Els joves d’entre 8 i 22 anys són més cauts, estudiosos i responsables que la generació de joves anterior, i fumen, beuen i es droguen menys que els dels anys noranta.

Molta gent està convençuda que els joves d’ara són mandrosos, irresponsables o uns disbauxats. Uns altres creuen que seran una generació destrossada pels telèfons mòbils, o pensen que estan en perill per motius de tota mena: per la seva falta de valors, per sortir massa, per no jugar al carrer i fins i tot per no llegir. Són temors antics i comprensibles, perquè els pares han evolucionat per a preocupar-se, però la realitat dels joves actuals és molt diferent i menys catastrofista.

La generació actual de joves és una generació cauta. Els nascuts entre 1997 i 2012, que ara tenen com a molt 22 anys, es distingeixen per ser menys problemàtics que els de la generació anterior: fumen poc, beuen menys, consumeixen menys drogues i surten menys de nit; semblen més responsables, són més estudiosos, més familiars i millors companys; i encara que segurament sofreixen més ansietat, semblen més sans i es declaren més feliços. Tot això pot sostenir-se amb estadístiques a les quals no prestem suficient atenció:

– El percentatge de joves que fumen amb 15 o 16 anys s’ha dividit per quatre des de 2002. A penes són el 5%.
– En dues dècades s’ha reduït a la meitat el consum de cocaïna, èxtasi, al·lucinògens i amfetamines.
– Els adolescents beuen menys: només el 8% pren alcohol cada setmana, una tercera part que en 2006.
– Només el 26% dels joves entre 15 i 24 anys surt de nit gairebé tots els caps de setmana, enfront del 64% de 1996.
– L’abandonament escolar s’ha reduït (del 31% al 18% actual) i hi ha més universitaris (el 40% està a la universitat entre els 20 i els 24 anys, mentre que el 2005 eren el 28%).
– El 89% dels joves llegeix llibres, enfront del 72% de 2006.
– Només el 12% diu haver sofert bullying, comparat amb el 24% que deia el mateix el 2002.
– Mengen més verdura, menys dolços i molts menys refrescos ensucrats. No estan ni més grassos ni més prims que el 2002.
– Són més feliços. Sense més. Els adolescents que estan molt satisfets amb la seva vida han passat de ser un 28% a ser un 44% des de 2002.

Llavors, per què existeix tanta dissonància entre l’aparent realitat de les dades i les pors que percebem?
Hi ha un problema gegantesc de memòria. Fa deu anys ens preocupava el boom del botelló, però l’hem oblidat ara que ha passat de moda. Un altre exemple arquetípic són les drogues. Van ser un problema gravíssim en els anys noranta, que els pares havien de témer amb raó: l’any 2000, una de cada 56 morts de xavals entre 15 i 19 anys es devien a sobredosis. Aquestes morts s’han reduït des de llavors i són set vegades menys freqüents, que és una diferència abismal. Però aquest avanç mai el celebrem, simplement canviem aquella por per una altra, i encara que els nous temors solen ser menys greus, aquest progrés ens passa desapercebut.

També és natural que tinguem por a allò nou. Per als pares és inevitable mirar enrere i pensar: “Si jo em vaig criar de certa forma i tot va acabar sortint bé, com no em preocuparé si els meus fills fan les coses d’una altra manera?”. A ningú li agraden els experiments amb els seus fills. És igual que sapiguem que els experiments són constants: als anys setanta vam posar als nens davant de la tele, als vuitanta els vam donar videojocs i ara usen mòbils.

Moltes preocupacions amb els adolescents es poden unir als canvis tecnològics. És alguna cosa que hem vist amb els llibres, la ràdio, la televisió i ara les xarxes socials. El 2019 sabem que ni les pel·lícules d’acció ni els videojocs van fer més violents a la generació de joves anterior, però això no ens tranquil·litzarà. Tampoc confiarem del tot en els experts com Orben, que va dir clarament que no creu que els telèfons estiguin destruint una generació.

Als adults ens inquieten els joves, quan no ens irriten directament, per una tercera raó que potser és la fonamental: que no podem entendre’ls. No comprenem que es passin el dia veient Internet, creiem que els convindria ficar-se al llit abans i sabem amb absoluta certesa que no haurien de patir per una parella que té 16 anys. Però és ingenu pensar que podem jutjar res d’això passats els quaranta. En una baralla generacional, els adults tenim l’avantatge d’haver estat adolescents abans, però no ens enganyem: d’això fa dècades!

Les dades que s’esmenten al principi diuen que la generació actual de joves és més cauta que l’anterior. Em sembla probable. Però del que estic segur és que seran millors del que pensen els seus crítics, no perquè crec que són excepcionals, sinó perquè crec que són normals i corrents. Com em deia Orben, “preocupar-se pels adolescents és part d’un cicle que es repeteix des de la Grècia antiga”. Per això fins m’atreveixo a predir el seu futur: crec que aquests adolescents creixeran per a convertir-se en adults convencionals que miraran els joves de 2050 amb estranyesa.

Resum d’un escrit de Kiko Llaneras a El País i elpaís.com del 29-12-2019.