DEIXALLES I CONTAMINACIÓ

DEIXALLES DOMÈSTIQUES

En la natura tot es transforma, s’assimila i es reaprofita contínuament. Durant segles, els residus generats pels humans, com els que produeix qualsevol altra forma de vida animal o vegetal, s’han reincorporat fàcilment a aquest cicle natural. Però el model actual de vida als països desenvolupats ha canviat aquesta situació.

Molts productes estan tan transformats que ja no s’incorporen espontàniament a la roda natural. És el cas del plàstic, per exemple. A més, els hàbits de consum lligats a la cultura d’un sol ús (usar i llençar) estan molt relacionats amb aquestes substàncies sintètiques, que produïm a l’engròs, fem servir durant només una estona i llencem quan encara tenen anys de vida al davant. Es pot dir que fabriquem residus. I els fem de tanta qualitat que duren indefinidament.

Una gran part del que hi ha en una galleda d’escombraries europea són productes a mig utilitzar. Els uns s’haurien pogut reutilitzar, com les ampolles de vidre. D’altres es poden reciclar, és a dir, convertir en matèria primera per a fer nous productes, com el paper o el plàstic. Però tots trencats i barrejats fan de mal destriar, raó per la qual durant molt de temps els hem llençat en abocadors o els hem incinerat.

Destriar la brossa a casa és una manera de facilitar-ne la recollida selectiva i de possibilitar la reutilització o el reciclatge dels residus domèstics. Seria millor no produir-ne tants. Però si els generem, almenys val la pena tractar de reaprofitar-los.

A Catalunya es generen 1,6 kg de residus domèstics per habitant i dia (als anys 70 sols se’n generaven 0,6 kg). D’aquesta quantitat se’n recull selectivament menys d’un 30%, quedant-ne molts més per reciclar.

Reutilitzar és només sentit comú. De la mateixa manera que no llencem els plats un cop hem acabat de menjar, podríem no desfer-nos d’aquells productes que podem reaprofitar. Estalviaríem recursos propis i planetaris. El reciclatge és positiu, però encara n’és més la reutilització, tal com hem fet tota la vida.

Reduir, reutilitzar, reciclar: les tres “r” per tal que no ens ofeguin les deixalles.

La brossa no desapareix pel fet de llençar-la. Si emmagatzemar-la ordenadament i gestionar-la a casa ja ens resulta costós, quan arriba al contenidor comença tot un altre complex procés. La major part, un 60%, anirà a parar als abocadors, un 20% serà destinada al reciclatge i la resta s’incinerarà. Podríem estalviar molts recursos i energia a casa i fora minimitzant els residus. Només evitant els productes d’un sol ús, ens trauríem de sobre el 50%.

TOXICITAT

Què contamina l’aigua dels nostres rius, llacs i embassaments? Gairebé tots respondríem que els residus industrials, els purins o els fertilitzants agrícoles. Però, i els residus que generem a casa?

Un de cada quatre europeus reconeix que llença medicaments al wàter. De fet, l’any 2005, un estudi va detectar a les aigües del riu Ebre una vintena de productes farmacèutics diferents: analgèsics, antiinflamatoris, antibiòtics, antidepressius, estrògens…  Aquests elements interactuen entre ells, causen malalties en la fauna dels rius, resistències noves en els microorganismes o, fins i tot, canvis en el sexe dels peixos.

I no només això. Sovint també van a parar a l’aigüera restes de detergents, olis de fregir, pintures… El resultat de tot plegat és un còctel de substàncies que fa de molt mal tractar en el procés de les plantes depuradores, de manera que solen acabar arribant als rius. Els organismes aquàtics, i indirectament també la salut humana, en resulten afectats.

En l’àmbit domèstic podem escollir si volem utilitzar productes que contenen tòxics, que poden contaminar el medi i ser verinosos per als éssers vius, o bé optar per productes innocus o ecològics.

L’oli dificulta la depuració de l’aigua. A més, si arriba als rius, crea una pel·lícula superficial que dificulta l’oxigenació i perjudica seriosament la flora i la fauna. Si aquest oli usat, en canvi, arribés a la planta de recuperació, es podria transformar en un litre de biodièsel. Un litre d’oli abocat per l’aigüera pot contaminar fins a 100.000 litres d’aigua.

CONTAMINACIÓ ATMOSFÈRICA

Respirar és un acte mecànic i inconscient. Un acte que, ininterrompudament, fem al llarg de tota la vida. Tanmateix, què respirem exactament?

Poques vegades podem respirar aire pur, lliure de contaminants. En alguns casos la contaminació de l’aire es deu a emissions d’origen natural, com els volcans o els incendis forestals. Sovint, però, la contaminació de l’aire és causada per activitats industrials, com ara centrals tèrmiques, plantes de productes químics, incineració d’escombraries, refineries de petroli, etc., o bé per aplicacions fitosanitàries, el fum del tabac… I, cada vegada més, pels motors dels vehicles. Només a la contaminació generada pel trànsit s’atribueixen malalties que acaben provocant unes 80.000 defuncions anuals a les ciutats europees.

Un de cada tres espanyols respira aire més o menys contaminat. La Barcelona metropolitana és una de les zones amb aire menys pur. Recuperar la puresa de l’aire que respirem és una exigència sanitària (pels pulmons d’una persona passen cada dia uns 10 m3 d’aire) i mediambiental.

Els verins s’han d’utilitzar amb coneixement i prudència. Els plaguicides són productes químics per combatre les plagues. Però, justament, perquè serveixen per eliminar organismes vius també poden ser perillosos per a les persones. Tant els utilitzats en l’agricultura, com en la desinfecció de locals, indústries o llars poden perjudicar la nostra salut si en fem un mal ús.

Al segle XIX, una xemeneia fumejant era símbol de progrés. Avui sabem que les emissions contaminants de les indústries afecten l’entorn i la qualitat de vida. A escala global intervenen en el procés d’escalfament del planeta, mentre que a escala local emeten partícules que, segons la composició i la mida, ens poden causar malalties de l’aparell respiratori o afeccions coronàries.

EFECTE HIVERNACLE

L’atmosfera embolcalla la vida. És més que una capa d’aire. És un mantell protector que atura els raigs còsmics i que tempera el planeta. Sense atmosfera els dies serien tòrrids i les nits glacials, la vida resultaria pràcticament impossible.

L’atmosfera és com un hivernacle: deixa passar la radiació solar que arriba i reté part de la radiació reflectida que retorna a l’espai. Per això la superfície terrestre es manté dins d’uns marges tèrmics raonables. Però d’unes quantes dècades ençà, l’activitat humana ha empobrit la capa d’ozó estratosfèric que atura els raigs còsmics i ha accentuat l’efecte hivernacle.

Determinats gasos són els responsables de la destrucció de l’ozó estratosfèric que ocasiona l’anomenat “forat d’ozó”. Altrament, en cremar grans quantitats de petroli, de gas natural i de carbó, hem enviat a l’atmosfera milions i milions de tones de diòxid de carboni, un gas que no és tòxic però que opacifica l’atmosfera i exalta l’efecte hivernacle.

Aquesta alteració de l’efecte hivernacle està provocant un canvi en el clima. El món s’escalfa, i ho fa ràpidament. La temperatura mitjana mundial ha pujat mig grau centígrad en l’últim segle i podria pujar fins a sis graus abans de 2100. Aquest escalfament global modifica la circulació atmosfèrica i el règim de pluges. També provoca la fusió del glaç. En resulta una pujada del nivell del mar i l’aridització de moltes zones del planeta, entre les quals la nostra.

Serem capaços de disminuir el consum de combustibles fòssils i retornar la normalitat a l’atmosfera?

Almenys 164 països es van comprometre a lluitar contra el canvi climàtic. L’eina per a fer-ho va estar el Protocol de Kyoto, un compromís internacional que establia objectius estratègics per a reduir les emissions de gasos amb efecte hivernacle i evitar el canvi climàtic. Una de les limitacions amb què es trobava és que els Estats Units d’Amèrica, país que emet el 21% del total del CO2 que surt a l’atmosfera, es va negar a subscriure’l. Actualment està en vies de renovació. Amb moltes dificultats.

(Textos del llibre “Tu en el món teu” de l’Obra Social Caixa Terrassa).

 

Coal powerplant view - chimneys and fumes