LA INSOLIDARITAT DELS ANTIVACUNES

Àngel Puyol – Revista Valors (valors.org)

 

Algunes famílies no vacunen els seus fills per diverses raons. La més important és que tenen por que les vacunes els facin mal. Un altre dia parlaré de la racionalitat d’aquesta por i el seu rerefons ètic. Avui, en canvi, em referiré a un aspecte ètic concret dels que no vacunen els seus fills: la insolidaritat. La vacunació infantil té avantatges innegables.

N’enumero els més importants:

  1. Eradica malalties molt greus, com va fer amb la verola el 1980, i n’elimina d’altres, com ara la poliomielitis i el xarampió; i esperem que aviat ho faci amb la rubèola i la parotiditis. Per aconseguir-ho, es necessita més d’un 95 per cent d’individus vacunats.
  2. Salva vides: 2’5 milions de morts evitades cada any en menors de cinc anys.
  3. Redueix enormement els casos i la gravetat de malalties com la tos ferina, hepatitis B, ràbia, hepatitis A, tètanus, varicel·la…
  4. Prevé la resistència als antibiòtics, gràcies al fet que evita tractar les infeccions.
  5. Protegeix els nens i nenes que no es poden -o els seus pares no els volen- vacunar, gràcies a la immunitat de grup que proporcionen moltes vacunes.
  6. Disminueix les injustícies socials, ja que afavoreix els més pobres, més exposats a la malaltia i la falta d’accés als tractaments.
  7. Augmenta l’esperança de vida de la població, ja que algunes vacunes (grip, pneumococ) disminueixen el risc de malalties cardiovasculars.
  8. Redueix el risc de contraure malalties relacionades amb els viatges (febre groga, còlera, hepatitis A…).
  9. Baixa els costos econòmics dels tractaments i l’absentisme escolar (i laboral dels pares).

De totes aquestes dades i raons, em vull centrar en la cinquena; té un gran valor ètic que sovint passa desapercebut. Les famílies que vacunen els seus fills contribueixen a la immunitat comunitària de tots els infants de la societat, és a dir, són solidaris amb els que no es vacunen perquè són intolerants als ingredients de les vacunes o perquè són contraris a les vacunes. En canvi, els antivacunes són clarament insolidaris.

La salut és un afer públic, en el sentit que no és completament privada: la bona o mala salut d’unes persones sovint afecta la d’altres, i bona part de la immunitat individual depèn de la col·lectiva, d’un entorn lliure d’infeccions. Si bé la comunitat no pot danyar els individus en nom d’un bé públic, aquests no haurien de poder renunciar als seus deures amb la comunitat quan reben un clar i substanciós benefici a canvi d’un dany inexistent en la immensa majoria de casos o d’un risc que és raonable acceptar.

Òbviament, quan les vacunes no són prou segures o eficaces, els ciutadans no tenen el deure d’acceptar-les; i quan la vacunació de la població no contribueix a la immunitat comunitària, deixa d’estar en joc el valor de la solidaritat. En la resta de casos, els antivacunes són, a més a més, víctimes d’una paradoxa, i és que no poden universalitzar la bondat de la seva acció sense incórrer en la contradicció d’augmentar el risc de contagi dels seus fills, ja que, si s’estén la pràctica de la no vacunació, es pot perdre la immunitat comunitària que està protegint la salut de tots els nens i nenes de la comunitat, sobretot la dels no vacunats, que reben tots els beneficis de la immunitat comunitària i no assumeixen cap cost. Per tant, els antivacunes no només són uns paràsits socials, sinó que no poden convèncer els altres de la bondat de la seva acció sense perjudicar-se greument a si mateixos.