Maria Coll  – Revista Valors   https://valors.org/

El paper de l’Església Catòlica respecte a el nazisme és avui un tema encara no exempt de polèmica. Alguns historiadors critiquen el Vaticà per no haver fet una denúncia molt més ferma de l’antisemitisme i no haver intentat impedir l’expansió del nazisme. Però si l’actuació de la cúpula genera debat, respecte a l’actuació de les bases no hi ha discussió. Hi ha constància que centenars de sacerdots i monges d’arreu d’Europa van posar en joc les seves pròpies vides per salvar-ne milers. I d’entre totes elles destaca el cas d’Helena Studler, religiosa de les Filles de la Caritat. Figura pràcticament oblidada fins que el director de cinema Pablo Moreno ha portat la seva vida a la gran pantalla amb Red de libertad (2017).

UNA VIDA AL SERVEI DE DÉU I LA GENT

Nascuda a Amiens (França) el març de 1891, ingressa a les Filles de la Caritat el juny de 1912. Quan esclata la Segona Guerra Mundial es troba a l’asil de Sant Nicolau de Metz, ciutat francesa coneguda com la Westmark de l’Alemanya nazi.

El juny de 1940 l’espectacle que ofereix la ciutat és horrorós: pels carrers i les voreres s’acumulen presoners francesos cansats i morts de fam. Davant aquest panorama, i amb el permís de les autoritats alemanyes, la germana Helena decideix recollir donacions dels ciutadans d’Amiens. Durant dies les religioses donen menjar i beure a desenes de presos que després són traslladats a camps de concentració, on la mort és segura. Per aquest motiu, Helena demana actuar directament dins dels camps que s’han obert prop de Metz (Sarrebrück, Stuttgart, Mannheim, Nuremberg, Karlsruhe, Wiesbaden).

El juliol de 1940, dos oficials francesos presos en un camp de concentració a les rodalies de Metz i decidits a evadir-se demanen ajuda a la monja per portar a terme la fuga. Tot i ser conscient dels perills que això suposa, també sap que aquesta és la via de salvació més directa.

Durant els propers mesos la xarxa de llibertat es consolida. Per ordre de la Creu Roja, dos cops per setmana, Helena viatja en camió a Nancy –on hi ha molins fariners– i aprofita aquest fet per treure presoners dels camps i passar-los a la França lliure. Segons s’explica, arriba a fabricar licor de fruites per subornar els soldats nazis i utilitza barrils de doble fons per camuflar els presos. En aquest temps diverses persones de la zona (obrers, comerciants, burgesos, joves de la Creu Roja, seglars, religiosos…) s’uneixen a la xarxa humanitària de la religiosa.

El febrer de 1941, en una evasió frustrada, és detinguda. Divuit interrogatoris en tres dies. Tancada en un calabós demana la visita d’un metge, que firma el seu ingrés a l’Hospital del Bon Secours de Metz. Un tribunal la condemna a un any de presó, però just quan és a punt de ser traslladada a Sarrebrück, un metge alemany la salva: certifica que es troba massa dèbil i el juliol de 1941 l’envia a la seva pròpia comunitat.

Aquest avís, però, no espanta l’Helena que, un cop recuperada, continua amb la feina. Per exemple, salva el sacerdot Maiers, futur bisbe de Burdeus, conjuntament amb 42 persones més, que fugen per les clavegueres del camp o François Miterrand, aleshores un jove tinent de l’exèrcit francès i després president de França (1981-1995). En total més de dues mil persones! Després d’una visita frustrada de la policia a l’asil, a finals d’agost de 1942, Helena decideix marxar de Metz cap a la França no ocupada.

Arriba a Lió i allà s’encarrega dels refugiats que arriben a l’Hospital de Sant Josep, però encara participa de forma puntual en alguna fuga més. Finalment, el novembre de 1944, a l’edat de 53 anys, mor de càncer.

El govern francès la descriu com “un element essencial de la resistència”. La veritat és que esdevé un veritable maldecap pels nazis. Però, sobretot, un exemple de valentia, heroïcitat i lluita contra la injustícia.