Maria Coll – Revista Valors   https://valors.org/

A finals del segle XIX, la ciutat nord-americana de Chicago (Illinois) era un pol d’atracció d’immigrants. Els nouvinguts s’agrupaven especialment a la zona oest de la localitat, entre els carrers Polk i Halsted. Només passejant una mica per aquesta zona de la ciutat la barreja de cultures i procedències era evident. Predominaven els jueus, els italians, els russos, els polonesos, els irlandesos, els alemanys i els grecs. Va ser en aquest context en el qual el 1889 va inaugurar-se la Hull-House, la primera institució social dels Estats Units dedicada als nouvinguts. Un centre inspirat amb la Toynbee Hall, ubicada al sud de Londres i fundada cinc anys abans per Samuel Barnett.

La Hull-House era un centre format per un total de tretze edificis. En aquest espai les persones arribades a la ciutat hi podien trobar educació, hi havia un jardí d’infància –on cuidaven dels nens mentre les mares anaven a treballar–, una escola d’arts i oficis, una biblioteca i una escola de música; una llar, oferien habitatges a baix cost; feina, hi funcionava una borsa de treball, així com serveis socials pels treballadors i les seves famílies; i, fins i tot, diversió i esbarjo, ja que també hi havia un cafè, un gimnàs, una piscina i un teatre.

Es calcula que cada setmana unes dues mil persones passaven per les instal·lacions de la Hull-House. A més, en aquest centre diversos voluntaris ajudaven els immigrants a regularitzar els papers de residència, a demanar pensions, a passar inspeccions sanitàries o a aconseguir places a les escoles, entre moltes altres coses.

Ben aviat, el model d’aquest centre va repetir-se en altres ciutats del país. I al voltant de la Hull-House van néixer moviments reivindicatius i socials com: la Lliga Protectora dels Immigrants, l’Associació Protectora Juvenil, la primera Cort Juvenil de la Nació i una clínica psicopàtica juvenil, més endavant anomenada Institut per la Investigació Juvenil. Amb els esforços d’aquesta entitat, el 1903 l’estat d’Illinois va decretar una legislació protectora de les dones i els nens, tant en l’àmbit del treball com de l’educació.

UNA FUNDADORA DE NIVELL

Aquest projecte va funcionar gràcies a la capacitat de servei d’una dona: la sociòloga Jane Addams (Cedarville, Illinois, 1860-Chicago 1935), qui després de visitar l’anglesa Toynbee Hall va reproduir el projecte a Chicago i en va ser directora durant quaranta-sis anys. A part de crear serveis a la comunitat immigrant, Addams també va destacar per ser defensora del sufragi universal femení i del pacifisme. A partir del 1915, va presidir l’Associació Femenina per la Pau i la Llibertat i va fer molta pressió al govern dels Estats Units a favor dels drets de les dones, els nens i els joves. El 1912, va aconseguir que el Congrés aprovés una Oficina Federal de la Infància i, el 1916, una llei que condemnava el treball infantil.

A més, va ser la primera dona que va ocupar la Presidència de la Conferència Nacional del Treball Social dels Estats Units l’any 1910. El 1915, com a defensora de la pau en plena Primera Guerra Mundial, va participar en el Congrés Internacional de Dones de Hague. Encara que dos anys després el seu país va decidir entrar a la guerra, ella es va mantenir ferma en la lluita pacifista. El 1935 li va ser atorgat el Premi Nobel de la Pau pel seu compromís social.

El seu nom també il·lustra la portada de diverses obres, entre elles Democràcia i ètica social (1902), Nous ideals de pau (1907), Vint anys de la Hull-House (1910), Pau i pa en temps de guerra (1922) i El segon vintè aniversari de la Hull-House (1930), on explica la seva experiència en el camp de l’assistència social. Va escriure diversos articles a la premsa i va pronunciar infinitat de discurs per tots els Estats Units. Va morir el 1935 víctima d’un càncer.