EL COP DE TOTXO

El Josep anava en el seu nou Jaguar a molta velocitat, ja que feia una mica tard a la feina. El seu Jaguar vermell i brillant era una de les seves més preuades possessions. De sobte, un totxo s’estavella contra la porta posterior.
El Josep va frenar el cotxe i va fer marxa enrere fins al lloc d’on havia sortit el totxo. Va baixar del cotxe i va veure un nen a la vorera, el va agafar i el va sacsejar tot cridant-li: “Què dimonis fas? Et costarà car el que li has fet al meu cotxe! Per què m’has tirat el totxo?”

El nen, plorant, li va contestar “Ho sento, senyor, però no sabia què fer. El meu germà ha caigut de la seva cadira de rodes i s’ha fet mal, i no puc aixecar-lo jo sol. Ningú vol aturar-se a ajudar-me!”

El Josep va sentir un nus a la gola i va anar a aixecar el jove cap a la seva cadira de rodes, després va veure que els danys del cotxe eren pocs i que no hi havia cap perill.

Mentre el nen empenyia el seu germà amb la cadira de rodes cap a casa seva, el Josep va caminar lentament cap al seu Jaguar, tot pensatiu.

El Josep no va portar mai el cotxe a reparar, va deixar la porta com estava, perquè li recordés que no havia d’anar per la vida tan de pressa que algú hagués de tirar-li un totxo per cridar la seva atenció.

Què tal et va a tu, has rebut algun cop de totxo últimament?

 

   

EL FLOC DE NEU

Una vegada, un pardal va preguntar a un colom de bosc:

–Quan pesa, un floc de neu?

I el colom li va dir:

–No pesa res.

–No res? –va dir el pardal– doncs mira, escolta aquesta història que em va passar fa temps, a veure què et sembla:
“Un dia em vaig aturar a la branca d’un avet, just on la branca s’ajunta amb el tronc.

Al cap d’una estona va començar a nevar, però molt poquet, molt lleument…

Com que no tenia res a fer, em vaig posar a comptar els flocs que anaven caient al damunt d’aquella branca.

En vaig comptar 3.741.952.

Quan va caure el següent, el que feia 3.741.953, petit, lleu, que no pesava gens, tal com tu dius… la branca es va trencar.”

Acabat el seu relat, el pardal va marxar volant… i el colom, després de reflexionar una estona, es va dir:

“Potser només cal la veu d’una persona més, perquè vingui la pau al món…”

Adaptació lliure del conte de Kurt Kauter

  

EL LLOC DE REUNIÓ

Un dia van sortir a passejar juntes per un lloc, on se celebrava una bonica festa, la Ciència, la Fortuna, la Resignació i l’Honradesa.

Pel camí va dir la Ciència: “Amigues, com que pot donar-se el cas que ens perdem a la festa, caldria acordar el lloc on puguem trobar-nos de nou; a mi podeu trobar-me a la biblioteca d’aquell savi metge, el doctor X que, com sabeu, és un dels meus vells i millors amics.”

La Fortuna va dir: “Jo m’esperaré al luxós palau d’aquell poderós milionari a qui, com sabeu, sempre acompanyo.”

La Resignació va dir al seu torn: “A mi em trobareu a la pobra i trista barraca d’aquell vellet a qui amb tanta freqüència veig, i qui, sense exhalar mai una queixa, ha viscut tants anys sofrint els horrors de la seva negra sort.”

Al veure les companyes que l’Honradesa es mantenia callada, li van preguntar: “A tu, amiga, on et trobarem?” L’Honradesa, abaixant trista el cap, va respondre: “A mi, qui una vegada em perd, difícilment em torna a trobar.”

  

EL SOLDAT FERIT

Durant la Gran Guerra, un soldat va caure greument ferit al camp de batalla. Va passar moltes hores ferit al terra, però per allà no passava ningú. Finalment, un coronel hi va passar, seguit d’uns quants suboficials. Un sergent va veure que aquell home encara era viu, i li va dir al coronel:

– Senyor, aquí hi ha un home que encara es belluga.

El coronel se’l va mirar, i en veure les seves ferides, va dir:

– No cal que fem res. Aquest home ja no serveix per lluitar. Deixem-lo aquí.

Més tard, va passar un grup de soldats, entre els quals hi havia el metge de la unitat. Un d’ells se’n va adonar que l’home era viu, i va anar a cridar al doctor.

– Doctor, doctor! Aquest home encara és viu!

El doctor el va examinar, però en veure aquelles ferides tan lletges digué:

– No cal que ens l’emportem. L’hospital ja és ple. I aquest home no el salvarem pas.

Més tard va passar un vehicle amb un grup de soldats. Es dedicaven a recollir els fusells i la munició dels que ja eren morts. Es van atansar al nostre home, i mentre li estaven prenent el fusell, ell va aconseguir dirigir-los aquestes paraules:

– Si us plau! Si us plau!

– Sergent! Aquí hi ha un home viu!

El sergent es va atansar, va mirar-lo de dalt a baix, i fred com el glaç digué:

– Les nostres ordres són recollir fusells, no ferits. A part, el vehicle ja va molt carregat de pes, no ens podem endur ningú més. Ja se’n farà càrrec l’ambulància.

– Si us plau! –encara digué el ferit

– Tranquil. Quan arribem a la Unitat els direm on ets perquè hi enviïn l’ambulància.

Van passar les hores lentes, i per allà no venia cap ambulància. Finalment es va fer de nit.

El soldat ferit va tenir uns somnis terribles. Un a un, veia desfilar davant seu els rostres dels seus companys i superiors de la Unitat, que se’n reien d’ell i deien «Ja no serveix per res. És més mort que viu. No és el nostre problema. Deixem-lo aquí. Deixem-lo.».

L’endemà al matí, el soldat es va despertar amb el rostre banyat pel sol. Havia acceptat ja que moriria allà, i pregava a Déu perquè se l’endugués aviat i no allargués més el seu patiment. Aleshores va sentir una remor. Eren tres soldats enemics els que passaven per allà. «Si l’enemic em veu, em dispararan, i així ja no patiré més» -va pensar. L’home va alçar un braç per fer-se veure.

Un dels soldats enemics va veure que es bellugava, i en una llengua desconeguda, va cridar als altres. Tots tres es van atansar. Murmuraven entre ells.

Aleshores un va treure una petita destral, es va ajupir, i va dir “no-sé-qué” al soldat ferit. Va donar-se mitja volta i va marxar. Els altres van rebuscar a la motxilla, i finalment van treure una manta. L’home de la destral va tornar amb dos pals ben llargs. Amb la manta i els pals van construir una llitera, van carregar el ferit, i se’l van endur.

El van portar a l’hospital del quarter enemic, on li van cosir les ferides i li van donar de menjar i de beure. S’hi va passar un mes en aquell hospital, però finalment va viure.

En acabar la guerra, l’home va provar de trobar aquells tres soldats enemics que s’havien convertit en els seus millors amics, però no sabia res d’ells i no els va poder trobar.

Cada nit pregava a Déu, i li demanava, que fossin on fossin, aquells tres homes visquessin feliços i no els manqués mai de res. I de ben segur, que així era.

Jordi Medina

 

ELS DOS CISTELLS

Hi havia una vegada un vell i una vella. El vell tenia un ocell al qual estimava molt i al que cuidava moltíssim. Un dia, el vell va haver d’anar-se de casa per una temporada i li va demanar a la seva dona que cuidés de l’ocell i li donés menjar i beure cada dia. La dona l’hi va prometre que ho faria i el vell va partir tranquil.

Però la dona, preocupada només pels seus assumptes, es va oblidar de l’ocell i no li va donar menjar ni un sol dia. El treball de la vella consistia a arreplegar el blat i fer-lo assecar. Perquè s’assequés, el deixava en un bol en l’ampit de la finestra.

Així van passar els dies, fins que l’ocell, mort ja de fam, va mossegar les reixes de la gàbia, va escapar i es va menjar tot el blat de la vella. Quan aquesta es va adonar, es va empipar tant que va fer marxar l’ocell de la casa.
Al cap d’un temps va tornar el vell i la dona li va dir que l’ocell havia escapat. L’home, que el volia molt, es va posar molt trist, i en veure que no tornava, va decidir anar al bosc a buscar-lo. Va buscar i va cridar a l’ocell per tot el bosc, fins que finalment va donar amb ell.

El vell li va demanar que tornés amb ell, però l’animal li va dir que ja estava bé al bosc. L’home es va quedar una estona fent companyia a l’ocell i, quan ja anava a tornar a la seva casa, l’ocell li va posar davant dos cistells, un gran i un menut, i li va dir que es quedés amb un com a regal. L’home li va donar les gràcies:

– Si no puc fer-te canviar d’idea, dóna’m el cistell menut – i d’aquesta manera, l’home se’n va anar a la seva casa amb el cistell menut.

En arribar a casa, l’hi va explicar tot a la seva dona i va obrir el cistell. I quina va ser la seva sorpresa en veure que estava ple d’or, plata i pedres precioses. La dona, amb els ulls brillants de cobdícia, li va dir al vell:

– Digues on està l’ocell, que jo seré més llesta que tu i agafaré el cistell més gran.

La vella es va dirigir cap al bosc i va trobar a l’animalet:

– Oh, ocell, quant et trobava a faltar! – va dir la dona. – T’he estat buscant tant de temps, que ara mateix vull un regal com a record d’aquest moment.

L’ocell, que va fingir haver oblidat que la vella l’havia tret de casa, li va posar dos cistells davant, un gran i altre menut, i la va fer escollir. La vella, sense pensar-lo dues vegades, va agafar el gran i, avariciosa com era, se’n va anar sense donar-li ni les gràcies a l’ocell.

Quan va arribar a casa, va ficar les mans en el cistell pensant trobar grans quantitats d’or i joies. Però quin va ser el seu ensurt en trobar-se el cistell ple de serps i escorpions que es retorçaven intentant sortir. I la vella es va espantar tant, que va fugir de la casa.

I, segons diuen, encara avui fuig d’un costat a un altre sense saber on amagar-se.

 

 LA FELICITAT DE NO DEPENDRE

La història es refereix a un individu que es va mudar de llogaret, a l’Índia, i es va trobar amb el que allí anomenen un sennyasi. Aquest és un captaire errant, una persona que, després d’haver aconseguit la il·luminació, comprèn que el món sencer és la seva llar, el cel el seu sostre i Déu el seu Pare, que cuidarà d’ell. Llavors es trasllada d’un lloc a l’altre, tal com tu i jo ens traslladaríem d’una habitació a una altra de la nostra llar.

En trobar-se amb el sennyasi, el vilatà va dir:

“No ho puc creure! Anit vaig somiar amb vostè. Vaig somiar que el Senyor em deia:

– Demà al matí abandonaràs el llogaret, cap a les onze, i et trobaràs amb aquest sennyasi errant – i aquí m’he trobat amb vostè.”

“Què més li va dir el Senyor?” Va preguntar el sennyasi.

Em va dir: “Si l’home et dóna una pedra preciosa que posseeix, seràs l’home més ric del món…” “Em donaria vostè la pedra?”

Llavors el sennyasi va regirar en un petit sarró que portava i va dir:

“Serà aquesta la pedra de la qual vostè parla?”

El vilatà no podia donar crèdit als seus ulls, perquè era un diamant, el diamant més gran del món. “Puc quedar-me’l?”
“Per descomptat, pot conservar-lo; el vaig trobar en un bosc. És per a vostè.”

Va seguir el seu camí i es va asseure sota un arbre, als afores del llogaret. El vilatà va agafar el diamant i com d’immensa va ser la seva felicitat! Com ho és la nostra el dia en què obtenim alguna cosa que realment desitgem.
El vilatà en comptes d’anar a la seva llar, va romandre tot el dia assegut sota l’arbre, sumit en meditació.

Cap al tard, es va dirigir a l’arbre sota el qual estava assegut el sennyasi, li va retornar a aquest el diamant i li va dir: “Podria fer-me un favor?”

“Quin?” li va preguntar el sennyasi.

“Podria donar-me la riquesa que li permet a vostè desfer-se d’aquesta pedra preciosa tan fàcilment?”

(Això, encara que no ho sapiguem… està a l’abast de cadascú de nosaltres!)

 

 

 LA GRANOTA SORDA

Un grup de granotes viatjava pel bosc i, de sobte, dues d’elles van caure en un clot profund.

Totes les altres granotes es van reunir al voltant del clot. Quan van veure el profund era, van dir a les dues granotes que, a efectes pràctics, s’havien de donar per mortes.

Les dues granotes no van fer cas als comentaris de les seves amigues i van seguir tractant de saltar fora del clot amb totes les seves forces.

Les altres seguien insistint que els seus esforços serien inútils. Finalment, una de les granotes va parar esment al que les altres deien i es va rendir, es va desplomar i va morir.

L’altra granota continuava saltant tan fort com li era possible.

Una vegada més, la multitud de granotes la cridaven i li feien senyals perquè deixés de patir i que, simplement, es disposés a morir, ja que no valia la pena seguir lluitant.

Però la granota saltava cada vegada amb més força fins que finalment va aconseguir sortir del clot.

Quan va sortir, les altres granotes li van dir: “ens alegra que hagis aconseguit sortir, malgrat el que et cridàvem”.
La granota els va explicar que era sorda, i que va pensar que les altres l’estaven animant a esforçar-se més per a sortir del clot.

Moralitat:

1. La paraula té poder de vida i mort. Una paraula d’alè a algú que se sent desanimat pot ajudar a aixecar-ho i finalitzar el dia.

2. Una paraula destructiva a algú que es trobi desanimat pot ser el que l’acabi d’enfonsar. Anem amb compte amb el que diem.

3. Una persona especial és la que es dóna temps per animar als altres.

 

 

TÀCTICA

Diuen que una vegada hi havia un cec assegut en un parc, amb una gorra als seus peus i un cartell en el qual, escrit amb guix blanc, hi deia: “PER FAVOR AJUDI’M, SÓC CEC”.

Un creatiu de publicitat que va passar per davant seu, es va detenir i va veure poques monedes a la gorra. Sense demanar-li permís va agafar el cartell, li va donar la volta, i amb un guix i va escriure un altre anunci. Va tornar a posar el tros de fusta sobre els peus del cec i se’n va anar.

Per la tarda, el creatiu va tornar a passar per davant del cec que demanava almoina. Ara la seva gorra estava plena de bitllets i monedes. El cec, reconeixent els seus passos, li va preguntar si havia estat ell qui havia re-escrit el seu cartell i, sobretot, què era el que hi havia escrit. El publicista li va contestar: “Res que no sigui tan cert com el teu anunci, però amb unes altres paraules”. Va somriure i va seguir el seu camí.

El cec mai no ho va saber, però en el seu nou cartell hi deia: “ESTEM A LA PRIMAVERA, I… JO NO PUC VEURE-LA”
Canvia de tàctica quan alguna cosa no et surt prou bé, i veuràs que pot ser que resulti millor d’aquesta manera.