Maria Coll – Revista Valors    https://valors.org/

Aproximadament dotze milions d’esclaus van ser introduïts a Amèrica durant els tres segles i mig que va durar oficialment el període esclavista, concretament entre 1519 i 1886. Persones que eren arrencades d’Àfrica i de les seves famílies i transportades a l’altre costat de l’Atlàntic com a mercaderies. El principal destí dels esclaus eren les plantacions de sucre del Carib i del Brasil i, en menor mesura, Amèrica del Nord, on a partir de 1619 hi van arribar uns sis-cents mil esclaus. No tothom, però, estava d’acord amb aquest sistema.

Va ser a inicis del segle XIX, que un grup de ciutadans lliures i d’esperit abolicionista, va decidir actuar contra l’esclavisme. Conegut com el Ferrocarril Subterrani (Underground Railroad), van crear una xarxa clandestina i perfectament organitzada d’ajuda als esclaus perquè aquests poguessin escapar de les plantacions i creuar el país vers els estats lliures del nord o Canadà.

El nom de Ferrocarril Subterrani prové del fet que els seus membres utilitzaven termes d’aquest sector de manera metafòrica per referir-se a les seves activitats. Per exemple, els maquinistes eren els qui ajudaven als esclaus fugitius, la majoria negres lliures, blancs abolicionistes o activistes cristians; les estacions eren cases particulars, escoles o esglésies on els fugitius podien descansar, menjar i rebre assistència mèdica; els esclaus fugitius eren els passatgers, els quals juraven no revelar mai ni llocs ni noms; les rutes eren els carrils i els estats del nord o Canadà la destinació. Si el fugitiu era capturat durant la fugida per algun caçador d’esclaus era castigat i tornat al seu amo. La pena vers els maquinistes, homes valents i gran defensors de la llibertat, era més dura: ajudar un esclau estava castigat amb pena de mort o escarments públics brutals. Això, però, no va aturar molts abolicionistes valents.

Per exemple, el matrimoni format per Levi i Catherine Coffin, que vivien a Newport, Indiana, van ser caps d’estació per més de vint anys i en aquest temps van passar per casa seva (l’estació) uns dos mil fugitius. També es coneix la història de Harriet Tubman, una exesclava de Maryland, coneguda popularment com la “Moisès dels esclaus”, perquè després d’aconseguir la seva pròpia llibertat va tornar dinou vegades al sud per ajudar a escapar a centenars d’altres persones. O, William Still, que en adonar-se que un dels esclaus fugats era el seu propi germà, va decidir portar un registre de la història de les persones que passaven per la seva estació, concretament 649. Un document històric de gran valor.

El Ferrocarril Subterrani va funcionar fins que després de la Guerra de Secessió (1861-1865), quan es va abolir definitivament l’esclavitud. Aleshores aquesta xarxa clandestina ja havia complert les seves dues principals funcions: conduir cap a la llibertat a centenars d’esclaus i influir en la opinió pública a favor de la causa abolicionista. De fet, les persones que havien col·laborat amb el Ferrocarril Subterrani van jugar un important paper en la guerra perquè tenien un gran coneixement del terreny.

De la història a la literatura.

Aquest capítol de la història dels Estats Units, encara desconegut per moltes persones, acaba de popularitzar-se gràcies a la novel·la de Colson Whitehead, El ferrocarril subterrani (Ed. Periscopi), guanyadora del National Book Award 2017 i Premi Pulitzer d’obres de ficció 2017. Un relat que endinsa el lector en el context històric de l’Amèrica esclavista i, malgrat cobreix la història d’un tel de fantasia, no estalvia escenes de brutalitat i violència i ressalta el coratge de la Cora, la protagonista, per trencar les cadenes físiques i mentals heretades de l’esclavitud i aconseguir la desitjada llibertat.

Anunci de subhasta d’esclaus a Geòrgia, EE.UU., a mitjans del segle XIX