Xavier Serra – Revista Valors   https://valors.org/

Les accions ens canvien més que els discursos. L’exemple arrossega al bé, o al mal, més que no pas una arenga. L’exitós lema clàssic facta, non verba és ben clar sobre la necessitat que fets i accions siguin consistents amb els propòsits i declaracions. En sentit contrari, qui no fa el que predica queda completament desacreditat.

Suposo que tots notem una creixent manca de compromís en força ambients socials i ciutadans. Sé que hi ha molts joves que ajuden a les ONG, sé que sempre hi ha herois en les desgràcies o calamitats, sé que es donen medalles a qui persevera en l’acció social. Però, amb tot, l’escapoliment i l’esquitllada del que costa és freqüent, especialment si no es nota massa o ningú no ens ho retreu.

He passat tres setmanes d’agost a Cracòvia. Impacta el sofriment successiu de tanta gent sota el nazisme, l’estalinisme, l’arbitrarietat. A una modesta botigueta de l’històric monestir benedictí de Tyniec, al districte de Dębniki, vaig firar-me amb una samarreta: Bezczynność jest wrogiem duszy, duia imprès. Ve a significar que “l’ociositat és enemiga de l’ànima”.

Ara crido ben fort als joves, i als de mitjana edat, que cal actuar: no n’hi ha prou amb abocar-se a la finestra per tafanejar què passa al món. Això només li ho podem consentir – i no sempre – als ancians, a qui tingui les forces molt minvades.

A l’aeroport de Leeds, camí de Polònia, adquirí un llibret senzill: Stop Talking. Start Doing, de Shaaasmund, una emprenedora anglesa. Està ple de citacions, dibuixos, aforismes… S’hi recorda que Shakespeare deia que “What is past is prologue”: cal viure des del present, posar-se a millorar les coses, perquè “la indecisió, amb el pas del temps, esdevé una decisió”. No ens hem de precipitar ni caure en un activisme eixelebrat: seríem perillosos. Però sí que cal tenir un projecte, un pla, fins i tot un calendari.

I, escolteu: si l’esguerrem una mica, o no surt del tot bé, o se’n riuen d’un… mireu, això és millor que la inutilitat d’una vida vegetada “a la defensiva”. “Qui té boca s’equivoca”, em repetia fa anys una riallera alumna; ara bé, qui mai fa res, la malencerta sempre!

S’estudia a Psicologia que la “procrastinació” és deixar per a més endavant accions o activitats que caldria atendre per a fer-ne ara d’altres, més irrellevants i agradables. És un trastorn del comportament, fruit de percebre la incomoditat o l’estrès del que hauríem d’entomar. Ben sovint, “endarrerir” duu a “deixar-ho córrer”.

Els xinesos diuen que “parlar no cuina pas l’arròs”. Sàvia dita: cal passar a l’acció, als fets. Siguem operatius, amb tres consells: a) fem servir una agenda?: fem-li cas!; b) bloquegem “els pispes del temps”, que ens el roben (Youtube, tonteries, mandra…); i c) mirem de “prioritzar”, enlloc d’ “endarrerir”.

A més, sempre ens és útil recordar allò del “Think global, act local”, atribuït a l’innovador sociòleg escocès Patrick Geddes, a principis del s. XX. La mentalitat procrastinadora és, en canvi, de desconhort, ens du a no fer res, a no embolicar-nos en desafiaments ambiciosos ni tan sols propers, que ens semblen potser aclaparadors, desafiants, perillosos, tediosos.

Aviat, és aquell “demà començaré a estudiar” d’un meu company de classe, bon noi, de fa quaranta anys. I saben què? Encara ara no ha començat.