L’Equip Hoyt són un pare (Dick Hoyt, nascut l’1-6-1940) i el seu fill (Rick Hoyt, nascut el 10-1-1962) de Massachusetts, EE. UU., que competien junts en maratons, triatlons i altres proves esportives. El fill té una discapacitat adquirida en el moment de néixer per manca d’oxigen al seu cervell, ja que el cordó umbilical se li va enrotllar al coll i li va originar una paràlisi cerebral.

Malgrat els metges li van diagnosticar que viuria en un estat vegetal per sempre, els seus pares i uns enginyers de la Universitat de Tufts van aconseguir que el Rick, als 12 anys, aprengués a utilitzar amb els moviments del cap una computadora especial per a comunicar-se. Amb aquesta comunicació, aviat es van adonar que al Rick li agradaven molt els esports i que podia estudiar, cosa que va fer a la Universitat de Boston, treballant després en un col·legi de la mateixa ciutat.

Per a poder-li satisfer la gran afició que tenia als esports, el seu pare va dotar-se d’una cadira especial acoblada al davant de la seva bicicleta, d’una barca a mida i d’una cadira de rodes adaptada per a poder córrer junts.

El 1977 van participar per primera vegada en una carrera benèfica de 5 milles. Encara que van quedar darrers, el Rick els hi va dir que mentre corrien no s’havia sentit gens ni mica com un discapacitat. A partir d’aleshores i durant 37 anys, van participar en més de 1000 esdeveniments esportius per tots els EE. UU., fins el 2014 en què van córrer per darrera vegada a la marató de Boston,  essent la 32a vegada que ho feien i quan el pare tenia ja 74 anys.

“Ha estat una història d’esforç d’ençà que va néixer”, deia el Dick. “Quan tenia 8 mesos, els metges ens deien que havíem de sacrificar-lo, que estaria en estat vegetal tota la seva vida. Aquests doctors ja no estan vius, però m’agradaria que poguessin veure al Rick ara”.

Els pares del Rick van prendre la determinació de criar-lo de la manera més normal possible, junt amb els dos  fills que van tenir després. Van tenir dificultats en tot, inclús per a escolaritzar-lo, fins que uns enginyers de la Universitat de Hoyt li van fer unes proves i van constatar que els podia entendre i que, per tant, amb l’utillatge adient es podria comunicar. Aquests enginyers van construir una computadora interactiva que permetia al Rick escriure els seus pensaments utilitzant els lleugers moviments que podia fer amb el cap.

Quan va portar la computadora per primera vegada a casa, el Rick va sorprendre la seva família perquè en lloc de dir un “hola, papa” o “hola, mama”, el primer que va dir va ser “som-hi, Bruins” (el Boston Bruins era el seu equip de hockey preferit, sense que ho sabés la seva família per no poder-s’hi comunicar). Així fou com s’adonaren del molt que li agradaven els esports.

Aquest descobriment va obrir uns nous horitzons per a ell i el seu pare, convertint-se en “l’Equip Hoyt” i començant a competir en esdeveniments esportius cada vegada més durs.

És fàcil d’imaginar la resistència que trobaren els Hoyt a l’inici, però tot va canviar quan van participar a la Marató de Boston l’any 1982 i la completaren. “Ningú no volia el Rick en una carrera de camins. Tots ens miraven, ningú ens parlava i no volien tenir res a veure amb nosaltres. Però no els culpava, la gent normalment no està preparada, i mai havien vist ningú com nosaltres. No obstant això, amb el pas del temps, es van adonar que era una persona com qualsevol altra. A més, el Rick té un gran sentit de l’humor”, va dir el seu pare.

Després de 4 anys de participar en maratons, l’Equip Hoyt va intentar fer el seu primer triatló, per la qual cosa el Dick va haver d’aprendre a nedar i reaprendre a anar en bicicleta. Amb una bicicleta adaptada per a portar el Rick i una barca lligada a la cintura mentre nedava, més la cadira de rodes ja utilitzada a les maratons, els Hoyt van arribar segons.

“El Rick és el que m’inspira i motiva per la manera en què estima competir i els esports”, va dir el pare Dick, a la qual cosa va contestar el Rick: “El meu pare és el meu model a seguir. Una vegada s’ha decidit a fer alguna cosa, fa tot el possible per a aconseguir-la. Per exemple, quan decidim participar en un triatló, s’entrena 5 hores diàries, 5 dies a la setmana, encara que estigui treballant”.

Altres assoliments del Rick, a més dels esportius, inclouen el seu ingrés a la Universitat de Boston, on es va graduar en educació especial, així com treballar en el laboratori d’una escola de Boston. A més, pare i fill participen sovint en reunions motivacionals per tot el país, on difonen les seves experiències.

Tot això ens demostra que el Rick, malgrat els seus problemes, no es va rendir mai a l’hora d’acomplir els seus somnis esportius i de vida, i que els seus pares tampoc es van donar mai per vençuts tot i les males perspectives inicials. Tot un exemple.

(Dades extretes de Wikipedia).