NO VOLS SER SOLIDARI?

Ser solidari o no ser-ho són dues opcions que no tothom es planteja; simplement ho són o no ho són, sense haver-hi ni tan sols pensat, d’una manera inconscient…

No es pot dir que qui és solidari sigui millor o pitjor que qui no ho és, ja que tots som el resultat dels gens heretats i de les circumstàncies viscudes. La llibertat d’elecció de vegades no és tan fàcil com sembla.

Per tant, pels alguns pot ser molt fàcil ser solidaris, ja que han estat educats per a ser-ho, han viscut en un entorn que ho és i han disposat d’uns recursos que els hi ho han permès. En canvi, a d’altres pot ser que els hagi mancat  alguna d’aquestes circumstàncies o que hagin tingut males experiències.

No es pot criticar, doncs, ni qui és solidari ni qui no ho és. Però sí que es pot intentar convèncer  per a què la majoria de gent ho sigui, suaument, amb tota la comprensió i tolerància possibles, ja que els resultats finals derivats dels actes solidaris semblen ser prou convincents: dels bons fruits de la solidaritat se’n poden trobar milers i milers d’exemples, a tots els nivells i en totes les èpoques; en canvi, de la no solidaritat costa trobar-ne de positius per a la societat o la natura.

En aquest escrit, però, no pretenc pas convèncer de res. El que voldria és que cadascú fes una reflexió sobre quin és el seu criteri envers les situacions reals que es plantegen, i esbrinar si se sent solidari o no, com si fos un autotest en que cadascú es posa la seva pròpia nota.

Amb la intenció de què el lector s’hi hagi d’esforçar una mica, a cada situació sols aporto raons no solidàries, deixant què les solidàries les trobi cadascú.

A continuació s’exposen algunes situacions en què moltes persones no volen ser  “solidàries” i les raons que esgrimeixen. Penses com elles o et decantes per la solidaritat? Que cadascú hi pensi i es doni a si mateix la resposta. 

Situació:

La universalització de la sanitat pública als EE. UU. que està intentant implantar el president Barack Obama, ja que uns 40 milions d’habitants d’aquest país no tenen cap cobertura mèdica (cosa que als països europeus ja fa molts anys que gaudeix tothom), ja que els preus de les asseguradores privades són extremadament cars.

Raons que he trobat a Internet per les quals molts americans no volen que s’implanti una sanitat pública universal:

– La sanitat pública resulta més cara que la privada.

– L’afiliació obligatòria a la seguretat social pública és una intromissió en la llibertat dels ciutadans.

– Ningú té dret a fer amb els meus diners (impostos) el que jo no vull, ni tan sols l’Estat.

– Si vull una assegurança mèdica, me la pago; i si el meu veí en vol una, que se la pagui. I si algú sense assegurança mèdica es rebenta en una cantonada, és un problema seu, jo no tinc perquè pagar-li l’atenció sanitària.

– Si volen que tothom tingui dret a la sanitat pública gratuïta, perquè no tenir-lo també al menjar, al lloguer i a la gasolina?…

Molts americans sempre han estat més partidaris de la iniciativa privada que de la pública, de la competència que de la col·laboració, i de què tothom s’ha d’espavilar i viure segons les seves possibilitats econòmiques sense que l’hagi d’ajudar ningú. Tot ben al contrari del que s’ha pretès durant els darrers 60 anys a l’Europa de la “societat del benestar”.

 Situació:

Moltes són les ocasions en què podríem ajudar els altres i no ho fem. Per exemple, preguntar si necessita alguna cosa més que diners al que pidola pels carrers; oferir la nostra ajuda a qui ha sofert una desgràcia, encara que no hi tinguem una relació directa; estudiar la situació d’un nen que sabem que li peguen molt els seus pares però que no hi tenim cap relació; etc.

Raons que he trobat a internet per no oferir la nostra ajuda en situacions com aquestes o altres:

– Per aquella dita de “cuida’t dels teus assumptes i no t’hi posis”.

– Perquè creiem que és una falta de respecte posar-nos a la vida dels altres.

– Per la “responsabilitat diluïda”. Aquest fenomen social explica que, com més persones hi ha, menys probabilitats que algú ajudi (com sol passar a les ciutats més que als pobles). Si veiem una noia inconscient a terra rodejada de gent, tendirem a no sentir-nos responsables perquè creiem que algú ja haurà demanat una ambulància.

– Pels costos i riscos que ens pot ocasionar oferir ajuda: potser hi perdré bastant temps i tinc pressa; si el porto a l’hospital potser m’embrutarà el cotxe; potser també rebré jo si el defenso; etc.

– Perquè creiem que la persona afectada no es mereix la nostra ajuda, o pensem que ella tampoc no ens ajudaria.

– Perquè la persona que demana ajuda no és com nosaltres: és d’un altre país, parla una altra llengua, té una altra religió, és d’un altre partit polític, té un nivell social més baix, etc.

– Perquè només m’he de preocupar de mi i prou.

– Perquè hi ha gent que viu de la solidaritat i no vol treballar.

– Perquè si et descuides, s’aprofiten molt de tu.

Altres situacions en què podríem reflexionar són:

– És correcte fer donacions al Tercer Món amb les necessitats que tenim al nostre país?

– Està bé donar feina als immigrants amb la quantitat d’aturats nacionals que hi ha?

– Cal pagar tants impostos amb la quantitat de polítics i empresaris defraudadors que se’n beneficien?

– Cal ser tan voluntaris o ajudats si sempre som els mateixos?

– Etc.

 

6.1.1. (1)

6.1.1. (2)

6.1.1. (3)