Francesc Amat – Revista Valors   https://valors.org/

Cada vegada està més acceptada la idea que un bon número de votants orienten els seus vots en funció de les emocions. Fins al punt que la racionalitat o els interessos personals serien secundaris. L’elecció de D. Trump, el Brexit al Regne Unit i el creixement de partits populistes a molts països europeus fa créixer inexorablement el tòpic segons el qual el comportament electoral de molts votants no és racional sinó profundament volàtil, emocional i poc informat.

La combinació de la crisi econòmica i la resposta tecnocràtica de molts governs ha afavorit el contrast, interessadament exagerat, de dues alternatives. Com si només aquests dos escenaris fossin possibles. Per un costat l’escenari amb partits i governs tecnòcrates, centrats a oferir garanties d’estabilitat política i econòmica. Per altre costat l’escenari amb partits populistes, que sovint exploten les emocions com a recurs electoralista.

Dic que aquest és un contrast exagerat perquè cap d’aquests dos extrems és raonable. Perquè fins i tot les propostes polítiques més centristes i moderades han d’afrontar tard o d’hora dilemes. És a dir, han de triar entre satisfer alguns votants i enfadar-ne d’altres. Mentre que els partits populistes, especialment quan els toca governar, arriba un moment que inevitablement han de sacrificar la seva puresa ideològica i acceptar els límits de les seves promeses electorals.

El problema de fons, en tot cas, és atribuir una lògica excessiva a les emocions. Perquè sovint les emocions són més una conseqüència que no pas una causa dels malestars que travessen les societats. De manera que no seria raonable ni voler ofegar les emocions (resposta tecnocràtica) ni tampoc sobredimensionar-les (resposta populista).

Alguns estudis recents assenyalen que la deriva cap a referències més autoritàries d’alguns votants s’explica pel creixement de la inseguretat i vulnerabilitat econòmica. De la mateixa manera, altres estudis han mostrat com la percepció d’una creixent marginalització i estancament econòmic podria explicar el decantament cap a opcions xenòfobes. Les emocions, doncs, sovint no són atzaroses sinó que acostumen a tenir arrels profundes en el propi sistema econòmic.

El perill real d’una democràcia emocional, doncs, seria defugir les causes que expliquen les pròpies emocions. Dit d’una altra manera, allò preocupant no seria l’autoritarisme d’alguns votants sinó la percepció de vulnerabilitat econòmica que explica aquest autoritarisme o xenofòbia. De fet, donat que tot procés democràtic suposa confrontar i contraposar ideologies i preferències, és inevitable que la democràcia tingui un component emocional.

Seria absurd esperar que la confrontació democràtica estigui exempta de qualsevol emoció i sigui racional. Ara bé, tampoc és desitjable que el procés democràtic estigui dominat per les emocions. Seria bo que els partits donessin resposta a les causes de les emocions més que no pas a les pròpies emocions. Perquè, al cap i a la fi, el que no ha de ser de cap manera una democràcia és excessivament moralista. És massa fàcil i un exercici de peresa intel·lectual atribuir motivacions només emocionals als votants. El repte de veritat és saber donar una resposta creïble a les causes d’aquestes emocions.

La conclusió és, doncs, que quan les emocions prenen massa rellevància vol dir que el vincle demanda-resposta entre votants i partits polítics –que és el cordó umbilical de tota democràcia representativa– no està funcionant adequadament.