ALS ESCRITS DE LA “LA SOLIDARITAT… UN BON REMEI!” S’HI EXPLICA:
– Que hi ha moltes misèries, desigualtats i altres injustícies arreu del món.
– D’aquestes, n’han estat o en són responsables, a vegades, molts dels països que avui en dia són més rics, així com algunes multinacionals.
– Que, malgrat pregonar les seves bones intencions, ni els organismes oficials internacionals, ni els governs dels països rics, ni les multinacionals que se n’aprofiten, fan gran cosa per a solucionar-ho.
– Per això cal recórrer a la solidaritat “particular” de les persones arreu del món per a intentar pal·liar tant de patiment.
– I que un dels millors mitjans per a conduir aquesta solidaritat personal són les ONGs, podent-hi col·laborar tant econòmicament com exercint “el voluntariat”, que és el pilar fonamental de la majoria d’elles.
– D’ONGs n’hi ha centenars només a Catalunya (encara moltes més a Espanya i al món) que donen cobertura a moltes i diferents necessitats, des de donar menjar a gent afamada… fins a garantir els drets civils de col·lectius que són menyspreats tan sols pel seu color o religió.
– A “La solidaritat… un bon remei!” s’ha explicat amb més o menys detall què fan algunes d’aquestes ONGs. Al “Suplement sobre les ONGs” s’hi pot trobar una relació d’entitats amb diverses classificacions i, per si algú vol col·laborar-hi, també hi ha unes recomanacions i un qüestionari pràctic per a escollir l’ONG que més s’adapti als nostres propòsits. (Per a disposar d’aquest suplement només cal demanar-me’l).
Ara bé, en el món de les ONGs no tot són “flors i violes”. Com pot passar en qualsevol entitat governamental, empresarial, esportiva o religiosa, també a les ONGs hi poden aparèixer persones amb poca professionalitat que facin malament les coses, o inclús persones indecents que s’aprofitin de la seva situació. Pot passar! (per què no, si passa, com se sol dir, “a les millors famílies”?). Crec que cal assumir-ho; això sí, posant sempre les mesures necessàries per intentar evitar-ho i denunciant-ho quan passi.
Però no per això hem de deixar de creure en les ONGs i la seva gran labor, totalment necessària i útil…
– com tampoc hem de deixar de creure en la necessitat i utilitat de pagar els impostos, malgrat hi hagi alguns polítics corruptes (quin desastre més gran passaria si deixéssim tots de pagar-los!),
– com tampoc hem de deixar de circular en cotxe i seguir respectant els semàfors, stops i límits de velocitat, encara que n’hi hagi que no ho fan i provoquen accidents (quin desgavell més gran es produiria si tots deixéssim de complir les normes de circulació!),
– com tampoc hem de deixar de creure en els metges i fer cas de les seves recomanacions, malgrat que alguna vegada s’equivoquin…
– com tampoc hem de deixar d’estimar i atendre els membres de la nostra família, malgrat que no tots ni sempre es portin bé amb nosaltres…
– Etc.
La “desconfiança” és molt mala consellera en qualsevol situació de la vida; si li féssim massa cas, no faríem mai res de bo.
———-
Les ONGs no són perfectes, com alguns podrien pensar, però són molt millors del que altres ens volen fer creure. Si es fa una mica de recerca a Internet, es trobaran moltes crítiques a aquestes entitats, algunes certes, altres més o menys justificables, i moltes més exagerades o totalment falses.
És preferible posar en pràctica les oportunitats de fer coses, tot i els problemes que poden sorgir, que quedar-se quiets, anar criticant i no resoldre res.
RELACIÓ D’ALGUNES CRÍTIQUES A LES ONGs EN GENERAL:
– Per manca de democràcia. Per exemple, els dirigents màxims són els que marquen les estratègies a seguir i els socis els que paguen, sense veu ni vot.
Hi deu haver de tot però a Mans Unides, per exemple, la junta de cada delegació diocesana (que està formada per voluntaris i n’hi ha 72 a tot Espanya, 10 a Catalunya) escull cada any per si mateixa quins projectes vol finançar amb els diners que es recullen a la seva delegació, i participa en el seguiment dels projectes escollits.
– Per manca de transparència.
La transparència és molt important per a confiar en una ONG concreta, per la qual cosa s’ha de fer pública tota la informació possible sobre els seus responsables, projectes, despeses, ingressos, etc. També ha d’estar avalada per una o més coordinadores o federacions d’ONGs. També dóna una certa seguretat el que una ONG estigui apadrinada o promocionada per una personalitat pública moralment molt ben considerada (un científic, un artista, un esportista, etc.).
– Perquè tenen molt personal “assalariat” enviat als països destinataris dels projectes.
En realitat, sembla que els cooperants “expatriats” de les ONGs (personal qualificat enviat als països beneficiaris) són pocs i cada vegada menys. Les organitzacions més “sensibilitzades” amb aquesta qüestió procuren treballar amb personal o “contraparts” del mateix país, que són els que millor coneixen la seva pròpia realitat, ajudant també així al desenvolupament laboral del mateix. Això sí, amb el control total de l’ONG, que visita periòdicament els projectes. No obstant això, hi ha organitzacions que sí que tenen molts tècnics “expatriats” perquè la seva activitat ho requereix, com és el cas del personal professional sanitari de Metges Sense Fronteres, per exemple.
També algunes ONGs tenen personal professional al mateix país, perquè sinó no podrien desenvolupar les seves tasques.
– Que el personal “assalariat” que tenen està massa ben pagat.
S’ha de distingir clarament entre cooperants “expatriats” d’organismes oficials internacionals (com, per exemple, Unicef, Acnur, FAO i OMS, que pertanyen a l’ONU) i cooperants de les ONGs no vinculades a aquests organismes, ja que els primers realment guanyen molts més diners que els segons. Els sous dels cooperants de les ONGs no vinculades, molt reduïts, mai serien motiu suficient per apuntar-s’hi si no fos pels ideals que mouen a aquests cooperants.
– Per malbaratament dels diners.
Per exemple, hi ha qui considera una despesa innecessària que una ONG amb molts recursos pagui a un periodista un viatge a Sud-amèrica perquè n’escrigui un article sobre una acció concreta a un gran periòdic. Potser no hauria de ser així però, si realment cap periòdic vol parlar, per exemple, de la contradicció que representa dedicar grans extensions agrícoles a produir biocarburants, quan fan falta aliments per a la gent d’aquell mateix país, crec que és lògic que una gran ONG intenti donar-ho a conèixer al Primer Món per mitjà d’un periòdic ben conegut, amb la intenció de corregir-ho.
– Es diuen “Organitzacions No Governamentals” però reben molts diners dels governs.
Malauradament a cap ONG li sobren els diners com per a renunciar als que legalment li corresponen, com és el cas de la part corresponent de l’IRPF, la “x” de la renda (1), o que voluntàriament li volen donar els governs estatals o autonòmics, les diputacions i els ajuntaments. El que mai haurien de fer és oferir contrapartides “polítiques” per aquestes donacions.
– Hi ha qui diu que les intervencions humanitàries de les ONGs no deixen de ser una nova versió del colonialisme occidental: si abans es justificava per evangelitzar els indígenes, ara es fa en nom de la solidaritat i l’humanisme.
I què té de mal que milions de persones d’arreu del món vulguin solidaritzar-se amb uns altres milions de desfavorits, encara que sigui amb una mínima part del molt que els sobra? A més, ara, als beneficiaris ja no se’ls exigeix, ni tan sols se’ls planteja normalment, la seva cristianització.
– Hi ha qui diu que les ONGs no es mullen políticament quan fa falta. En canvi, hi ha qui opina tot el contrari, que es posen massa en política i no els pertoca.
Una ONG pot dedicar-se només a realitzar projectes de desenvolupament al Tercer Món, i està bé si aquesta és la seva única missió; però, una altra pot també fer-ho i, a la vegada, liderar campanyes crítiques contra els governs i les multinacionals que actuen en detriment dels més desfavorits, i això encara està millor. La lluita contra la pobresa i altres desigualtats no es guanyarà només amb projectes, sinó que necessita també canvis profunds en les polítiques i actuacions dels principals poders.
– Crítiques directes a Unicef: Perquè no promociona les curacions i altres actuacions amb productes totalment naturals, no manipulats ni comercialitzats per grans companyies.
No sé fins on és certa aquesta crítica, però vull creure que si no els utilitzen és perquè no els hi donen els resultats esperats d’eficàcia i rapidesa.
– Crítiques directes a Greenpeace i WWF: Perquè són finançades en part per multimilionaris i empreses petrolieres. Altres detractors diuen que es folren amb la mentida del canvi climàtic.
El canvi climàtic està ben demostrat que no és cap mentida; és un problema que cada any que passa va a més. Pel que fa al finançament, suposo que si accepten els seus diners no deu ser pas per oferir-los cap contrapartida ni privilegi, en el cas que arribessin a infringir les normes mediambientals. És una qüestió de transparència però també de confiança.
– Crítiques directes a Save the children, Metges sense fronteres, Creu roja, etc.: Perquè capten socis pel carrer o casa per casa per mitjà de personal subcontractat i mal pagat.
És cert que això passa i alguna entitat ja ho ha corregit. La veritat és que no saben com fer-ho per captar nous socis en èpoques de crisi com l’actual, i als voluntaris no els deu agradar gaire fer aquesta feina, per la qual cosa subcontracten empreses de personal temporal que els hi captin socis a canvi d’una comissió. Cal que les bases de les ONGs, si no hi estan d’acord, es queixin davant les corresponents direccions.
– Crítiques directes a Càritas: Per part del govern espanyol actual, perquè dóna xifres molt altes de pobresa (sobretot infantil) i això els perjudica mediàticament. Per moltes persones amb tendències xenòfobes o simplement poc solidàries, perquè diuen que sols ajuda als immigrants, desatenent als necessitats del país.
Les xifres que ha de donar Càritas, com a referent de la pobresa a l’Estat Espanyol, han de ser les reals, peti qui peti. Pel que fa a que sols ajuda a les persones immigrants, no és cert: ajuda a tothom que els hi demana i la seva situació econòmica i social ho requereixi; és a dir, els requisits són els mateixos per a tothom, sense tenir en compte la seva procedència.
– El cas d’Intervida: Fa uns anys, aquesta era la tercera ONG més important d’Espanya, després de la Creu Roja i Càritas. Però a partir de l’any 2007 i durant uns 5 anys va estar intervinguda per un jutjat, ja que hi havia indicis de malversació de fons per part d’alguns dels seus directius.
Al final es va sobreseure el cas, per no haver trobat cap indici de delicte, però havent suspès durant aquests anys la seva activitat, possiblement irrecuperable ja. Podria ser que tot plegat hagués estat una revenja d’un empleat de l’ONG acomiadat? O hi va haver realment corrupció? És una llàstima que no s’hagi aclarit prou bé, ja que aquest cas va fer molt de mal a les altres ONGs.
———-
QUÈ PASSARIA SI NO HI HAGUÉS ONGs QUE LLUITEN, DIA RERE DIA I DES DE FA ANYS…
-…Per disminuir la fam del món? Que no hi hauria 124 milions d’afamats menys en relació a fa tan sols 10 anys, malgrat que la Terra compta amb uns 1.000 milions més d’habitants des de l’any 2000!
-…Per acollir els desplaçats que es produeixen constantment a causa de les guerres, “hambrunes” i catàstrofes naturals? Que estarien encara més desemparats els 45 milions de refugiats que viuen en campaments i centres d’acollida!
-…Per a disminuir els efectes de malalties com el còlera, la sida i l’ebola? Que milions i milions de beneficiats (sobretot nens) de les campanyes sanitàries de les ONGs avui no viurien!
-…Per aconseguir l’escolarització de nens i nenes al Tercer Món? Que ho patirien un 50% dels infants del Tercer Món que abans no estaven escolaritzats i ara sí (l’altre 50% encara està per escolaritzar.
-…Per eradicar la tradició de l’ablació a les nenes, procurant no crear massa conflictes amb els nadius? Que ho anirien patint, a mesura que es fan grans, els milers i milers de nenes que s’han “salvat” d’aquesta aberració tan dolorosa i de per vida!
-…Per impedir les condemnes a més de 50.000 presos de consciència?
-…Perquè es reconegui el dret a la terra de les comunitats indígenes?
-…Per abolir la pena de mort vigent a molts països?
-…Per eradicar la tortura en els interrogatoris?
-…Per l’establiment d’un Tractat Internacional sobre el Comerç d’Armes?
-…Per evitar el maltractament o discriminació de col·lectius vulnerables com els intocables, els gais, els indígenes, els immigrants, etc.?
Per a concloure aquest punt, insisteixo que, per exemple, la cooperació de les ONGs en el desenvolupament dels països del Tercer Món és de gran importància per a la seva consecució, doncs és molt ingenu pensar que sols amb l’ajuda oficial dels països desenvolupats es pot aconseguir, vista l’experiència de tants anys i donats els interessos comercials, estratègics i polítics amb què solen moure’s.
———-
ELS VOLUNTARIS DE LES ONGs:
La majoria d’ONGs ofereixen els seus serveis mitjançant personal voluntari, encara que algunes necessiten també personal professional contractat (cooperants) a causa del seu tipus d’activitat.
El nombre de voluntaris d’ONGs que hi ha a Espanya plenament actiu sobrepassa 1.100.000 persones i va creixent.
Les feines que solen fer les persones de les ONGs gairebé no serien possibles o no tindrien èxit si no fos pels ideals de solidaritat que les mouen. Només cal saber que hi ha voluntaris la missió principal dels quals és fer d’escuts humans a Palestina.
Ser cooperant o voluntari d’una ONG no és el mateix que ser empleat d’una administració o empresa qualsevol, sense que amb això vulgui restar mèrits a aquests empleats.
Però no és el mateix: els cooperants solen estar mal pagats (amb alguna excepció, com els de les organitzacions oficials internacionals) i els voluntaris no cobren res de res per la seva feina, però uns i altres poden arribar a fer treballs que ningú més faria, en hores robades al lleure i al descans, si no fos pels ideals que gaudeixen, com cuidar malalts, visitar presoners, netejar rius i boscos, fer de bombers, etc.
———-
LES ONGs S’HAN TRANSFORMAT:
Les ONGs han viscut una gran transformació en els darrers anys, que també s’ha traslladat als seus cooperants, que són més professionals.
El concepte de cooperació pel desenvolupament que apliquen actualment les ONGs serioses i eficients no té res a veure amb el que aplicaven fa uns quants anys, el que passa és que la seva imatge pública potser no ha evolucionat paral·lelament.
Per exemple, dir de manera genèrica que les ONGs no es volen involucrar en la política dels països on treballen no és cert. Possiblement seria així si parléssim de molts missioners de fa més de cent anys. El treball de cooperació d’avui en dia no consisteix solament a atendre emergències i projectes de desenvolupament, sinó també a sensibilitzar la població sobre els seus drets i a pressionar els governs perquè els hi concedeixin.
Algunes ONGs prefereixen quedar-se en el primer nivell del procés d’ajuda, que és el de “salvar vides”, per exemple. Però moltes altres busquen i denuncien les causes de la pobresa, les injustícies i els conflictes. Aquestes ONGs han posat de manifest moltíssimes problemàtiques del Tercer Món, i han demostrat la implicació i responsabilitat de molts governs, multinacionals i altres poders en elles, des dels nens soldats africans fins al coltan amb què es fabriquen els mòbils, que també és africà.
Les ONGs han plantejat tantes protestes com propostes per a resoldre aquests problemes, des de la reducció dels deutes externs fins a l’aplicació d’una taxa a les transaccions financeres, passant per moltes accions més.
Tot això s’ha de saber si es vol jutjar degudament les ONGs.
Seguidament exposo una analogia molt descriptiva de l’evolució de les ONGs:
“Les ONGs van començar donant peixos als “afamats”, però aviat es van adonar que aquesta no era la millor manera d’ajudar-los. Més endavant els van ensenyar a pescar i els hi van donar una canya perquè ho fessin per ells mateixos, però això tampoc va funcionar perquè el riu estava contaminat per culpa dels abocaments d’una empresa minera. Aleshores es van reunir amb els “afamats”, els van preguntar si pescar en aquell riu era el que realment volien fer i els van contestar que sí. Van denunciar a l’empresa, explicant als “afamats” com es feia… i ja poden pescar per si mateixos i defensar-se quan calgui.”
(Així és com treballen la majoria d’ONGs avui en dia).
(1) Gràcies al fet que més de 10 milions de persones contribuents de l’IRPF van marcar la casella “Activitats d’Interès General Considerades d’Interès Social”, en la Renda del 2013, es van recaptar 279 milions d’euros per les ONGs. Amb aquesta recaptació, el 2014 es van poder posar en marxa 1.135 programes que van beneficiar a gairebé 6 milions de persones en situació de vulnerabilitat o en risc d’exclusió social.
Tot i així, si tots els contribuents de l’IRPF marquessin aquesta casella, es recaptarien més de 500 milions d’euros, ja que un 48% de persones la deixen en blanc. Per altra banda, la casella de l’Església Catòlica la van marcar 6,7 milions de contribuents.
El que potser no tothom sap és que:
– Si marques sols la casella de l’Església Catòlica, el 0,7% de la quota íntegra de la teva renda va a l’Església Catòlica.
– Si marques sols la casella de Fins Socials, el 0,7% de la quota íntegra de la teva renda va a les ONGs (incloses Càritas, Mans Unides i altres de l’església).
– Si marques les dues caselles, un 0,7% va a l’Església Catòlica i un altre 0,7% va a les ONGs.
– Si no marques cap casella, la quota íntegra de la teva renda se la quedarà l’estat.
– La quantitat a pagar per la renda serà la mateixa tant si marques una casella, com si en marques dos, com si no en marques cap.
– Càritas, Mans Unides i altres ONGs de l’Església no rebran diners directament de la renda si no es marca la casella de Fins Socials.
lasolidaritatunbonremei.com 