ELS FETS DE LA PLAÇA MAJOR DE MADRID

El 15 de març de 2016, per la nit i a Madrid, es jugava el partit de la Champions Atlético de Madrid – PSV Eindhoven (Països Baixos). Durant la migdiada prèvia al partit, un nombrós grup de joves holandesos, seguidors del PSV, aprofitava el sol madrileny prenent unes cerveses a les terrasses de la “Plaza Mayor”.

De sobte, se’ls van apropar unes dones captaires romaneses demanant-los alguna moneda, com fan habitualment amb altres turistes. Els seguidors, en lloc de donar-les-hi a la mà com se sol fer, van començar a llançar-les-hi al terra mentre reien i els cridaven “no travesseu la frontera” i “olé” cada vegada que les dones es llançaven a terra per les monedes, davant la mirada indiferent de la resta dels presents.

No contents amb que les dones s’agenollessin i es barallessin entre elles per uns quants cèntims, els seguidors les animaven a ballar i fins i tot a fer flexions a terra a canvi de diners. També calaven foc a bitllets de 5 euros, davant de la seva cara, i els tiraven a terra perquè els recollissin mentre es cremaven. Fins i tot els llançaven cervesa en els gots amb què demanaven almoina. I tot això entre burles, rialles i cants, tant dels seguidors protagonistes dels fets com de bona part del grup que romania a les taules.

Malgrat la presència de la policia, professionals de premsa i molts altres curiosos que no donaven crèdit al vergonyós espectacle, ningú va fer res per aturar la vexació d’aquests seguidors, excepte un home que es va apropar a les captaires i els va donar unes monedes a la mà perquè se n’anessin i no haguessin de suportar més la humiliació, alhora que cridava als causants de la barbàrie “això no es fa!”. Era un professor retirat que, en declaracions posteriors, es treia importància per donar una involuntària lliçó d’humanitat: “Ho vaig fer perquè hi ha coses que tot ésser humà ha de fer”. També una dona els va criticar el que estaven fent. Alguns afeccionats del PSV, que possiblement no van prendre part en els fets però els van presenciar, més tard es van disculpar amb les dones i els van deixar diners en els seus gots de cartró.

Finalment, la policia, que ho havia presenciat tot, va fer fora les captaires de la plaça, sense realitzar cap acció contra els joves despietats.

Poques hores després que succeïssin aquests fets, les xarxes socials es van omplir de vídeos que mostraven el que havia passat a la Plaça Major de Madrid, sense necessitat de paraules ni de textos, veient-ho centenars de milers d’internautes. L’endemà, moltes televisions i diaris també van informar d’aquests fets. Fets que, desgraciadament, succeeixen molt sovint i en molts llocs, el que passa és que no arriben als mitjans de comunicació i, per tant, és com si no haguessin succeït.

L’endemà, el 16 de març, Barcelona va ser també escenari d’un episodi similar. Seguidors de l’Arsenal anglès van molestar captaires que es van creuar en el seu camí i van causar danys al metro. “Solament volien emular als holandesos del fet anterior”, segons es va saber.

Convertir la pobresa en espectacle mentre prenien el seu aperitiu va ser la distracció prèvia al partit d’aquests joves seguidors holandesos a la Plaça Major de Madrid. Les dones que van denigrar també eren joves, però no prenien l’aperitiu. Es barallaven les unes amb les altres empeses per la gana, els seus marits o les màfies; aguantaven la mofa, l’insult i la denigració per treure unes monedes amb les quals poder donar menjar als seus fills. Fa anys ja que la gana els va robar la dignitat. Però… qui eren realment aquestes dones?

Segons vozpopuli.com, una de les captaires que va patir els fets de la Plaça Major es diu Sevilan, acaba de complir vint anys, té tres fills als quals alimentar, mai ha anat a l’escola i passa les nits al ras sota el túnel del carrer Bailén, en plena Plaça d’Espanya de Madrid. Va arribar amb dotze anys a Espanya des de Romania i dedica la seva existència a demanar almoina dia rere dia amb un got de cartró a la mà que agita de manera insistent fent notar que està buit. Després de diverses preguntes, comentà amb timidesa la cruel escena en la qual es va veure embolicada amb els afeccionats del PSV: “L’altre dia, gent dolenta. Diners no got… terra…!”, es lamentà en un precari castellà.

Sevilan s’aixeca cada dia molt matí i ajuda a desmuntar el campament en el qual dorm amb la seva àmplia família. Allí comparteixen refugi avis, dones, fills, néts i nebots. Tot el grup comença llavors a repartir-se pels carrers del centre de Madrid. Els propietaris dels bars i restaurants de la zona fa temps que es queixen que la seva contínua presència incomoda als clients de les terrasses.

Sevilan assegura que els diners que obtenen cada dia els dediquen únicament a comprar menjar per a elles i els seus fills. Però, en realitat, la major part d’aquestes persones és explotada per màfies que es queden amb bona part de la recaptació. A més, segons alguns veïns de la zona on viuen, “és un escàndol les pallisses, crits i tot tipus de vexacions a les quals sotmeten els homes del clan a les dones”. I tot això estem permetent que passi a Madrid, a Barcelona i a qualsevol ciutat del món al qual anomenem “desenvolupat”!

Tornant als fets de la Plaça Major, Carlos Olalla comenta, entre altres coses, a actualidadhumanitaria.org:

Solament un home va intervenir per detenir aquell atropellament…i aquesta és la pregunta que em faig: Com és possible que aquesta decisió la prengués solament un home? Què feien els que, estant a la plaça, no van moure un dit per impedir aquella humiliació pública? Com és possible callar i mirar a un altre costat, o pitjor encara, recrear-se mirant aquest espectacle inhumà, i no fer res per impedir-ho?

Finalment la policia, que ho havia presenciat tot, es va decidir a intervenir. Va detenir els holandesos que humiliaven les dones indefenses i estaven provocant una clara situació de violència? No, es va emportar les dones gitanes de la plaça!

Aquest fet no és una simple anècdota, és la perfecta metàfora del que està passant en aquesta Unió Europea que, entre tots, hem deixat que creïn els grups de poder, aquesta Unió Europea que incompleix la legislació internacional i els convenis de drets humans expulsant els immigrants i negant asil als refugiats. Els crits de “No travesseu les fronteres” dels holandesos són aquest verí que està creixent per tota Europa amb l’auge dels partits nazis i d’extrema dreta. La humiliació de les dones gitanes és la viva imatge del que estan sofrint els refugiats que intenten buscar la seguretat que no tenen als seus països d’origen. El vergonyós paper de la policia recorda al que fan policies i exèrcits a les nostres fronteres per impedir que entrin els refugiats. L’heroic comportament de l’home que s’enfronta sol als agressors és el de les poques persones i institucions que, diàriament, s’estan enfrontant a aquesta situació denunciant-la i corrent el risc de ser perseguits i sancionats per això. I, finalment, el covard silenci dels qui passaven per la plaça i no van fer res és la més dura i clara de totes les metàfores. Aquest és el vergonyós paper que fan la majoria dels nostres conciutadans: fer algun comentari piadós sobre els pobrets refugiats veient a la televisió com són massacrats a les nostres fronteres… en definitiva, callar i no fer res!

Quan la història jutja el poble alemany i es pregunta com va ser possible que permetés el genocidi nazi té l’excusa que, potser, no es va assabentar de tot el que estava passant. Quan la història ens jutgi pel que estem fent avui amb els refugiats, negant-los l’asil, expulsant-los, tancant-los, empenyent-los a ofegar-se i pegant-los perquè no entrin als nostres països, nosaltres no tindrem aquesta excusa!

Per a major desgràcia dels fets de Madrid, aquests seguidors holandesos no van trobar res dolent en els seus jocs. Al cap i a la fi, per a ells només era una qüestió de diversió innocent, sense més ni més. I si m’apuren, per les imatges, no sembla que les dones a les quals estaven vexant es molestessin massa, potser perquè no era la primera vegada que ho sofrien o perquè el seu únic objectiu era obtenir els diners d’uns xavals farts d’alcohol que els llançaven monedes a l’aire o cremaven un bitllet davant els seus rostres sorpresos. Alguna cosa estem fent molt malament en una societat occidental en la qual uns mocosos poden insultar i riure’s dels més vulnerables envoltats de persones atemorides incapaces de fer un pas endavant.

“No travesseu la frontera” deien els seguidors a les dones que estaven demanant al carrer. I com ens n’hem de sorprendre si el Consell de Ministres europeu acaba de ratificar un acord entre la Unió Europea i Turquia per tancar la porta als refugiats sirians? Aquest és l’exemple que els nens i joves de l’actualitat reben d’uns adults que prefereixen amagar sota la catifa la brutícia abans que acabar amb ella.

Fins que no ens conscienciem de la importància d’estendre valors com que tots som iguals, que ningú és millor que ningú, que el respecte a l’altre és el respecte a un mateix i que hem de deixar d’actuar per por i fer-ho per amor, seguirem assistint a violents espectacles com el de la Plaça Major de Madrid. És, una vegada més, una qüestió de solidaritat.

 

132

133

131

134