El fanatisme religiós és un dels tipus de fanatisme que més controvèrsia ha generat en el transcurs de la història; sota la seva influència s’han dut a terme conflictes bèl·lics, genocidis, assassinats i actes terroristes.
Durant segles, milers d’homes fanàtics s’han vist influenciats per les grans religions per dur a terme actes que van en contra de la mateixa religió, la qual cosa deixa veure que l’individu està actuant no sota la fe, sinó per pura obsessió.
El fanàtic religiós s’identifica amb un individu de conducta cega amb una religió en particular, la qual cosa li porta a provocar actes contra persones que no creuen en aquesta mitjançant una lògica inflexible.
En els segles XVI i XVII el fanatisme religiós aconsegueix un alt grau, ja que aquests simpatitzants condemnaven les ciències “en condemnar aquestes a la religió mitjançant la raó”, els reis “acusats de superficials materialistes que portaven una vida de plaers” i els estudiosos dels astres “als qui s’acusava de servidors de Satanàs”. El fanatisme té un principi en part compartit amb la fe, segons el qual qui pensa diferent es converteix en adversari o enemic.
En les religions més influents i esteses mundialment s’han pogut veure actes de fanatisme des de la decadència de l’imperi romà pel qual els cristians van cremar llibres i estàtues per immorals i van fulminar avanços en literatura i art. Per exemple, les croades van ser actes fanàtics i imperialistes que van aprofundir en la disputa centenària entre musulmans i cristians, combatent tots dos en nom de Déu durant l’Edat Mitjana. Altres actes contemporanis a aquestes eren la Santa Inquisició, eina de supressió de l’heretgia.
En l’actualitat alguns actes fanàtics s’han pogut veure en accions de grups de la religió islàmica, com els atemptats de l’11 de setembre de 2001, cometent danys cap a altres ciutadans que difereixen de les seves creences.
Generalment es classifica al fanàtic com una persona ignorant i ingènua, amb un raonament a penes suficient per a justificar i defensar les seves creences mitjançant l’agressió o jutjant els altres com a heretges.
Psicològicament el fanàtic presenta quadres de monomanies i comportaments obsessius sense lloc a discussió emparant-se en la veracitat indestructible d’una sola veritat. Els comportaments repetitius es converteixen en la seva forma de vida; lloances, horaris d’assistències a congregació per a repetir els mateixos comportaments deixant de costat la singularitat humana (“cada persona és com és”). Aquest comportament obsessiu arriba a canviar les seves vides i a reemplaçar inclinacions antigues amb noves (inclinacions religioses) fent més complicat el tractament clínic-terapèutic per la seva renuència a acceptar nous camins que li condueixin a una altra realitat lluny de tota inclinació a congregacions i éssers “sobrenaturals”.
El fanàtic no accepta consells ni modificacions, la qual cosa fa extremadament difícil la seva evolució i canvi de mentalitat. Aquesta mentalitat pot a més haver estat reflex d’un nucli social en el qual s’ha exaltat el desig de suprimir els que s’oposen a les seves creences i manera de veure la vida.
És la manera desproporcionada d’entendre i defensar una causa el que els porta a dur a terme una missió, sent capaços de recórrer a tots els mitjans amb la condició de triomfar. Tenen una consciència desmesurada de la seva pròpia grandesa: el fanàtic s’identifica amb la causa que defensa, s’alimenta del zel inquisitorial i actua com a fiscal o jutge de la veritat.
El fanatisme religiós concretament és la incapacitat per a admetre el món en la seva diversitat i per a aprendre dels altres, generant una societat ancorada en un temps i una forma fixa de veure les coses.
S’oposa al moviment que condueix a la realitat i per tant no pot veure canvis en ella, la qual cosa no dóna possibilitat per al desenvolupament de la vida i el descobriment de noves idees.
lasolidaritatunbonremei.com 