltin algunes regles que els pares no gosarien saltar-se. Els avis no hi són pas per educar els néts, sinó per ajudar i donar-los afecte.

– Els pares han de saber veure quins són els límits dels avis en la seva dedicació als néts. No han de delegar-los-hi excessives tasques ni fer-los-en més responsables de l’estrictament necessari i convenient.

La línia divisòria pot ser aquella en què els avis deixen de gaudir de la seva dedicació als nets i ho veuen ja com una obligació que els causa una certa angoixa. Una cosa és que els avis gaudeixin dels nets, tot i ajudar els fills, i una altra és que se sentin utilitzats pels fills.

– La cura dels néts es converteix en un problema quan és una obligació a temps complet pels avis, sense que aquests puguin fer totes les seves activitats diàries o es puguin realitzar personalment, ja que la majoria d’avis que s’encarreguen dels seus néts són jubilats amb plans per tenir més temps lliure per a ells mateixos i fer les coses que anteriorment no han pogut fer.

– Si es sobrepassen aquests límits, que cal saber trobar i delimitar, pot passar que se’n ressenti la qualitat de vida i salut dels avis, que ja no tenen la mateixa energia que abans, i els provoqui un cansament físic o un estrès psicològic tornar a ser “pares” dels seus néts.

– Hi ha avis la màxima aspiració dels quals és dedicar el seu temps a tenir cura dels seus néts, però n’hi ha d’altres que desitgen dedicar el seu temps lliure, ara que en tenen, a gaudir de les aficions i activitats que no van poder exercir quan eren més joves. Això s’ha de respectar i deixar-los fer, ja que tenen tot el dret sobre el seu temps lliure i la seva pròpia vida.

– Hi ha avis que pot ser que tinguin minvades les seves forces i que, per tant, sigui molt esgotador per a ells tenir cura dels seus néts, encara que no ho diguin. S’ha de saber detectar aquests casos i alliberar-los de qualsevol esforç no convenient envers els néts.

– Tots els avis necessiten gaudir sovint dels seus néts (i els néts dels seus avis). Per tant, en aquells casos en què els avis no poden tenir mai cura dels seus néts, per la raó que sigui, els pares no han d’escatimar esforços perquè es puguin trobar sovint i gaudir mútuament de la seva companyia.

Per tant, comptar amb l’ajuda i participació dels avis en l’educació dels fills aporta avantatges per a tots: els avis se senten més útils i valorats, els pares més tranquils, i els néts encantats.

 

3.1.9. (1)

3.1.9. (2)

3.1.9. (3)

3.1.9. (4)