Maria Coll – Revista Valors    https://valors.org/

L’enfonsament d’un vaixell sempre és una desgràcia. Sens dubte. Però és davant de les grans adversitats que les persones mostren els seus valors. I, en aquest sentit, la història del Sirio, més conegut com “el Titànic del Mediterrani”, n’és un clar exemple.

El buc, de nacionalitat italiana, havia partit de Gènova i s’encaminava a Buenos Aires. Era un vaixell construït a Glasgow i veterà: havia fet el seu primer viatge transatlàntic el 1884 i havia creuat l’oceà 135 vegades. Formava part de la companyia Navigazione Generale Italiana (NGI), que també volia sucar del negoci de la immigració. Homes i dones que feien cap a Amèrica a la recerca de fortuna.

El naufragi del Sirio es va produir davant del Cabo de Palos, ubicat en el municipi de Cartagena, i molt a prop de les illes Hormigas, on, a només tres metres de profunditat, hi ha una gran pedra de 200 metres de llarg. Una trampa mortal per a qualsevol vaixell. La nau italiana, per causes que encara es desconeixen, va xocar contra aquesta roca; tot apunta que es va tractar d’un error humà.

Eren les quatre de la tarda del 4 d’agost de 1906. En aquell moment la majoria dels passatgers feia la migdiada. L’estrèpit va posar tothom en alerta. Oficialment al Sirio hi viatjaven 1.300 persones, una xifra inexacta perquè es té constància que en cada port el capità havia permès, per un mòdic preu, l’embarcament de passatgers il·legals. Polissons que, a diferència dels viatgers de primera, s’amuntegaven a les bodegues. En un moment, la coberta es va omplir de gent. Tothom corria, cridava i intentava localitzar sortides de salvació. Ningú organitzava res. Un únic bot salvavides que es va llançar al mar es va enfonsar perquè estava massa ple. Però, fins i tot en aquest context, hi va haver mostres de solidaritat. Un jove va salvar la vida gràcies al bisbe de Sâo Paulo, que li va deixar el seu salvavides. El cos d’aquest religiós va aparèixer trenta dies més tard a les platges d’Algèria.

Mostres de solidaritat. Des de terra, la gent del poble va veure la catàstrofe i no va dubtar en mobilitzar-se. Els pescadors van traslladar els supervivents en les seves pròpies barques a la platja de Poniente de Cabo de Palos, localitat on vivia una trentena de famílies. Allà els van oferir roba i menjar. Un turista a la zona explicava: “Rics i pobres van donar tot allò que tenien i només arribar a terra, tots els nàufrags, eren vestits. Les botigues venien sense cobrar. Se’ls va oferir cafè preparat pel Casino i van ser distribuïts per les cases del poble”.

Quan al vespre van arribar dos remolcadors des de Cartagena, els vilatans ja repartien el sopar als supervivents. A l’aigua, dos vaixells, un francès i un anglès, van negar ajuda al Sirio per por de xocar també amb la gran pedra. Altres vapors van llançar alguns bots salvavides. Però, només un, el pailebot El Joven Miguel, dirigit per Vicente Buigues, conegut contrabandista de la zona, va actuar.

La nau, que venia de Dènia rumb a Cartagena, va apropar-se suficientment al vaixell semi-enfonsat per crear un pont de rescat amb cordes i taulons de fusta. Si una embarcació desapareixia, arrossegava l’altre. El perill era evident. Buigues, fins i tot, va pujar a la coberta del Sirio i, fent ús de la força d’una arma, va organitzar la situació; cosa que no havia fet el fugat capità Giuseppe Piccone. D’aquesta manera, un home que mai s’havia calçat unes sabates, va arribar a salvar 450 persones.

Aquell dia, entre 223 -xifra donada per la companyia d’assegurances- i 440 persones van perdre la vida, però més de 600 van salvar-se gràcies a l’heroïcitat i la solidaritat de la gent senzilla de Cabo de Palos. Fins fa uns anys, quan les ONG encara no actuaven al Mediterrani, aquesta història es considerava l’operació de salvament marítim més gran feta per civils.