AMOS OZ, L’ESCRIPTOR DE LA PAU

 28-12-2018   N. Juanico S. Marimon https://llegim.ara.cat/

“Quasi totes les persones caminen per la vida, des que neixen fins que moren, amb els ulls tancats. Si obríssim els ulls, ni que fos un instant, sortiria de nosaltres un crit aterridor”, escrivia Amos Oz (Jerusalem, 1939 – Tel Aviv, 2018) a la seva darrera novel·la, Judas (2014). La seva veu crítica, incòmoda i lúcida es va apagar aquest divendres als 79 anys. Autor d’una vintena de títols, Oz era un dels escriptors en hebreu més importants i universals de la segona meitat del segle XX, i també va ser un dels fundadors del moviment israelià Pau Ara (Shalom Ajshav).

“A Oz l’estranyava molt que els seus llibres fossin bestsellers a Pequín perquè aparentment parlaven de temes molt locals -explica Anna Bejarano, professora de literatura hebrea moderna a la Universitat de Barcelona-, però en realitat tractaven de la condició humana. Com molts escriptors de la seva generació, parla del jo, se centra en la introspecció”. Oz, que també defensava que cap home no és una illa sinó una península envoltada d’aigües tèrboles però sempre amb un punt de contacte amb els altres, era fill de jueu lituà i jueva polonesa i va néixer com a Amos Klauser. Quan ell tenia 12 anys, i després del suïcidi de la mare (que havia perdut la família a l’Holocaust), es va canviar el nom. Aleshores l’escriptor va anar a viure al quibuts Juba i va escollir Oz, que significa fortalesa. L’experiència de l’autor al quibuts va quedar reflectida en algunes de les seves històries, com el conjunt de relats amb els quals va debutar el 1965, Tierra de chacales. Les idees socialdemòcrates i pacifistes també van impregnar una literatura marcada per una mirada crítica i punyent a la realitat social i política d’Israel. Després d’estudiar literatura i filosofia a la Universitat Hebrea de Jerusalem, Oz va publicar el 1968 El meu Mikhael. La novel·la, que dona veu a una dona encallada en un matrimoni insuls a Jerusalem, va propulsar-lo com un dels escriptors israelians de referència i des d’aleshores s’ha traduït a una quarantena d’idiomes. Bona part del seu catàleg el va publicar La Magrana en català i Siruela en castellà.

Guanyador del premi Príncep d’Astúries de les lletres el 2007 i etern candidat al Nobel de literatura, Oz va traçar una prolífica carrera literària amb títols remarcables com la novel·la epistolar del 1987 La caixa negra, on, a través d’una parella trencada, plasmava les angoixes i les tensions de la societat israeliana. Uns anys més tard va donar llum a la seva primera i única obra autobiogràfica, Una història d’amor i foscor, que es va convertir en un bestseller i, el 2015, en una pel·lícula. Oz s’endinsa en la història familiar i explica que quan tenia sis anys, el seu pare li va fer un forat a la prestatgeria i va deixar que hi traslladés els seus llibres. “Els vaig portar en braços a la vitrina del meu pare i els vaig posar drets, com cal, d’esquena al món exterior i de cara a la paret”.

La seva capacitat literària per explorar, amb una prosa vívida i sense artificis, les relacions i la condició humana li va valdre nombrosos reconeixements al llarg de la seva vida. Oz va rebre el premi israelià de literatura, el premi Goethe, el premi Franz Kafka, el premi Primo Levi i el Premi Internacional Catalunya, entre d’altres.

La literatura d’Amos Oz no es pot desvincular de la seva lluita pacifista. Va ser un dels primers que va defensar públicament, després de la Guerra dels Sis Dies, la creació de dos estats per resoldre el conflicte entre Israel i Palestina. D’aquesta reivindicació en van sorgir assajos com Contra el fanatisme, on analitzava les arrels del fenomen i feia una crida a combatre’l.

Tenir una veu discrepant li va costar moltes crítiques. “El van acusar d’antisemita perquè era un home de pau”, diu Bejarano. Oz insistia sempre que el problema palestí no era de territori sinó de persones, i que tots havien de tenir els mateixos drets. “Amos Oz és una d’aquestes llums incòmodes i necessàries que malauradament s’apaga en una època de foscor -assegura el poeta, escriptor i traductor Arnau Pons-. Ell ja va conèixer una foscor similar en la seva infantesa i per això no es vinclava a l’hora de denunciar les polítiques suïcides de l’Israel actual. Em crida molt l’atenció la seva figura de traïció, que és simplement la de l’escriptor crític que segueix la seva consciència sense claudicar”.

CONTRA EL FANATISME

 (Resum)  https://www.catorze.cat/

L’escriptor i periodista Amos Oz va néixer a Jerusalem el 1939 i ha mort el 28 de desembre del 2018. Era un militant del pacifisme. Llegim alguns fragments d’una conferència seva publicada en el llibre Contra el fanatismo (Siruela).

Com podem curar un fanàtic? Perseguir-ne un grapat per les muntanyes d’Afganistan és una cosa. Lluitar contra el fanatisme, una altra molt diferent.

El fanatisme és més vell que l’islam, que el cristianisme, que el judaisme. És més vell que qualsevol estat, govern o sistema polític. És més vell que qualsevol ideologia o credo del món. Desgraciadament, el fanatisme és un component sempre present a la naturalesa humana, un gen del mal, per anomenar-lo d’alguna manera. La gent que ha fet volar clíniques on es practicaven avortaments als Estats Units, els que cremaven sinagogues i mesquites a Alemanya només es diferencien de Bin Laden en la magnitud però no en la naturalesa dels seus crims.

La llavor del fanatisme sempre brota en adoptar una actitud de superioritat moral que impedeix arribar a un acord.

El novel·lista israelià Sammy Michael una vegada va tenir una experiència, que de tant en tant la tenim tots, d’anar en taxi durant força estona per la ciutat amb un conductor que li anava fent la típica conferència sobre com d’important és per nosaltres, els jueus, matar els àrabs. Sammy l’escoltava i, en comptes de cridar-li: «Quin home més terrible que és, vostè! És nazi o feixista?», va decidir prendre-s’ho d’una altra manera i li va preguntar: «I qui creu vostè que hauria de matar tots els àrabs?»

El taxista va dir: «Què vol dir? Nosaltres! Els jueus israelians! Hem de fer-ho! No hi ha una altra opció. I si no, miri el que ens estan fent cada dia!». «Però qui pensa exactament que hauria de fer aquesta feina? La policia? O potser l’exèrcit? El cos de bombers o els equips mèdics? Qui ho hauria de fer?» El taxista es va rascar el cap i va dir: «Penso que ens ho hauríem de dividir a parts iguals entre cadascú de nosaltres, cadascú n’hauria de matar alguns». I Sammy Michael, encara amb el mateix joc, va dir: «D’acord, suposi que a vostè li toca un barri residencial a la seva ciutat natal de Haifa i truca a cada porta o timbre i diu: “Disculpi, senyor, o disculpi, senyora. No serà vostè àrab per casualitat?” I si la resposta és afirmativa, dispara. Quan acaba i es disposa a anar-se’n a casa, sent en alguna part del quart pis del bloc com plora un nadó que acaba de néixer. Tornaria per disparar el nadó? Sí o no?» Es va produir un moment de silenci i el taxista va dir a Sammy: «Sap, vostè és molt cruel».

És una història molt significativa, perquè hi ha alguna cosa en la naturalesa del fanàtic que és essencialment sentimental i al mateix temps mancada d’imaginació. I, a vegades, mantinc l’esperança –per descomptat, molt limitada– que injectant una mica d’imaginació en alguns potser els ajudem a reduir el fanàtic que porten a dins i a sentir-se incòmodes.

No puc deixar de pensar tot sovint que, amb una lleu modificació dels meus gens o de les circumstàncies dels meus pares, podria ser un altre, podria ser un habitant de la riba occidental, podria ser un extremista ultraortodox, podria ser un jueu oriental d’un país del tercer món, podria ser algú diferent. Podria ser un dels meus enemics.

EL FANATISME COMENÇA A CASA

31-12-2018  Josep Ramoneda  https://www.ara.cat/

1. Pel teu bé. La mort de l’escriptor israelià Amos Oz em va portar a una frase seva que tenia anotada des de fa temps: “El fanatisme sovint comença a casa, quan es vol obligar un ser estimat a canviar pel seu propi bé”. Cada vegada que un pare o un marit –alguna mare a vegades, encara que les dones són més subtils– es comporta així no està fent un exercici d’autoritat sinó d’autoritarisme. I l’autoritarisme sempre expressa una impotència que fa que l’acció sigui amarga i fanàtica. Per això els fanàtics sempre parlen amb ràbia i mal humor. La inseguretat impedeix reconèixer l’altre com a igual: fa por.

En un temps en què el fanatisme es fa sentir amb força a l’escena pública, la frase d’Amos Oz és la reflexió més antifanàtica que ens podem imaginar. Perquè ens invita a reflexionar sobre el fanatisme començant per nosaltres mateixos, no fos cas que, com els fanàtics, ens penséssim que el mal només pot ser en els altres. I perquè assenyala les arrels de la sensibilitat fanàtica: la creença que nosaltres sabem el que convé als altres i que això ens atorga el dret a imposar-los-hi. És a dir, el fanatisme com a sublimació de la ignorància, d’aquells que només són capaços de veure el món d’una manera i se senten autoritzats a exigir que tots s’acomodin a ella. Aquesta debilitat del fanàtic l’obliga a posar-se tacons molt alts per guanyar estatura i impressionar la ciutadania. Una peanya feta de valors transcendentals –els déus, les pàtries, els pobles, les lleis de la història– pretesament irrefutables.

2. Buit. Però Amos Oz ens diu també que el fanatisme és contagiós, per omissió i per acció. El màxim triomf del fanatisme és imposar el silenci. Atemorir tots aquells que amb la seva paraula voldrien posar en evidència les promeses, els discursos i les accions dels fanàtics. Però també és molt fàcil contaminar-se d’ell per la via de l’acció, quan se’l vol combatre, fent-se fanàtic de l’antifanatisme, quan l’únic instrument eficient és la raó crítica, la capacitat de desemmascarar veritats presentades com a absolutes i proposar formes de convivència inclusives basades en el reconeixement mutu, que és allò que per al fanatisme està prohibit perquè no reconeix altra raó que la seva. “Gairebé mai és possible –escriu Amos Oz– acabar amb una idea, ni tan sols una idea molt retorçada, només a cops de bastó”.

Per això, el debat obert de les idees és la millor manera de combatre el fanatisme. És quan aquest debat falla, quan la paraula no flueix en la societat, quan la gent no se sent escoltada o no se sent representada, que “el fanatisme progressa per l’espai que ha quedat buit”. I aquesta és, en bona part, la situació en què ens trobem ara. I en un escenari en plena mutació i on gran part de la ciutadania se sent perduda, el fanatisme, encarnat en una dreta radicalitzada, fa forat. I ja se sap que l’èxit principal del fanatisme és mantenir la societat en estat infantil, és a dir, reemplaçar les expectatives de futur per l’adhesió a mites i exigències pretesament superiors. Al fanatisme no se’l combat amb l’exclusió sinó amb la inclusió. El fanatisme odia les situacions obertes, perquè en aquestes situacions està condemnat a la dissolució, per això és sempre antidemocràtic i autoritari. Exemple: il·legalitzar independentistes, excloure Podem i els comuns, com a primer objectiu de la dreta radical.

El retorn del fanatisme és una irrupció del passat en el desconcert modern. I per això la pitjor manera de combatre un fanatisme barreja de patriotisme, antifeminisme, xenofòbia i cinisme il·liberal –com el que veiem emergir cada dia– és amb un altre fanatisme, sigui d’esquerres o sigui independentista, que també existeixen. I es fan palesos quan entre els mateixos responsables polítics hi ha por a parlar perquè no et diguin traïdor.