Giovanni Salvatore Augusto Falcone va néixer a Palerm (Sicília-Itàlia) el 18 de maig de 1939 i va morir assassinat per la màfia italiana, també a Palerm, el 23 de maig de 1992. Falcone va ser un famós jutge que va lluitar intensament per acabar amb la màfia, fins i tot després d’haver sofert un altre atemptat fallit el 1989.

Paolo Emanuele Borsellino va néixer també a Palerm el 19 de gener de 1940 i va morir a la mateixa ciutat assassinat per la màfia el 19 de juliol de 1992 (57 dies després que Falcone). També van assassinar als seus cinc escortes. Borsellino va ser un magistrat que, conjuntament amb el jutge Falcone, va dur a terme importants processos judicials contra l’organització mafiosa Cosa Nostra.

A Falcone el van assassinar fent esclatar 500 quilograms d’explosius col·locats sota l’autopista que uneix l’aeroport de Palerm, que avui porta el seu nom i el del seu successor Paolo Borsellino, amb la capital. Va ser tan forta l’explosió que la van registrar uns instruments de control sísmic. Amb Falcone van morir la seva esposa Francesca Morvillo (també magistrada) i tres membres de la seva escorta.

Falcone va destacar moltíssim per la seva labor contra la màfia italiana, lliurant una “guerra” contra les institucions, el poder corrupte i la indiferència de la societat italiana, que llavors mirava cap a un altre costat. La seva mort va ser una venjança pels anys de persecució judicial a la màfia i la detenció de nombrosos “capos” promogudes per ell. Però la seva mort també va ser el símbol d’una època convulsa de la història italiana, amb encara un poder immens de la màfia.

Fins llavors es deia que la màfia no existia, que era una invenció de la premsa per distreure als ciutadans d’altres problemes més greus. I no obstant això ja hi havia hagut diversos atemptats contra jutges, policies i periodistes abans que assassinessin a Falcone.

El punt de partida de la gran campanya que Falcone va exercir contra la màfia a Itàlia va ser la llegendària confessió de 329 folis que Falcone va obtenir de Tommaso Buscetta, el primer penedit (en realitat abans va ser Leonardo Vitale, però en sentir-lo van creure que estava boig i el van ingressar en un psiquiàtric). Falcone va revolucionar el sistema de recerca en veure que la clau era seguir el rastre dels diners que movia la màfia. “El cadàver d’un home es pot fer desaparèixer, n’hi ha prou amb submergir-lo en àcid, i sense el cos del delicte no hi ha delicte. Els diners, no obstant això, deixen sempre una petjada.” Va dir Falcone.

Es negava a mirar cap a un altre costat, com feien molts dels seus col·legues quan el cas que tenien sobre la taula apuntava a un gran “capo”. No el van aturar les amenaces, ni de la màfia ni dels polítics. La tenacitat amb la qual va exercir la seva lluita li va aportar l’admiració de gairebé tothom.

Un any abans de la seva mort havia publicat el llibre “Coses de la Cosa Nostra”, escrit juntament amb la periodista francesa Marcelle Padovani, en el qual denunciava els vincles entre polítics i mafiosos. “Ningú em farà creure que alguns grups polítics no estan aliats amb la Cosa Nostra en l’intent de condicionar la nostra democràcia, encara immadura, eliminant personatges incòmodes per a tots dos”, deia. Allí va demostrar que sabia “massa” coses.

“No vas voler tenir fills. Però jo haguera volgut ser un d’ells”. Aquest missatge el va deixar una nena en un arbre enfront de la casa del magistrat Falcone després que fos assassinat per la màfia. Des de llavors, “l’arbre de Falcone”, com se’l coneix ara, es va cobrir de notes.

El seu funeral va ser una de les poques ocasions en les quals els italians van vèncer la por i es van llançar en massa als carrers per mostrar la seva repulsa contra el crim organitzat. A més, volien acomiadar un home al qual tots consideraven un heroi, ja que havia lluitat com ningú per desentranyar l’entramat polític de la màfia siciliana.

L’atemptat contra el jutge Falcone, del qual s’han complert ja 25 anys, va afeblir la Cosa Nostra (4.000 morts des del seu origen) i els equilibris de poder entre la màfia i l’estat o altres institucions, però també va aplanar el camí a altres organitzacions mafioses com la ‘Ndrangheta.

Segons el fiscal Carmelo Carrara: “El que més ha canviat en aquests 20 o 30 anys és segurament la manera de mirar la màfia per part dels ciutadans. Ara es parla d’ella. Abans, directament, es negava la seva existència. Ara hi ha a més una actitud de rebel·lió per part de les joves generacions d’empresaris pel que fa al “pizzo” (l’extorsió). I això és més important del que pugui pensar-se des de fora. Perquè, en la consciència dels sicilians, pagar el “pizzo” és com pagar els impostos a l’Estat”.

A Maria Falcone encara li tremola la veu quan parla del seu germà. Professora jubilada, des de la mort del magistrat es dedica a recórrer els instituts d’Itàlia explicant als més joves què és la màfia i qui era aquell “heroi sol”, com va titular un dels llibres que va dedicar al seu germà. “Giovanni estava sol perquè tenia en contra al poder polític, al poder financer i als altres jutges”, recorda amb tristesa. “Ell era la locomotora que tirava del tren però advertia que el nostre treball no era benvolgut”, confirma Leonardo Guarnotta, magistrat que va treballar amb Falcone i Borsellino en el Tribunal de Palerm.

L’assassinat de Falcone i els anys posteriors van proporcionar diverses lliçons als investigadors. La primera: quan la màfia no mata, fa negocis. La segona: el soroll i les bombes espanten els diners. I noves màfies italianes van posar en pràctica tàctiques d’immersió, és a dir, amagar-se i infiltrar-se en les institucions… i així segueixen!

Sobre la figura de Falcone s’han escrit molts llibres i filmat diverses pel·lícules.

El jutge espanyol Baltasar Garzón (“castigat” per complir honradament amb el seu deure) ha dit d’ell: “Des de sempre he tingut a Falcone com un gran professional i com a model”. I la seva mort li recorda a la de la seva companya Carmen Tagle González (fiscal espanyola, col·lega de Baltasar Garzón, que va ser assassinada per ETA a l’edat de 44 anys).

A Falcone li agradava repetir les paraules de J. F. Kennedy: “Un home ha de fer allò que el seu deure li dicta, qualssevol que siguin les conseqüències personals, qualssevol que siguin els obstacles, el perill o la pressió. Aquesta és la base de tota la moralitat humana”.

Informació extreta de Wikipedia, elpais.com, el mundo.es i muyhistoria.es