LA POR IRRACIONAL A LES VACUNES

Àngel Puyol – Revista Valors (valors.org)

En un número anterior, vaig escriure sobre la insolidaritat dels antivacunes, que reben tots els beneficis de la vacunació dels altres i, en canvi, es neguen a contribuir a la immunitat comunitària vacunant els seus fills. A més, vaig mostrar la paradoxa d’aquesta actitud insolidària, ja que l’èxit de la seva pràctica exigeix que no s’estengui gaire: si una majoria de nens no es vacunen, els fills dels antivacunes perden immunitat comunitària i s’exposen més a les infeccions més amenaçadores. Aquests dies, per exemple, l’OMS ha alertat que els casos de xarampió a Europa han augmentat un 400 per cent l’any 2017, sobretot a les comunitats amb més predomini d’antivacunes. Aleshores deia que deixaria per una altra ocasió parlar de la racionalitat de la por dels que desconfien de les vacunes. Ha arribat l’hora.

Els arguments dels antivacunes són variats, com ara la desconfiança envers els interessos ocults de la indústria farmacèutica i de la mateixa OMS, o la desconfiança en la utilitat i la seguretat de les vacunes. Sobre els primers, puc compartir part d’aquesta desconfiança. Ara bé, resulten més sorprenents els arguments basats en la por a les pròpies vacunes. Algunes d’elles deriven de mentides o fake news (com l’associació entre vacunes i autisme, que encara circula a Internet malgrat que l’article on es va difondre va ser rigorosament refutat fa molts anys) i altres es basen en prejudicis cognitius, això és, mecanismes mentals de resistència als arguments purament racionals. Deixeu-me que n’enumeri tres.

El primer és el prejudici cognitiu de la il·lusió de la causalitat, segons el qual si un fet passa al costat d’un altre tendim a veure una causalitat encara que no tinguem cap prova que la confirmi. Per exemple, si després de vacunar-se el nen emmalalteix, tendim a pensar que la vacuna és la responsable, encara que no en tinguem proves. Aquest prejudici pot ser tan fort al punt d’impedir que les dades objectives contradiguin el seu efectisme. Així, la nostra “creença” en els fets contigus (vaig veure un gat negre i vaig tenir un accident) pot ser més forta que les dades que refuten la creença (l’accident va ser causat pel terra relliscós). Una variable d’aquest prejudici és el biaix de confirmació, segons el qual tendim a buscar arguments o proves que confirmen el que pensem, i rebutgem els arguments o proves que ho desmenteixen. Així, l’acumulació de proves contrastades en favor de la vacunació infantil no resulta tan persuasiu per un antivacunes convençut com les opinions i especulacions en contra d’una actriu famosa, un amic, una mare de l’escola o una revista pseudo-científica.

Un altre prejudici és l’associació entre un fet i un valor negatiu (o positiu, segons el cas). Per exemple, si associem les vacunes a la desconfiança en les farmacèutiques,tendim a ignorar els beneficis de les vacunes, ja que tot el que envolta aquest tema està contaminat pel valor negatiu que tenim d’elles. Cada vegada que sentim parlar de vacunes, se’ns apareix la imatge de la malèvola indústria conspirant contra la salut dels nostres fills. Qui s’hi pot resistir? I encara un tercer prejudici: si sentim una emoció negativa quan veiem un nen que plora per la punxada d’una vacuna o veiem la foto d’una malformació suposadament causada per ella, el seu impacte en la nostra moralitat pot ser més determinant que l’estadística freda que confirma que milions de nens han sobreviscut gràcies a aquestes punxades. Som així d’irracionals i estranys, els humans.