EL MALBARATAMENT D’ALIMENTS

Hi ha alguna cosa que no funciona prou bé en el sistema alimentari mundial: la Terra produeix suficient per a donar menjar als seus 7.000 milions d’habitants i, això no obstant, 840 milions de persones pateixen fam permanentment. Per altra banda, una quantitat semblant de persones pateix diferents formes d’obesitat, una malaltia que ja s’ha convertit en crònica a molts països.

Als països desenvolupats, més d’una quarta part del menjar que es produeix, processa i distribueix, acaba a les escombraries sense haver donat cap profit, conseqüència d’una comercialització ineficient i d’un model de consum basat en el malbaratament (malbaratar = malgastar, fer malbé). Per altra banda, el sistema alimentari i energètic cada vegada esprem més els recursos naturals disponibles, amb la qual cosa arribarà un dia en què serà totalment insostenible. (Un ciutadà occidental consumeix, de mitjana, els mateixos aliments, aigua i energia que 10 ciutadans asiàtics o africans).

Com a conseqüència del malbaratament d’aliments, grans quantitats d’aigua, terra i energia s’inverteixen en va. Per cada caloria de menjar és necessari invertir entre 7 i 10 calories d’energia. L’agricultura absorbeix el 70% dels 3.800 milions de m3 d’aigua que es consumeixen a l’any, és a dir, 2.660 milions de m3. D’aquests,  550 milions es destinen a regar cultius que no arribaran a cap plat.

Durant els darrers 20 anys s’ha reduït molt el nombre de persones que passen gana, però estudiosos del tema adverteixen que pot tornar a augmentar molt durant els propers 40 anys si no s’optimitzen els recursos per a la producció i distribució d’aliments.

Més dades: entre 1.400 i 2.000 milions de tones d’aliments es perden cada any en tot el planeta, que representa del 35 al 50%  del que es produeix, comptant des de la recollida de la collita fins al consum final.

Als països desenvolupats, la major part de les pèrdues es produeixen en el procés de comercialització i en les llars (179 kg per habitant i any), mentre que en els països del tercer món, els problemes se centren en la ineficiència de les tècniques agrícoles, el mal emmagatzematge i el transport de les collites (als països asiàtics productors d’arròs es poden arribar a perdre el 40% de les collites).

També per raons econòmiques o especulatives es fan malbé, voluntàriament, milions de tones d’aliments naturals cada any, per tal de mantenir els preus en el mercat.

Els estudis realitzats culpen del malbaratament dels aliments, als països més desenvolupats, a una cultura del consum basada en l’estètica dels productes, una política de dates de caducitat massa estricta i unes  tècniques de venda dels supermercats que fomenten que els consumidors comprin més menjar del que necessiten, encara que l’acabin llençant: els habitants d’aquests països llencem més del 30% dels aliments que comprem. L’any 2011, les grans superfícies del Regne Unit van rebutjar un terç de les collites de fruites i verdures del país, ja que, malgrat ser totalment comestibles, no tenien un aspecte suficientment atractiu pels seus estàndards.

A Espanya, 7,7 milions de tones d’aliments (163 kg per persona, de mitjana) que podrien haver-se consumit, o als que se’ls podia haver donat un altre ús, acaben a les escombraries cada any. Són productes que es refusen a causa dels mals hàbits de consum, els alts estàndards de qualitat de les empreses (que refusen els que no compleixen els seus cànons estètics), o la mala planificació de comerços i ciutadans. Espanya ocupa el sisè lloc d’Europa en malbaratament d’aliments.

Es refusen tomàquets perquè són “massa petits”, però es compren altres varietats “precisament perquè són petits”. Es refusen pastanagues perquè són una mica “tortes”, ja que els consumidors volen que els vegetals siguin perfectes i tots iguals com si s’haguessin fet en una màquina i no per mitjans naturals. Es refusen aliments envasats perquè hi ha una “arruga” a la capsa i altres aliments perquè estan a punt de sobrepassar la data de “consumir preferentment” (que no vol dir que “caduquin”, sinó només que poden arribar a perdre una mica el seu color, sabor o aroma inicials, tot i ser perfectament comestibles durant bastant temps més).

Aquesta és una realitat escandalosa ara més que mai, ja que una tercera part de la població espanyola està en risc de pobresa a causa de la crisi. Per aquest motiu s’estan estudiant algunes iniciatives per tal d’evitar el malbaratament d’aliments, per part dels governs, les indústries alimentàries, la Unió Europea, els bancs d’aliments, etc.

Però qui hi pot fer molt per evitar el malbaratament d’aliments som els mateixos consumidors, ja que el 40% dels rebutjos alimentaris que es produeixen a Europa provenen de les llars, sigui perquè se n’acumulen massa a casa i després ens sobren, perquè no es conserven bé, perquè es confon la “data de caducitat” amb la de “consumir preferentment”, o per altres raons.

També el sistema de comercialització pot millorar: els supermercats i botigues generen un 5% de les deixalles alimentàries, gairebé sempre per raons “comercials” més que “sanitàries”, que solen acabar en els contenidors, encara que alguns establiments ho donen als bancs d’aliments, Càritas o altres entitats solidàries.

Uns altres que hi poden fer una bona aportació són els productors d’aliments, que generen el 39% dels rebutjos, essent molt alts en fruites i verdures, una part dels quals es deriva cap a l’elaboració de sucs o conserves, o es lliura als bancs d’aliments.

La donació i distribució d’aliments frescos s’ha de fer amb rapidesa perquè no es malmetin, cosa que no sempre és possible pels bancs d’aliments i altres organitzacions receptores, ja que disposen de molts pocs mitjans.

El model alimentari vigent, amb els seus malbarataments, no es podrà mantenir gaire temps més degut a l’augment de la població al planeta i a l’esgotament dels recursos naturals: cal reaccionar!

Els nostres hàbits de consum alimentari han de ser cada vegada més responsables, és a dir, han de guiar-se per criteris de sostenibilitat amb els recursos naturals i el medi ambient, i de solidaritat amb els que no disposen de suficients aliments i amb les futures generacions.

El Club de Roma, als anys 70, va dir: “La sostenibilitat es basa en satisfer les necessitats de la població actual sense comprometre els recursos i possibilitats de les generacions futures”.

(Escrit amb algunes dades recollides de l’Alba Tobella i la Maria R. Sauquillo).

 

3.1.6. (1)

3.1.6. (2)