ELS FETS DE LA PELL

Maria Coll – Revista Valors (valors.org)

El 23 de febrer de 1905, un dia qualsevol a la colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló, va tenir lloc un esdeveniment de solidaritat excepcional, arran de la caiguda a un dipòsit de tint bullint d’un nen d’onze anys. Sense diversos donants d’epidermis, la seva vida corria perill.

L’any 1890, l’industrial tèxtil Eusebi Güell, un dels més prolífers de Barcelona, va decidir traslladar la fàbrica de teixits de cotó El Vapor Vell del barri de Sants a la finca agrícola que el seu pare, l’indià Joan Güell, havia adquirit trenta anys abans al terme municipal de Santa Coloma de Cervelló, a la finca anomenada Can Soler de la Torre. A finals del segle XIX, coneguda pel sobrenom de “la rosa de foc”, la capital catalana era un nucli d’anarquistes i un escenari constant de conflictes socials que els empresaris intentaven esquivar fos com fos.

Com totes les colònies industrials d’aquella època, la Güell es va plantejar com si fos un nucli urbà amb personalitat pròpia. L’amo de la fàbrica exercia el control, el director de la fàbrica era la primera autoritat, tenia les funcions de batlle i jutge de pau, i el capellà tenia les competències educatives, morals i religioses. Els treballadors vivien en el mateix recinte, en cases construïdes per l’empresari. La seva vida econòmica i social, jerarquitzada segons els càrrecs de producció de la fàbrica, girava entorn d’aquesta. La vida d’un treballador es reduïa a la colònia i això feia que molts obrers s’aparellessin entre ells, generant futurs treballadors.

La única diferència d’aquesta colònia respecte altres, era el paper de mecenes cultural que jugava el senyor Güell. En aquest cas, el propietari va procurar algunes millores socials per als treballadors, va fer construir equipaments culturals i religiosos i va incorporar el corrent modernista a les noves construccions. En aquest espai, per exemple, avui s’hi pot visitar la cripta dissenyada per Antoni Gaudí. Aleshores, com que el nom Güell com a gran prohom de la ciutat també tenia un gran pes, els mitjans de comunicació la qualificaven de “colonia modelo”.

Però fins i tot a les fàbriques exemplars passen desgràcies. El protagonista d’aquesta història es deia Josep, concretament Josep Caparrós i tenia onze anys. A inicis del segle XX, a les colònies industrials i a totes les fàbriques del país el treball infantil era habitual. La jornada laboral era d’entre dotze i catorze hores diàries i els sous eren baixos. Els homes feien les feines de major esforç físic, les dones les feines manuals i els nens, que començaven a treballar als set anys, feien les més ingrates i perilloses. El sou dels infantils eren més aviat simbòlics però representaven un complement per a les famílies. La tragèdia va esdevenir el dijous 23 de febrer de 1905, un dia qualsevol. Segons els mitjans de comunicació de l’època, va ser “un desgraciado accidente fortuito, imposible de prever”.

De cop, el noi dels Caparrós va caure dins d’un tanc de tint bullint i va patir greus cremades a bona part del cos, especialment a les cames. De seguida tots els companys es van mobilitzar per traslladar-lo a la infermeria de la colònia, però els dies passaven i les nafres no cicatritzaven. Els teixits de les cames no adquirien elasticitat. Al final, van prendre la decisió de traslladar el malalt a l’Hospital del Sagrat Cor de Barcelona i el noi va quedar a càrrec del doctor Cardenal.

Després d’analitzar el cas, l’expert va reunir la família, senzills obrers tèxtils residents de la colònia, i els va explicar el seu diagnòstic. No hi ha més solució que recórrer a l’autoplàstia: es tracta d’una operació quirúrgica en la qual una regió destruïda és substituïda per un teixit semblant procedent del mateix individu. El nen, però, no tenia suficient pell. En aquest cas calia buscar donants sans, robusts i valents. El doctor va avisar que la pell d’aquests s’hauria d’arrencar de la carn viva i sense anestèsics ni pal·liatius. Es tractava d’una operació molt complicada i en la qual hi participarien diversos metges. A més, la decisió s’havia de prendre sense demora, ja que si no hi havia suficients voluntaris l’amputació de les cames havia de ser imminent si es volia salvar la vida del petit abans que la infecció s’escampés.

Josep Gaspar Villarrubias, rector de la colònia, va ser qui va portar la notícia a Santa Coloma de Cervelló. Aquesta es va escampar per tota la fàbrica i les instal·lacions en pocs minuts. El mateix sacerdot va ser el primer en apuntar-se a la llista de voluntaris per donar pell al petit Josep. En saber-ho, els fills del propietari també van comunicar al seu pare que s’oferien a donar un tros de la seva epidermis per salvar la vida d’un obrer de la seva colònia. La llista de donants va quedar tancada amb trenta-cinc noms altruistes disposats a sacrificar-se. Va ser tanta la solidaritat que el metge es va veure obligat a fer una selecció dels més idonis segons les seves característiques, edat i estat de salut.  Uns dies més tard, La Vanguardia publicava la llista dels deu herois, tot homes d’entre 19 i 36 anys. “Acaso una lágrima, producida por el ínterin del dolor físico, se escapa de sus ojos: pero, de sus labios… ¡ni una queja!”, escriu el cronista. L’operació es va realitzar amb èxit i afortunadament després no van sorgir complicacions. De fet, un cop recuperat en Josep Caparrós va continuar treballant a la colònia.

Aquesta història, que ha estat novel·lada en llibres com “La pell de la revolta” de Jordi Sierra i Fabra, és destacable per dos elements: en primer lloc, òbviament, pel nivell de germanor que un fet així va desbordar en una comunitat com era una colònia industrial, però, sobretot, cal destacar el tret interclassista dels donants en una societat estrictament jerarquitzada i en un moment en què la patronal i els sindicats a Barcelona es comunicaven amb trets i bombes. En aquesta ocasió, doncs, per primera vegada empresaris, església i treballadors van unir-se davant un acte singular de gran germanor. Tant singular va ser aquest gest que el rei espanyol, Alfons XIII, i el Papa Pius X, van decidir condecorar els donants. La situació era tan tensa que alguns van arribar a dir que el gest dels amos havia estat només una estratègia per tranquil·litzar els obrers. Potser sí, però més de cent anys després, i davant algú que es deixa estirar la pell, val la pena creure en la bondat de l’home.