EL FANATISME

ca.wiquipedia.org

El fanatisme és l’apassionament del fanàtic. És una forma d’intolerància extrema que empeny a la repressió de l’alteritat sota totes les seves formes. És una actitud o activitat que es manifesta amb passió exagerada, desmesurada, irracional i tenaç en defensa d’una idea, teoria, cultura, estil de vida, etc.

El terme fanàtic designa també la persona que en nom d’una fe, és capaç de fer qualsevol cosa per fer-la triomfar, i s’entusiasma o es preocupa cegament per alguna cosa.

Psicològicament, la persona fanàtica manifesta una apassionada i incondicional adhesió a una causa, un entusiasme desmesurat i/o monomania persistent cap a determinats temes, de manera obstinada i algunes vegades fins i tot indiscriminada i violenta. El psicòleg de la religió Tonu Lehtsaar ha definit el terme “fanatisme” com la recerca o la defensa d’alguna cosa d’una manera extrema i apassionada que va més enllà de la normalitat.

El fanatisme religiós es defineix per la fe cega, la persecució de la dissidència i l’absència de la realitat.

El fanatisme es refereix a les creences d’una persona o grup. En casos extrems en els quals el fanatisme supera la racionalitat, la ceguesa que produeix aquest apassionament pot portar al fet que la persona fanàtica es comporti, en ocasions, de manera irracional i/o a extrems perillosos, com matar éssers humans o empresonar-los, amb el fi aparent o manifest de mantenir aquesta creença, considerada pel fanàtic o fanàtics com l’única veritat.

ELS PERILLS DEL FANATISME INTRANSIGENT

nuevatribuna.es     Alberto Soler Montagut

Podem considerar fanàtics intransigents els qui s’aferren a les seves conviccions (religioses, polítiques, tradicionals, culturals i fins i tot esportives) amb un èmfasi al caire del patològic per la seva sordesa davant el criteri aliè, la seva incapacitat per a dialogar i la seva tendència monotemàtica a parlar sempre de i des del seu credo encara que el tema no ho requereixi. Obstinats fins a l’exasperació, els fanàtics intransigents fan extensiva la seva obsessió a qualsevol faceta de les seves vides, comportant-se com uns personatges insuportables que se senten atacats quan se’ls rebat.

El fanàtic intransigent s’adhereix a la seva causa sense oposar traves ni condicions. Acata sense piular les mentides amb les quals és captat i, en casos extrems, és capaç de matar o morir per les idees imbuïdes en el disc dur del seu raciocini.

Sens dubte, els fanatismes més perillosos són el religiós i el polític, dos paradigmes de la intransigència en els quals una suposada moral en el primer cas, i una argumentació racional basada en mentides i promeses en el segon, condueixen a les masses a una ceguesa i una sordesa selectiva que només els permet veure i escoltar el que se’ls imposa com a dogma i única veritat.

Històricament, la religió i la política han estat font freqüent de fanatismes arquetípics capaços de convertir a homes i dones lliures en esclaus de les normes que uns sectaris i intel·ligents capdavanters introjecten en les seves ments. El resultat, en el millor dels casos, són conflictes socials que divideixen la societat (i fins i tot els microcosmos familiars) en dos sectors contraposats, i en el pitjor l’inici d’un conflicte bèl·lic. Les coses es compliquen quan el fanatisme religiós i polític van units (com és el cas del terrorisme suïcida jihadista) i les conseqüències poden ser esborronadores.

Però, sense necessitat d’arribar a tan dramàtiques confrontacions, quan en una societat regida per unes normes de convivència irromp un fanatisme enarborant la premissa de “estàs amb mi o contra mi”, és fàcil que es trenqui l’equilibri entre el racional i l’emocional, i que persones assenyades i intel·ligents es transformin de sobte en trastornats abduïts pels deliris d’un il·luminat (i la seva organitzada cohort) que els contagia els seus deliris i fantasies, i els promet un Nirvana que la seva raó mai admetria, encara que el seu jo emocional el rep amb els braços oberts.

Un signe d’alarma preocupant que una cosa així pugui estar succeint en una col·lectivitat és la proliferació massiva d’individus obsessionats amb una quimera, persones fins llavors raonables que de sobte exigeixen un impossible des de la realitat paral·lela on s’instal·len, subjectes que consideren les seves idees innegociables i que se sentin amenaçats per enemics imaginaris quan se’ls contradiu. Aquesta metamorfosi en la percepció de la realitat és el resultat d’una orquestrada manipulació per part d’uns líders amb ínfules de grandesa i hegemonia (o bé percepcions paranoiques de ser oprimits en els seus drets) que impulsen a les masses a cometre actes d’insubmissió, fent-los creure que ells (i no els qui sofreixen les conseqüències de la seva bogeria) són les úniques víctimes.

ALGUNES CARACTERÍSTIQUES GENERALS DELS FANÀTICS

monografias.com

– Es creuen amos de la veritat i no accepten qüestionaments.

– No són persones raonables. S’alteren fàcilment. Són obsessius. Són autoritaris. Es tanquen en les seves idees.

– Són radicals o extremistes.

– No escolten opinions diferents de les seves.

– Solen envoltar-se de persones fanàtiques.

– Són discriminants i intolerants davant els qui pensen una cosa oposada a ells.

– En algunes ocasions no mesuren els seus actes quan es tracta de defensar les seves idees.

– Afirmen tenir totes les respostes i no necessitar qüestionament de les mateixes.

– On impera el fanatisme:

– És difícil que prosperi el coneixement, es deté el curs evolutiu i innovador de la vida.

– S’estableix un món contrari a la naturalesa humana evolucionant i a vegades propici a la mort. Un món on s’allunya la veritat, perquè per a aprofundir en el coneixement hem d’estar oberts a nous descobriments amb humilitat intel·lectual. Amb una actitud dogmàtica resulta difícil arribar molt lluny intel·lectualment.

– Són comuns la intolerància, els conflictes socials, les guerres, les massacres, les neteges ètniques i les injustícies.

– Els mals del fanatisme poden evitar-se amb la universalització d’un comportament fraternal que accepti les diferències.