DOMÈNEC CALAF BINEFA

Aquest diumenge en què surt un nou exemplar d’El Pregoner d’Urgell (8 de març del 2015) es compleixen 7 anys de la mort del Domènec Calaf (8 de març del 2008), a conseqüència d’una llarga i irreversible malaltia que va suportar d’una manera exemplar.

Tothom que el va conèixer estic segur que en guarda un molt bon record, perquè era impossible: parlar amb ell i no quedar-ne satisfet, conèixer les seves obres i no admirar-lo, necessitar ajuda i no trobar-la en ell, etc.

El Domènec estava dotat d’una gran sensibilitat artística, d’una bondat sense límits, era molt idealista, extremadament desinteressat, molt respectuós amb tothom, gran amic dels seus amics, molt sensible a tot allò que passava al seu voltant i sempre disposat a ajudar. Jo, que vaig estar treballant amb ell durant més de cinc anys, i vaig ser coneixedor de les seves obres durant molt més temps, puc assegurar que la seva vida va ser un gran exemple de solidaritat.

El Domènec Calaf Binefa va néixer a Anglesola l’any 1942. Quan va fer 10 anys va anar a viure a Solsona, amb un oncle sacerdot, on va entrar a estudiar al Seminari, situació que va durar molt poc, doncs no li agradava gens. A continuació va entrar d’aprenent en una rellotgeria de la mateixa ciutat.

Poc temps després, tot i ser molt jovenet, simultàniament amb l’aprenentatge de rellotger, es va iniciar en l’estudi autodidacta de l’electrònica.

Aviat es va adonar de les grans possibilitats que aquesta nova tecnologia podia oferir pel millorament dels rellotges en si, així com pels professionals que es dedicaven a la seva reparació: els rellotgers.

En tornar del servei militar, l’any 1964, va obrir una rellotgeria a Bellpuig, als porxos del carrer Major.

Es va casar amb la Palmira Badal i tingueren dues filles, la Palmira i la Núria. La seva esposa Palmira fou “el puntal perfecte” perquè el Domènec pogués desenvolupar amb èxit els projectes professionals i de vida que s’anava traçant.

Pressentint l’apogeu que tindria la rellotgeria electrònica i tement com de desemparats es trobarien els rellotgers quan això passés, l’any 1972 va fundar a Bellpuig mateix el Laboratori Calaf d’Aplicacions Electròniques en Rellotgeria, amb la finalitat de crear una gamma d’instruments que li permetés al rellotger tradicional reparar tota mena de rellotges electrònics amb un mínim de despeses i nous coneixements.

Cal remarcar que en aquesta iniciativa no el va moure cap interès de tipus material, ja que d’ambicions econòmiques no en va tenir mai en tota la seva vida, tot el contrari: mai volia parlar de diners, per ell sols eren un destorb. Tampoc li agradava gens “fer d’empresari”.

Dos anys, amb moltes hores robades al descans (doncs va seguir exercint de rellotger), sacrificis econòmics, familiars i moltes ensopegades i desenganys, el van portar a la consecució del cronocomparador Palcron l’any 1974.

La paraula “Palcron” va néixer de la contracció del nom “Palmira” i de la paraula grega “cronos” (temps) per a fer justícia al gran suport i comprensió rebuts de la seva esposa Palmira.

La sorpresa més gran de la seva vida se la va trobar quan al presentar tímidament aquest instrument a persones molt significatives en el sector de la rellotgeria, es va assabentar de què en tot el món no existia un equip que oferís les prestacions i qualitats del Palcron.

El 1974 va patentar aquest equip, però fins al 1976 no es va començar a fabricar per a la venda. Se’n va haver de cuidar el mateix Domènec, dotant-se de l’equip de persones necessari, malgrat el desagradable que li resultava el “ser empresari”, perquè a les empreses suïsses d’instrumentació no els va interessar fabricar un producte tan “revolucionari i sofisticat”.

Tot i així, pocs anys després, les mateixes empreses suïsses que li havien rebutjat el projecte, havien ja incorporat als seus equips el mateix sistema d’indicació que havia inventat i patentat el Domènec amb el Palcron.

A més del Palcron, amb diversos models, va anar creant una molt completa gamma d’instruments per a la reparació i verificació dels rellotges electrònics.

També va haver de dissenyar i muntar, ell mateix, molts dels instruments necessaris en les tasques d’investigació, producció i verificació dels seus productes per no existir en el mercat o per no disposar de diners per comprar-los, essent autèntics prototips possiblement comercialitzables per si mateixos, com per exemple: isoladores, temporitzadors cíclics, cambres tèrmiques, equips de test, etc.

Cal dir també que feia participar plenament a tot el personal de l’empresa, que durant uns anys va ser de 8 persones, en la realització dels nous equips, des del disseny fins a la publicitat, passant pel desenvolupament, l’experimentació i la producció.

El 1976, quan encara era desconegut el nom “Calaf”, el Domènec va ser convidat a participar en el 1r Jinter de Barcelona (Jornades Internacionals de Tècniques de Rellotgeria i Control del Temps).

En la seva intervenció es va lliurar “en cos i ànima”, com ho va seguir fent durant molts anys més, a defensar el futur de la professió de rellotger-reparador, trencant amb tots els temors i dubtes que aquesta professió venia patint des de la sobtada i massiva aparició dels rellotges electrònics.

Fou tan gran l’èxit que va tenir que, des d’aleshores i durant molts anys, no va parar de fer conferències i seminaris arreu d’Espanya i Portugal per a divulgar coneixements tècnics i pràctics sobre la rellotgeria electrònica. Això sí, sense percebre cap compensació econòmica per aquesta tasca, per expressa voluntat pròpia. També hi va col·laborar en aquesta divulgació l’empresa Industrial Martí de Barcelona, que era qui li comercialitzava tots els seus productes i que va creure en ell des del primer dia.

Durant molts anys, el nom “Domingo Calaf” s’ha identificat amb una completa gamma d’instruments per a la rellotgeria electrònica així com amb un sistema propi per a la divulgació dels coneixements necessaris per a la reparació d’aquests rellotges. No obstant això, l’activitat productiva del Laboratori Calaf pel sector rellotger va passar a ser molt reduïda a partir de mitjans del 1984, quan el Domènec va decidir emprendre un nou rumb professional en solitari.

Durant els anys 80, a més  dels instruments pensats per a l’àmbit de la rellotgeria, també va dissenyar íntegrament en el seu laboratori el “hard i el soft” (els circuits electrònics i els seus programes de funcionament)  d’alguns aparells amb molta més envergadura, com el Flora Control que controlava diverses funcions d’un important hivernacle de Lleida (el reg, adob, temperatura, humitat…), i l’Atmos Data pel control de les cambres  frigorífiques de Nufri.

El diari La Vanguardia, el dia 6 de gener del 1983 (festa de Reis) va dedicar la contraportada sencera a parlar del Domènec i la seva trajectòria professional, sense ell demanar-ho.

Entre les moltes coses interessants que en aquest reportatge hi deia vull destacar: “…Calaf, de apariencia débil, voluntad férrea, bondad natural, intuitivo y a la vez analista, ganó la batalla a las tentaciones de abandonar la lucha cuando las dificultades arreciaban. Trabajó sin descanso, robando tiempo al sueño y habitaciones a la vivienda familiar. Y cobraron forma los sueños del viejo taller de relojero…”.

També es van fer ressò sovint de la seva activitat altres diaris, revistes, emissores de ràdio i de televisió. Entrant a Google la següent adreça, es pot veure un reportatge que li va fer TV3 a l’hivern de 1984/85 http://www.youtube.com/watch?v=AuHg0fCEOmE

En el terreny personal tenia una sensibilitat extrema per tot el que l’envoltava, es deixava meravellar per les coses aparentment més senzilles. Era un gran amant de la música, sobretot clàssica. Amb el jovent hi tenia una entrega absoluta, igual que amb la seva família. Durant els anys 70 tenia trobades amb un grup de joves del poble amb els quals parlava de tots els temes socials, intel·lectuals i religiosos de l’ època. Sempre que li demanaven feia xerrades a les escoles i instituts, donant a conèixer la informàtica quan encara era un camp molt nou per l’època.

Una cosa que potser molta gent no sap és que la corona de la Mare de Déu dels Dolors la va restaurar ell, amb una donació anònima de pedres que es va rebre. I també la Corona del Sant Crist de Bormio.

Va ser un home coherent fins al final dels seus dies. La passió per aprendre i realitzar projectes el va acompanyar fins al final.

Una anècdota: en els seus últims dies hi havia convocades eleccions, per la qual cosa va fer vindre el notari a peu de llit per a poder votar. El dia del seu enterrament el seu vot estava a les urnes.

 En una entrevista que li van fer a El Heraldo de Urgel, antecessor d’El Pregoner d’Urgell, el 4-10-1975, hi deia: “… -Digueu-nos alguna altra cosa. -Sí. Dir amb tota sinceritat que el que faig no té cap mèrit, sinó que és fruit de l’obligació que tots ens hem d’imposar en la nostra feina de cada dia per anar-la millorant. I també invito als joves, en qui crec totalment, que com puguin s’informin de les immenses possibilitats que hi ha en les moltes rames del saber i del treball humà; que el que vulguin fer sigui per vocació i no per diners, i que ho facin amb amor i entrega. És qüestió de posar-hi voluntat. Així aconseguiran aquella realització personal que tots desitgen…”.

Aquestes recomanacions del Domènec Calaf de fa gairebé 40 anys, i que segueixen sent igualment útils avui en dia, crec que poden ser una bona cloenda per aquest escrit recordatori.

 

domenec-calaf