Iñaki Alegria – Revista “Mans Unides Catalunya” no. 37 de 2017

(Nota: Malgrat els anys transcorregut des de la publicació d’aquest escrit, poques dades han millorat i moltíssimes han empitjorat a causa de la pandèmia, la guerra d’Ucraïna, la inflació i l’escassetat provocada d’aliments. Agost de 2022.)

Iñaki Alegria és un jove pediatra que coordina una unitat de renutrició i un projecte d’emergència nutricional a Etiòpia, a la zona rural de Meki i Gambo, amb el suport de Mans Unides. El seu article destil·la compromís i també indignació per les causes profundes de la fam, en les quals el món ric i la indiferència generalitzada davant d’aquesta immensa tragèdia tenen molta responsabilitat. Per això conclou: necessitem més gent compromesa!

També diu: Som culpables, còmplices, assassins de la matança més gran de la humanitat: matar de fam. Al món no hi falta menjar, manca Amor i sobra egoisme. No cal menjar, sobra riquesa, falta Amor. La solució a la fam és més senzilla del que sembla.

Podria escriure un llibre sobre les causes de la fam. Podria parlar de l’acaparament de terres, de com les multinacionals roben i exploten la terra als petits camperols llevant-los el seu únic suport; de l’especulació productiva i borsària; de com som capaços de tirar a les escombraries tones de tomàquets i enciams per apujar el preu mentre els veïns moren de fam…

També podria parlar de la desforestació, de sequeres, de desastres naturals, del canvi climàtic… Podria parlar de xifres, de com 25.000 nens moren de fam cada dia, un cada 3,5 segons… Però de res no serviria… Són dades fredes, massa científiques, massa inhumanes…

Vinc a parlar del que he viscut, del que he sentit i segueixo sentint vivint a Etiòpia, coordinant una unitat de renutrició i un projecte d’emergència nutricional a la zona rural de Meki i Gambo. Vinc a parlar de com he vist morir de fam a Muliena, a Frihiwot, a Meskerem… davant la mirada còmplice d’Occident. Preferiria dir mirada passiva, però no és passivitat, és pitjor, és complicitat.

De coneixements científics, agrícoles i tecnològics n’hi ha més que suficients per acabar amb la fam al món ara mateix. No obstant això segueix havent-hi fam perquè ens interessa.

Vivim en un món que utilitza els aliments com a actiu financer per guanyar diners, en un món que és capaç de llençar a les escombraries tones d’aliments per apujar el preu i així poder enriquir-se amb la venda, encara que això impliqui assassinar de fam a centenars de nens cada dia per no tenir res a dur-se a la boca.

Queda bé dir que no ens agrada veure morir a nens de fam, però cada acció que fem és tot el contrari.

Els aliments han passat a ser mercaderia. L’agricultura servia per alimentar la humanitat. Ara ja no, ara s’ha convertit en un sistema de producció que busca el benefici econòmic per sobre de les persones i és governada per les grans multinacionals que no volen alimentar la humanitat. La seva fi és enriquir-se, guanyar més, encara que això impliqui assassinar a centenars de nens cada dia.

És l’avarícia humana. És l’estratègia de la fam. Hem passat de la fam inevitable a la fam evitable i consentida. Hi ha fam perquè volem, perquè ens interessa, perquè la provoquem.

Visc a Etiòpia, coordinant una unitat terapèutica de renutrició i un projecte d’emergència nutricional en zones rurals.

He vist massa misèria, massa nens amb la mirada trista, massa mares sense esperança, massa nens sense forces per sostenir-se a peu dret, massa petits cossets que no són més que un sac d’ossos… Però el que més m’ha impactat és la insensibilitat del món occidental, la facilitat per tancar els ulls a aquesta realitat, la hipocresia de donar la culpa de la fam a una sequera per evitar reconèixer que l’única culpable que continuïn morint nens de fam és la humanitat per una falta de sensibilitat.

Deixem-nos d’hipocresies, acceptem la nostra culpa. Per passivitat, som còmplices de les causes de la fam, però no només això, sinó que a més a més no ho reconeixem.

Coneixem la causa, anem per la solució. Estimar més i estimar-nos menys. Estimar més el proïsme. Si actuéssim amb Amor, no hi hauria fam. En un món amb Amor, els béns estarien repartits.

Estem matant de fam a nens cada dia perquè volem, perquè ens interessa, perquè si no ho féssim no podríem tenir les riqueses i comoditats que tenim.

Podem fer projectes contra la fam que salven vides, però no deixen de ser pedaços a una malaltia humana anomenada egoisme. Anem a l’arrel del problema: acabar amb l’egoisme.

Com podem ensenyar la humanitat a Estimar? Com podem dir que matar nens de fam per tenir riqueses no està bé? Hem perdut els valors, hem perdut l’Amor. No més campanyes contra la fam, la nova campanya que sigui campanya per l’Amor.

Endalech no ha menjat avui, no sap si menjarà demà. Si estàs llegint aquestes línies ets molt afortunat, no et fas a la idea de quant. Saps llegir, has pogut anar a l’escola i no has hagut d’anar a buscar aigua cada dia com Abeba. No saps què és la fam, la fam de veritat, la de no menjar avui ni tampoc ahir. No conèixer el gust d’una taronja, ni saber pelar un plàtan, o cuinar unes llenties. Tot el que coneixen és un tros de blat de moro rostit. Això és passar gana, de veritat.

Tu et preguntes: “Què menjaré avui?” Meskerem es pregunta tan sols “Menjaré avui?”

El meu plat preferit és el pollastre rostit amb salsa de xampinyons o la lasanya de carn. Per Biftu el seu plat preferit és l’arròs. Si només pot menjar arròs per què ha de tenir un altre plat preferit? Millor que sigui el que sempre menja.

Pot sonar dur l’article, però mai ho serà prou, ja que segueixes llegint, segueixes viu. Mentre llegeixes aquest article pot ser que 100 nens hagin mort de fam, cada 3,5 segons mor 1 nen al món per falta de menjar, assassinats en el silenci.

La fam és l’assassina silenciada, invisible. Sembla que no n’hi hagi, sembla que no interessi. Potser perquè la cura és massa senzilla com donar menjar, i massa cruel acceptar que no en volem donar.

Tot ho podem resumir en una frase: la causa de la fam és l’egoisme i l’avarícia. I encara podríem resumir més: la causa de la fam és la falta d’Amor. Al món hi falta Amor.

Sempre hi ha temps per a un gest d’Amor. Un cop he posat nom propi als nens i nenes que moren de fam no puc romandre indiferent.

No necessitem més menjar. Necessitem més gent compromesa!

https://cooperacioambalegria.co/