ESTEVE SERRET SEGURA

Una persona realment solidària no és aquella que practica la solidaritat només durant un moment o període concret, com si fos una moda passatgera. La persona plenament solidària ho és sempre, ho porta a la sang, com se sol dir.

Això no vol dir que per a ser solidari s’hagi d’estar sempre fent coses pels altres altruistament, però sí que cal tenir sempre una predisposició a ajudar-los, si se’n presenta l’ocasió.

A continuació parlaré d’una persona que ha demostrat durant els darrers 30 anys que és realment solidària, i que gairebé passa desapercebuda, per la qual cosa li vull retre un modest reconeixement que, estic segur, serà compartit per moltes persones més. Em refereixo a l’Esteve Serret Segura, nascut a Sant Martí de Maldà, veí de Bellpuig i, des de fa poc més d’un any, jubilat.

L’Esteve, l’any 1987 va entrar de voluntari a l’Assemblea Local de la Creu Roja de Bellpuig, com a socorrista i xofer d’ambulància, passant a ser director de la Unitat de Voluntaris de Socors i Emergència l’any 1989. Hi va romandre més o menys durant una dotzena d’anys, fins que aquesta entitat va cessar la seva activitat al poble. Durant aquell període, la Creu Roja local donava servei a Bellpuig i rodalia durant els caps de setmana i altres dies festius. L’Esteve, als vespres, també donava assistència domiciliària a malalts, sempre que se li demanava, particularment i de manera desinteressada.

L’any 1992, va començar a col·laborar amb el Pas del Calvari i la Junta de la Congregació dels Dolors, essent president d’aquesta entitat del 2005 fins al 2013. Actualment ja no hi pertany, tot i que els ajuda sempre que li demanen.

El 2009 va entrar al Consell de Pastoral de la Parròquia de Bellpuig, i encara hi és. Des de fa més d’un any pertany a la Junta de l’associació de jubilats La Joia d’Envellir. Amb el seu cotxe trasllada periòdicament les voluntàries que van al centre de discapacitats Santa Anna del Castell del Remei.

Fa un parell d’anys que és voluntari de Càritas Parroquial, formant part de la Junta. En aquesta entitat coordina el Rebost Solidari i l’equip de voluntaris que atenen a les persones que demanen aliments. Hi dedica cada setmana força temps, rebent i endreçant les capses i els paquets que arriben del Banc dels Aliments de Lleida, de les campanyes de recollida d’aliments i de les famílies col·laboradores del poble. N’és el responsable i és qui omple les prestatgeries transportant els productes dels dos magatzems que disposa Càritas al magatzem on s’ubica la seu del Rebost, preparant els lots de les famílies i les persones que se’n beneficiaran. I també tragina roba del Punt Sant Jordi a la botiga “oulet” de Pau Casals. Ell, sempre està disponible.

A part de la seva labor de voluntari, sé que fa altres coses també molt lloables i que encara passen més desapercebudes, com ara la d’anar cada setmana a donar menjar (pa sec) als peixets de la bassa petita del Parc del Convent, etc.

Fa uns dies ens vam trobar amb l’Esteve i li vaig preguntar: “què és el que et motiva a fer tot el que fas?”. Ell em va respondre el següent: “ho faig perquè sempre m’ha agradat ajudar a la gent i em sento molt a gust fent-ho, i m’ajuda a distraure’m, ara que estic jubilat” (encara que em consta que quan no n’estava de jubilat ho feia igual). També em va comentar que al Rebost Solidari necessitarien més voluntaris/es, (algú s’hi vol apuntar?).

Cal dir que a Bellpuig, per sort, hi ha unes quantes i uns quants “esteves” més que mereixerien també ser reconeguts per la seva trajectòria solidària, sigui en entitats religioses, polítiques, esportives, culturals o a títol personal. A totes i tots ells, la meva més sincera felicitació!

Coneixedor de la gran relació que hi ha entre l’Esteve i el Rector de la Parròquia de Bellpuig, Alfons Busto, li he demanat a aquest que col·laborés en aquest escrit amb les seves opinions envers l’Esteve.

“I jo, (sóc l’Alfons) no afegiré pas gaires coses més perquè estic d’acord amb això que dius.

Per a mi, l’Esteve, el sempre disponible Esteve, amb la seva rialla i bonhomia, conjuntament amb la seva filla Núria, l’Antoni, l’Helena, en Daniel,… formen un d’aquells equips de persones en les que Déu es fa visible i sents que et fa costat. Treballar amb ells és un plaer. T’ensenyen, t’aconsellen, et donen exemple de disponibilitat i servei,… de bona gent.

 Sí, Enric. L’Esteve és una persona solidària de cor misericordiós. Un amic d’aquells dels quals en reps més que no pas en dónes. I no em canso de donar gràcies a Déu per haver enriquit la Parròquia de Bellpuig amb gent com ell. A fi de comptes tots som “aprenents” de cristià que cada dia ens toca maldar amb els nostres defectes i potenciar les qualitats amb les que Déu Pare ens ha beneït.

M’afegeixo al petit reconeixement que fas a l’Esteve, Enric. I agraeixo que ens en parlis des de la revista El Pregoner d’Urgell. Moltes gràcies!”

1130