(Resum d’una conferència impartida a Palma de Mallorca el 25-1-2008 pel catedràtic d’Economia Aplicada a la Universitat de Màlaga, i membre d’ATTAC, Juan Torres López)

Juan Torres hi desplegà la necessitat de canviar certes polítiques econòmiques que semblen inevitables i les mentides que, a base de fer-ne repeticions continuades, els partidaris del neoliberalisme han aconseguit introduir en el subconscient de les persones com a veritats absolutes.

Per a Juan Torres, el compromís per intentar que les coses siguin d’una altra manera, no solament és un compromís possible i desitjable, sinó que es tracta d’una qüestió d’urgència, atesa la situació mundial actual.

Les quatre idees bàsiques del discurs neoliberal que s’han anat imposant com a veritats immutables són aquestes:

• Els recursos mundials són limitats, en un món on predomina l’escassesa.
• El mercat és el mecanisme més eficient per distribuir els recursos.
• La incorporació als mercats globals esdevé imprescindible
• No hi ha cap altra política econòmica factible.

Sobre la manca de recursos, el darrer informe publicat per la FAO (Organització de Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació) demostra que amb els recursos disponibles actualment al planeta, es poden alimentar dotze mil milions de persones, pràcticament el doble de la població mundial actual.

Segons l’ONU, serien necessaris entre seixanta i setanta mil milions de dòlars anuals per impedir la mort d’éssers humans per causes evitables.

En termes absoluts, això que pot semblar una gran xifra, no és ben bé així, si la comparem, per exemple, amb les injeccions de liquiditat que ha fet els darrers mesos el Banc Central Europeu, o amb el bilió de dòlars de despesa militar mundial anual o amb els dos bilions que circulen diàriament en operacions especulatives sense cap contraprestació productiva.

Totes aquestes dades demostren per si mateixes que els recursos mundials no són ni escassos ni insuficients; sinó que el problema veritable rau en la seva distribució inadequada.

Amb la globalització, aquest problema s’ha anat agreujant encara més. No s’han produït increments en els salaris reals, i s’han provocat espectaculars pujades dels beneficis empresarials.

El Govern i les regulacions semblen un obstacle per a l’eficient activitat dels mercats. Així ho demostren els intents de flexibilitzar el mercat laboral amb el pretext d’un millor funcionament, encara que sigui a costa de reduir els drets de les persones més vulnerables.

Tot i això, quan les grans empreses travessen dificultats serioses, sempre exhorten el Govern a intervenir-hi i que acudeixi a rescatar-les, encara que això atempti contra la política de mercat lliure.

Els rics mai no han tingut un discurs tan fals, cínic, injust i vergonyós com ara. Obligaren els països menys desenvolupats a obrir fronteres als seus capitals i empreses, cosa que teòricament els havia d’ajudar a desenvolupar-se.

Aquests hi accediren amb la confiança que aquesta obertura seria recíproca, obrint-se’ls els mercats dels països del Nord als seus productes. Però es troben que els països poderosos els tanquen les portes.

Un exemple ben clar és el sucre, un producte del qual Europa és el productor mundial més gran, gràcies als subsidis, ja que el seu cost de producció és el més elevat del planeta. Com a conseqüència, s’enfonsen els productors dels països més desfavorits. Aquest esquema es va repetint en múltiples i diversos productes.

El discurs del mercat lliure és un discurs completament fals. Els rics recorren al suport del Govern, a la protecció de l’Estat i a les barreres al comerç lliure, quan això els interessa.

Actualment els països més rics sembla que volen eliminar aquestes fronteres a les importacions dels països en desenvolupament; però el problema radica en el fet que ja s’ha aconseguit acabar amb els seus productors.

Es diu que vivim en la globalització, i que, per això mateix, no es pot fer res a escala nacional, i que s’han de resoldre els problemes globalment. La globalització de les relacions humanes seria magnífica, però la realitat demostra que només se n’ha globalitzat una part, d’aquestes relacions socials.

Els diners tenen llibertat de moviment completa en un món global; però no passa el mateix amb els éssers humans; és més, ni tan sols el comerç està globalitzat.

És cert que s’han globalitzat els problemes. Però no s’han globalitzat els instruments que permeten fer-hi front, a aquests problemes.

Per què no es globalitza la democràcia i els mecanismes democràtics de presa de decisions? Per què no hi ha impostos globals, ni mecanismes de distribució de la renda a escala global?

Amb aquesta falsa globalització, els governs veuen reduïda la seva capacitat de maniobra per fer front als problemes socials. L’adopció de mesures contràries als poders econòmics provocarien una fuita immediata de capitals cap a altres destinacions.

La darrera “realitat” contestada és que no es pot fer res per canviar les coses. Seria suficient amb el 4 % o el 5% de la riquesa de les 250 persones més riques del Planeta per complir amb els Objectius del Mil·lenni de Nacions Unides!

Allò que cal, en termes econòmics, per abordar els problemes bàsics de la humanitat, és mínim. No hi ha un problema de manca d’alternatives. Amb reformes fiscals mínimament equitatives, amb una distribució de la renda una mica menys “desigualitària”, n’hi hauria prou.

El problema real és que els rics no estan disposats a cedir ni el més mínim de tots els seus privilegis i guanys.

Encara que pugui semblar que individualment no podem fer res per canviar les coses, podem anar fent passes perquè tot arribi a canviar.