La Terra és com una immensa “barca” on tots els seus habitants ens hi allotgem i viatgem.
En aquesta barca hi ha uns espais molt privilegiats, uns altres que no ho són tant i, una bona part, són espais dolents o molt dolents per a viure-hi.
Que s’habiti en un espai o un altre, d’entrada, és una qüestió de “sort” en el moment de néixer, ja que ningú pot escollir on ho vol fer. Ens toca “allí” i ja està.
Aquests espais tenen inherents unes circumstàncies que els fan millorar o empitjorar les seves condicions de vida, com ara els recursos disponibles, el clima, el tipus de govern, la religió, la cultura, etc.
A més, ens pot tocar “navegar” amb una família que ens faciliti les coses o, al contrari, que ens condicioni molt desfavorablement el nostre desenvolupament com a persones (més circumstàncies!). I això també és qüestió principalment de la “sort” que tinguem en el moment de néixer.
En aquesta barca, encara que sigui molt gran, el que passa de bo o dolent en un lloc acaba repercutint poc o molt en tots els altres. Per tant, com que tots viatgem junts i cap al mateix destí, és molt important disposar d’unes normes de convivència. Cal també una distribució justa dels recursos, deures i obligacions, segons les possibilitats de cadascú, que procurin neutralitzar les circumstàncies que li ha tocat viure a cada persona.
Per aquesta raó i perquè ens hi obliga la necessària solidaritat, al llarg de la nostra vida, cada persona hauríem de procurar millorar no sols les nostres pròpies circumstàncies sinó, sobretot, les de les persones més desfavorides.
També cal tenir bona cura de l’estat de la barca comuna que ens allotja i trasllada a tots (l’anomenat medi ambient). Cada cosa que fem en perjudici de la barca, és un nou foradet de corc que es produeix en el nostre espai de la barca però que acabarà repercutint la seva totalitat.
—–
Una condició molt important pel bon funcionament de la “barca” és que hi hagi una bona convivència a cadascun dels seus espais.
Les persones sempre hem estat i estarem vinculades amb altres persones. Una de les circumstàncies que ens fan viure millor o pitjor en societat és l’anomenada “convivència”, que és la relació harmoniosa de les persones en un mateix espai. Per tant, la convivència és importantíssima tant per a les persones en particular com per a la societat en general.
Per aconseguir una bona harmonia són imprescindibles valors com el respecte, la tolerància i l’entesa envers els altres, encara que pensin i actuïn de manera contrària a la nostra. En canvi, si mantenim sempre una actitud crítica, la convivència se’n ressentirà i no serà possible.
Catalunya en particular i Espanya en general són uns espais “privilegiats” de la gran barca que a tots ens allotja. Però darrerament s’està produint un important deteriorament de la convivència. Les raons d’aquest deteriorament segurament no són les mateixes pels independentistes que pels unionistes, pels moderats que pels radicals. Possiblement de raons n’hi deu haver moltes i de culpables també.
Ara bé, tant com les raons i els culpables, és important el resultat final. I aquest no l’auguro gaire plàcid segons els esdeveniments que s’estan produint des de fa temps: acusacions i contraacusacions que inflamen cada vegada més la gent d’una banda i l’altra; accions i reaccions cada cop més agosarades; en resum… més radicalització i, com a conseqüència, menys convivència.
Sembla com si tot s’hi valgués, que res tingués conseqüències, però no és així, cada fet d’ara queda memoritzat i ens passarà factura tard o d’hora.
Totes les persones que convivim a la barca compartim una mena de “manta” protectora que es podria equiparar a la imprescindible “convivència”. Cada acció que s’emprèn contrària a l’entesa entre les parts i a la convivència entre la gent, equival a produir un “descosit” en el nostre espai de la manta, el qual repercuteix, a la llarga, en la manta sencera. I ja són molts els descosits que s’han produït en el nostre espai (Catalunya i Espanya) en poc temps!
S’ha d’anar molt en compte amb el que es diu i es fa. Abans, cal pensar i valorar molt bé les seves possibles conseqüències. I això no ho dic pensant sols en els polítics, sinó també en la gent del carrer d’una i altra banda que, cada vegada més, vol posar-hi la seva cullerada.
Tard o d’hora arribarà altra vegada la normalitat (una “normalitat”, la que sigui) i aleshores pesaran molt els descosits que entre uns i altres haguem produït a la manta (a la convivència), i ens serà molt (molt!) difícil cosir-los.
Com pitjor obrem ara, molt més difícil ens serà després recuperar la convivència i el benestar comú. Convivència que, n’estic segur, ens serà imprescindible també el dia de demà (com la manta protectora de la barca), siguin quines siguin les circumstàncies d’aleshores, no sols entre catalans sinó també entre catalans i espanyols, ja que avui dia tot i tothom estem interconnectats. A més, són tants els vincles que ens uneixen a tots plegats, que seria una gran pèrdua no mantenir-los: familiars, econòmics, culturals, lingüístics, geogràfics, etc. Conclusió: que passi el que passi ens haurem de tornar a “reajustar”.
Per tant, prou de boicots comercials, missatges nocius a les xarxes, calúmnies, mentides, mofes, insults, travetes, revenges, odis, etc. que puguin ofendre endebades als “altres”, ja que no aporten res a la solució del problema (per a defensar una causa no cal res de tot això) i, com he dit abans, tot queda memoritzat i ens passarà factura a tots plegats tard o d’hora.
Enric Segarra Bosch
10 de novembre de 2017
Com no estar d’acord amb el diàleg i la convivència que es proposa en l’article, clar que si, però voldria aportar un parell d’observacions que m’ha semblat que l’escrit passa per alt, sempre amb l’ànim de sumar:
1a. Dóna la impressió que l’article pressuposa un “statu quo” de la societat, que tot anirà bé si aquest no es toca ni es modifica. Els individus, les persones i els pobles tenen dret (i el deure) d’aspirar a millorar el món que els envolta i, en aquest cas un col·lectiu molt nombrós de persones creu que una altra societat és possible, ja que en la que viuen no s’hi veuen representats ni identificats ni volguts… i tenen tot el dret a fer-ho, com a persones i com a país.
2a. L’article parla de diàleg, però és evident que perquè n’hi hagi fan falta dos interlocutors, i aquest no és el cas, ja que una part s’ha negat sistemàticament a posar-lo en pràctica eludint les seves responsabilitats polítiques. No vull dir amb això que uns ho han fet tot malament i els altres tot bé, hi ha hagut errors per les dues bandes (i segurament amb el temps s’anirà reconeixent) però ara per ara la paraula “diàleg” sols l’he escoltat provinent d’una part… i siguem sincers, els catalans som tan conformistes que sols que se’ns hagués dit “parlem-ne” ens ho haguéssim cregut i no haguéssim arribat on som ara, ni de bon tros.
Etimològicament la paraula “política” volia dir “l’art de viure en societat, de conviure a la ciutat”. Malauradament molts governants sembla que aquesta signatura no l’han estudiat.
M'agradaM'agrada