PRIMER VAN AGAFAR…
Primer van agafar els comunistes,
i jo no vaig dir res perquè no era comunista.
Després es van endur els jueus,
i jo no vaig dir res perquè no era jueu.
Després, van venir a buscar els obrers;
no vaig dir res, perquè jo no era obrer ni sindicalista.
Més tard es van ficar amb els catòlics,
i no vaig dir res perquè jo era protestant.
I quan, finalment, em van agafar a mi,
ja no quedava ningú per protestar.
Martin Niemüller (atribuït equivocadament a Bertolt Brecht)
DUBAI I ETIÒPIA
Dubai i Etiòpia no podien estar més a prop ni més lluny: geogràficament, els separen menys de 2.500 quilòmetres; però socialment, estan a anys llum.
La màxima preocupació d’una noia de Dubai pot ser que sigui si la seva bossa de mà serà prou cara per a no desmerèixer amb les seves amigues, i la preocupació d’una altra noia d’Etiòpia (i no l’única, sinó una més) si podrà néixer viu el seu fill i sobreviure ella al part, ja que no disposa de la més elemental atenció sanitària.
Ja no es recorden els de Dubai que fa menys de 40 anys vivien en “refugis de fulles de palma” com ho segueixen fent centenars de milions de persones no gaire lluny dels seus luxosos gratacels clavats enmig del desert.
Quants turistes visiten Etiòpia en un any i, amb això, contribueixen a millorar la seva economia? Al voltant de mig milió, malgrat ser un país immens, amb grans paisatges naturals i prop de cent milions d’habitants, gairebé tots molt pobres.
Quants turistes visiten Dubai? Més d’11 milions, malgrat ser només una ciutat, amb únicament paisatges urbans i dos milions i mig d’habitants, molts d’ells molt rics i potser cap molt pobre.
Ja ho diuen al meu poble, sempre plou sobre mullat.
El País Semanal
CARTA D’UN NEN A TOTS ELS PARES DEL MÓN
NO em donis tot el que et demani. De vegades només demano per veure fins a quant puc aconseguir.
NO em cridis. Et respecto menys quan ho fas i m’ensenyes a cridar a mi també, i jo no vull fer-ho.
NO em donis sempre ordres. Si en comptes d’ordres de vegades em demanessis les coses, jo ho faria més de pressa i més de gust.
Acompleix les promeses, bones o dolentes. Si em promets un premi dóna-me’l, però també si és un càstig.
NO em comparis amb ningú, especialment amb els meus germans. Si tu em fas lluir millor que els altres, algú patirà, i si em fas lluir pitjor que els altres, seré jo qui pateixi.
Deixa’m valer per mi mateix/a. Si ho fas tot per mi, jo mai podré aprendre.
NO diguis mentides davant meu, ni em demanis que les digui per tu, encara que sigui per treure’t d’un problema. Em fas sentir malament i perdre la fe en el que em dius.
Quan estiguis equivocat en alguna cosa admeteu-ho i creixerà l’opinió que tinc de tu i m’ensenyaràs a admetre les meves equivocacions també.
Tracta’m amb la mateixa amabilitat i cordialitat amb què tractes als teus amics, ja que perquè siguem família, això no vol dir que no puguem ser amics també.
Intenta ser coherent amb el que dius i el que fas.
Quan t’expliqui un problema meu NO em diguis: “No tinc temps per bajanades” o “Això no té gens d’importància”. Tracta de comprendre’m i ajudar-me.
Estima’m i digues-m’ho. A mi m’agrada escoltar com ho dius, encara que tu no creguis necessari dir-m’ho.
En definitiva, parla amb mi, el diàleg entre nosaltres és el més important.
L’OCELLET I LA POSTAL D’AGRAÏMENT
Has salvat alguna vegada la vida d’un ocell?
Has recollit algun cop un ocell que havia entrat ferit o malalt per la teva finestra, o que potser havia topat amb el teu cotxe, o que havies trobat a alguna cuneta?
Ho has fet?
I, després, n’has tingut cura?
L’has alimentat, has procurat guarir-lo?
I, un cop guarit, has obert la finestra perquè marxés?
Com t’has sentit, quan l’has vist enlairar-se volant?
Molt bé, oi?
És clar, potser no has tingut l’ocasió de fer això, però segur que no et costa imaginar que, si ho haguessis fet, t’hauries sentit així de bé.
A gust amb tu mateix. Feliç.
I que després no estaries mirant cada dia la bústia, esperant trobar-hi una carta o una postal d’agraïment de l’ocell, o de la seva família.
Oi que no?
Ni diries cada cop que sonés el telèfon:
–Punyeta, no és l’ocell, com a mínim em podria fer una trucadeta d’agraïment!
Ni esperaries que pel teu aniversari t’enviés algun regalet.
Oi que no se t’acudiria res d’això?
Ni hi pensaries.
Senzillament… estaries content!
Adaptació d’un exemple de Bernie Siegel.
ESTÀS A PUNT?
Estàs a punt per oblidar el que has fet pels altres
i fer memòria de tot el que els altres han fet per a tu?
Estàs a punt per a no fer cas d’allò que el món et deu
i pensar en tot allò altre que tu deus al món?
Estàs a punt per posar els teus drets en últim lloc, els teus deures al mig,
i les oportunitats de fer alguna cosa més que el teu deure, en primer lloc?
Estàs a punt de veure que el teu germà és tan real com tu,
i esforçar-te per anar més enllà del seu rostre i arribar-li al cor?
Estàs a punt per reconèixer que l’única raó noble de la teva existència
no és treure profit o avantatges de la vida, sinó allò que ets capaç de donar a la vida?
Estàs a punt per donar, per donar-te?
Estàs a punt per tancar el teu llibre d’insults contra el món
i buscar al teu voltant, molt a la vora teu, un lloc on puguis sembrar unes quantes llavors de felicitat?
SI POGUÉS TORNAR A EDUCAR EL MEU FILL
Si pogués tornar a educar al meu fill,
construiria la seva autoestima primer, i la casa després.
Pintaria més amb el dit, i assenyalaria menys.
Faria menys correccions i més connexions.
Apartaria els ulls del rellotge i els utilitzaria per a mirar.
M’interessaria per saber menys i aprendre a interessar-me més.
Faria més excursions i faria volar més cometes.
Deixaria de mostrar-me seriós i jugaria més de debò.
Travessaria més camps i contemplaria més estrelles.
Faria més abraçades i menys estirades d’orelles.
Veuria el fruit en l’arbre més sovint.
Seria menys ferm, i afirmaria molt més.
Ensenyaria menys sobre l’amor al poder,
i més sobre el poder de l’amor.
ELS CONVENÇUTS
Els convençuts n’estan molt. No en tenen cap dubte. Se n’han, o els n’han, o sempre n’han estat. Han arribat sols o acompanyats a la conclusió (de que aquella era la bona), o n’han estat de sempre, o millor: van néixer sabent-ho. O millor (o pitjor): sentint-ho. Ho saben perquè ho senten, ho senten i, per tant, ho saben. És això, companys, és això.
O no ho és, evidentment que no ho és. Els convençuts ho saben, en saben, no cal que els ho diguis, no cal explicar-los, que ja ho saben, que tu què n’has de saber, que ja no en saps, que tu no… I sí, sobretot, és millor no portar-los la contrària. No perquè no s’ofenguin, no s’enfadin, no s’enfilin… sinó perquè, convençuts, no canviaran d’opinió. No els hi cal escoltar altres raons. Perquè les coses, senyors, quan s’està convençut, quan s’està decidit, són així, o aixà, i ja està. I prou. O no, de prou: n’hi ha de tan convençuts, que volen transmetre el seu convenciment. Més o menys vehements, més o menys dialogants, més o menys convincents. Ells, convençuts, volen convèncer. I jo crec, que els convençuts, de fet, tenen sort. La sort d’haver arribat a conclusions, sort que no tenen els que dubten, els que repensen, els que es mouen en els grisos… o els que, simplement, no n’estan (tan) convençuts.
Isabel Yglesias – Revista Valors (valors.org)
CADA ROSTRE ÉS UN MIRACLE
Un infant negre de pell negra, d’ulls negres, de cabells arrissats o encrespats, és un infant.
Un infant blanc, de pell rosada, d’ulls blaus o verds, de cabells rossos o llisos, és un infant.
L’un i l’altre, el negre i el blanc, fan el mateix somriure quan una mà els acarona, quan se’ls mira amb amor
i amb tendresa se’ls parla.
Vessaran les mateixes llàgrimes si se’ls contraria, si se’ls fa mal…
No hi ha dos rostres absolutament idèntics.
Cada rostre és un miracle, perquè és únic.
Dos rostres poden assemblar-se, però mai no seran completament iguals.
La vida, justament, és aquell miracle, aquell moviment permanent i canviant, que mai no reprodueix el mateix rostre.
Viure conjuntament és una aventura on el fet d’estimar, l’amistat, és una bella trobada amb allò que sempre és diferent de tu i que t’enriqueix.
Tahar ben Jelloun www.jouscout.com
lasolidaritatunbonremei.com 