ALGUNS EXEMPLES D’INSOLIDARITAT

Breus textos (publicats a Google per autors actualment desconeguts), que relaten fets esdevinguts en la realitat, encara que narrats en forma de paràboles o historietes per evitar, de vegades, donar noms propis.

Tots i cadascun dels exemples d’insolidaritat aquí presentats són successos viscuts pels seus autors. Exemples que denoten la falta de solidaritat imperant en els ambients en què ens desenvolupem diàriament sense adonar-nos-en.

Es pretén amb aquest escrit fer notar que tots som insolidaris per defecte, i si volem practicar la solidaritat haurem de canviar patrons de vida que estan ficats en la nostra pròpia personalitat fins als ossos.

Els exemples aquí publicats reflecteixen l’egoisme que viu en el fons del nostre ésser sense ser-ne conscients, de vegades, de la seva existència.

T’animo a llegir-los i a reflexionar sobre ells perquè en el teu interior meditis si, efectivament, t’has trobat amb casos similars, iguals o, la qual cosa és pitjor, t’identifiques amb algun d’ells.

Sense acritud… tots hem caigut alguna vegada en cercles d’egoisme similars i tots hem sucumbit a Narcís. L’important és que, algun dia, ens adonem que cal canviar el xip.

—–

Un senyor va caminant per un cèntric carrer. Acaba de treballar i es dirigeix a un restaurant per menjar. En un moment donat, veu lluny un pobre indigent demanant almoina i, com que hi ha gent al carrer, per aparentar ser solidari, treu la seva cartera de la qual n’extreu cinc cèntims que tira a la tassa del captaire. Se sent bé amb si mateix a l’haver estat vist donant almoina. El que ningú ha vist és la quantitat donada. Es dirigeix al restaurant amb el cap alt, no per haver ajudat al pobre, sinó per haver estat vist el seu acte de caritat.

Una vegada al restaurant, assegut ja a la taula, el cambrer l’informa del menú del dia. Costa 8,50 euros. El senyor acaba el seu àpat de primer i segon plat amb postres i cafè. Després de reposar una estona el menjar, demana el compte. El cambrer li porta la nota, la hi deixa damunt de la taula i es retira. El senyor obre la seva cartera i treu un bitllet de 10 euros, el posa sobre la nota de la taula, s’aixeca i se’n va. Ha deixat una generosa propina d’1,50 euros al cambrer. No obstant això, ningú l’ha vist.

—–

En un cèntric carrer qualsevol, s’han instal·lat uns joves per realitzar un esdeveniment solidari. L’objectiu que tenen és recaptar fons per un centre d’ajuda a la lluita contra la drogoaddicció. Per a això han muntat un petit mercat ambulant amb objectes de segona mà i articles artesanals, els quals venen a 1, 2 i 3 euros. Els objectes venuts són donats per persones anònimes que volen col·laborar en l’esdeveniment.

Un home que passeja a prop, en passar pel mercat ambulant, és animat a col·laborar per una de les voluntàries, al qual el senyor respon irònicament: “Estic jo perquè m’ajudin a mi…”.

Uns metres més endavant, el “necessitat” senyor es topa amb un amic al qual fa un any que no veu. Se saluden, es fan una abraçada i se’n van els dos a prendre unes cerveses. Després de les cerveses decideixen menjar junts per compartir les seves vivències, ja que fa molt que no sabien res l’un de l’altre.

Acabat l’àpat, el cambrer posa sobre la taula el compte. Són 30 euros. Llavors, els dos amics treuen les seves carteres, i discuteixen entre ells qui paga… Al final, el “necessitat” (que no podia comprar un petit objecte per col·laborar en una causa benèfica) s’ha imposat al seu amic i l’ha convençut per pagar ell. Treu de la cartera un bitllet de 50 euros i paga el compte, deixant una propina al cambrer de 3 euros. En sortir s’acomiaden i el senyor torna a casa, havent de passar de nou pel mercat ambulant solidari. Una noia diferent l’anima a cooperar amb la causa, al qual el senyor respon de nou: “Estic jo perquè m’ajudin a mi…”.

—–

L’altre dia vaig veure una cosa que em va deixar alhora indignat i trist: A la ciutat on visc, mentre anava caminant pel carrer, vaig sentir la sirena d’una ambulància. Vaig mirar cap al lloc d’on venia el so, i vaig veure que estava a uns 100 m de mi, parada en un carrer de sentit únic i amb un sol carril, i que davant d’ella hi havia 3 cotxes que semblaven estar esperant un semàfor. Vaig pensar que el primer estava despistat o no se n’assabentava. Després vaig veure que els altres cotxes li xiulaven, que el semàfor estava en verd, i que seguia parat com si no anés per ell la cosa. Va estar així gairebé 5 minuts, fins que va sortir un cotxe que estava aparcat, va fer la maniobra i va ocupar ell la plaça.

Em vaig quedar esperant a veure “el morro” del conductor: Va sortir un home d’uns 40 anys amb pinta normal. Vaig pensar en anar a dir-li alguna cosa, però al final no ho vaig fer. Ara me’n penedeixo. Quina pena que no hi hagués algun poli a prop! Com pot algú posar en risc la vida d’una persona per una plaça d’aparcament?

—–

Us explico l’anècdota d’ahir a la tarda, que no té desaprofitament.

19.00 h. Es presenta a casa el veí del 3r B, expresident de la Comunitat (ara ens ha tocat a nosaltres), per comentar-nos que des del matí té una gotera a la seva cuina.

20.30 h. Apareix a casa el veí del 2n B, desesperat perquè a la seva cuina cau l’aigua a dojo, acostant-se perillosament als punts de llum i caient en cascada damunt de la vitroceràmica. El meu marit baixa corrent per tallar el pas de l’aigua de la Comunitat i cridar al de l’assegurança perquè vingui urgentment.

20.45 h. El de l’assegurança diu que l’avaria és de les grosses i que sent ja l’hora que és, no ho pot arreglar fins l’endemà al matí. Per tant, l’aigua queda tallada definitivament.

21.00 h. S’embolica més la cosa. Motiu? Els veïns del 3r C baixen indignats al portal a demanar explicacions per què s’ha tallat l’aigua sense el seu consentiment. Que ells són cinc a casa i no poden estar sense aigua perquè han de dutxar-se. Al del 2n B, que té cascades a casa seva, que el fotin.

Frases estel·lars:

“Jo crec que no és legal tallar l’aigua… que és un bé comú de tots els veïns”.

“Ara obrim l’aigua i anem a casa del noi, si no li cau a dojo, es deixa oberta i que s’apanyi”.

“T’ha de fotre amb el tècnic que arriba i talla l’aigua sense avisar ningú!”.

“Llavors, no podrem posar la calefacció tampoc?”.

“Nosaltres som cinc i no podem estar tota la nit sense aigua”.

Tres hores més tard, després que totes les forces vives es reunissin al portal i a la casa del noi, per dictaminar entre tots si es tallava o no l’aigua, cada mussol va tornar a la seva olivera. Encara sort que davant del pobre del 2n no van tenir nassos de dir-li que sortís a comprar-se una canoa perquè no estaven disposats a tallar l’aigua.

Conclusions:
1. Un vergonyós espectacle d’insolidaritat. Absolutament lamentable.

2. Els del 3r B donant-li als seus fills una estupenda lliçó: als altres, que els fotin.

3. Molta gent amb vides buides. Com és possible que mig bloc es reunís a baix sense que ningú els hagués cridat?

4. Els savis del lloc són gent imprescindible en una Comunitat que s’ho faci valer. El mateix saben de lampisteria que d’electricitat, d’obra de paleta…i sempre estan disposats a compartir els seus coneixements.