El Josep va néixer a Bellpuig el 24 de març de 1966, on va estudiar l’EGB, excepte quan tenia 9 i 10 anys que va estudiar a l’Escola del Tibidabo de Barcelona.

Amb 16 anys, gràcies als primers diners que havia guanyat treballant, es va comprar un ciclomotor Mobylette de 49 cc. Des d’aleshores i durant molts anys, la seva dèria van ser les motos i els cotxes.

Tan aviat com va fer els 18 anys, es va treure el carnet de cotxe i de moto, comprant-se un Simca 1200 un any després. Els cotxes li duraven molt poc temps, havent de canviar-los molt sovint. Inclús se li va cremar una “cabra” (Citröen 2 cv) per culpa d’un accident que va tenir, sense que hi prengués mal.

Quan tenia 21 anys va començar a sortir amb la Pepita, la seva esposa.

Al complir 26 anys es va comprar una moto Honda 600 CBR, amb la que va fer molts i llargs desplaçaments, així com alguna que altra “cursa” per carreteres més aviat perilloses.

El 24 d’abril de 1994, acabats de fer els 28 anys, a la carretera de Vallbona de les Monges, va perdre el control de la moto en un doble revolt i va sortir violentament impulsat contra la barana de seguretat, amputant-se-li la cama esquerra. Va parar un cotxe que casualment conduïa un metge, el qual va trucar a l’ambulància de Bellpuig.

“Recordo que perdia i recuperava la consciència intermitentment i que tenia molta set. També recordo que no tenia cap mobilitat de cintura cap avall. De camí a l’hospital Arnau de Vilanova, els efectius de la Guàrdia Civil van demostrar una coordinació absoluta situant-se a cada semàfor per tallar el trànsit, guanyant un temps molt valuós per a mi”, explica el Josep.

Van passar molts mesos, amb moltes operacions i molt de patiment, i un diagnòstic definitiu: amputació de la cama esquerra i lesió irreparable de la cama dreta, la qual li permet aguantar-se dret amb l’ajuda de les crosses durant una estona, per a realitzar determinades tasques. Fora d’això, és totalment autosuficient.

Encara no havien passat dos anys, però, que ja es tornava a examinar per a poder portar cotxes adaptats per a discapacitats, comprant-se un Hyundai totalment personalitzat.

Amb la Pepita, es van construir una casa adaptada a Bellpuig i van anar a viure junts, casant-se posteriorment i tenint a la Montserrat. La passejada la van fer a Nova York, una de les ciutats més adaptades del món, segons diu el Josep.

També va començar a jugar a bàsquet i a tennis (amb cadira de rodes) al complex esportiu de La Caparrella, a Lleida, participant en nombrosos torneigs de tennis. Actualment hi segueix jugant però ja no participa en les competicions.

El Josep forma part de l’Associació de Paraplègics i Discapacitats Físics de Lleida, ASPID, essent-ne durant uns quants anys president del club esportiu.

Durant els quatre anys de l’anterior legislatura municipal de Bellpuig, va ser col·laborador de l’Ajuntament, i en aquesta és regidor d’Obres i Serveis.

Entrevista que vaig fer al Josep, el 8 de febrer de 2016:

Què vas pensar quan et vas adonar de la gravetat de la teva lesió?

La primera setmana la vaig passar a l’hospital Arnau de Lleida, esperant si em moria o no, sense que m’adonés de gran cosa. Després em van traslladar a Barcelona, ja que van veure que em podia recuperar.

Quan em van dir que em faltava una cama, estava molt sedat i no era jo al 100%. És a poc a poc que et vas adonant del que hi ha. Quan realment vaig pensar “què faré?”, “com m’anirà?” i tot això, va ser al cap de molt temps, ja que tot era una mica incert i no sabia com quedaria.

Fins a ser una mica independent va passar molt temps. Vaig estar un any o més pla en un llit i m’ho havien de fer tot! I, fins que no vaig poder començar a caminar amb muletes, van passar uns tres anys, fent recuperació cada dia.

Quan vas començar a assumir la teva nova situació i fins a quin punt l’has superada?

Per assumir-ho del tot van passar uns dos anys. Qualsevol que quedi en cadira de rodes, fins al cap d’un o dos anys no sap realment en quina situació quedarà.

I pel que fa a superar-ho, al 100% jo sempre dic que mai, però sí que ho he superat molt. Arribes a un punt en què ja t’hi has adaptat i la vida normal és tal com estic ara, però sempre hi ha alguna cosa que t’amarga i enyores com estaves abans. Però ho acabes acceptant. Només hi ha dues possibilitats: o et quedes estancat a casa, com un vegetal, o tires endavant i del que t’ha quedat n’hi treus el màxim profit, que és el que jo faig.

Hi ha gent pessimista i gent optimista. Hi ha gent amb ganes de tirar endavant i gent que de no res en fan una depressió. En el meu cas ni tan sols em va fer falta atenció psicològica, només dues vegades em va passar a veure una psicòloga a l’hospital, la qual em va dir a la segona visita que no vindria més perquè jo no la necessitava, ja que tenia les  coses molt clares. La millor teràpia és la relació continuada amb companys que s’hagin trobat en la mateixa situació.

En algun moment et vas sentir “culpable” del que t’havia passat?

Això ho tinc ben clar: l’únic culpable sóc jo. Ara bé, el que em va molestar més d’aquest accident és que jo, de jove, havia estat molt inconscient, havent tingut fins a sis o set accidents de cotxe, algun deixant-lo ben destrossat, i no m’havia passat res! I ara, que ja començava a posar coneixement, que havia muntat una empresa, que amb la Pepita ja parlàvem de fer-nos una casa, i corria menys que abans… ostres, ara em passa això! És el que he trobat més injust de la meva vida.

El culpable sóc jo, però això em va molestar; si m’hagués passat amb 18 o 24 anys ho hagués entès, però en aquell moment no. Sí que és cert que corria bastant amb la moto, ja que era una moto precisament per a córrer, però vigilava molt més que abans.

Per què creus que passen aquestes coses?

Durant els dos primers anys, les preguntes que més em vaig fer van ser: “què va passar?”, “com va passar?” i, sobretot, “per què jo?”, “què hagués pogut fer perquè no hagués passat?”, sense trobar-hi resposta. Després, per sort, hi deixes de pensar. Hi ha moltes coses que no tenen explicació i aquesta és una d’elles. Per què passen? No sé si és que tot està predestinat o no, no ho crec ni ho deixo de creure. Simplement no ho sé. Passa i punt.

Tot i així, has reconegut que amb la moto t’exposaves molt, no pot ser aquesta una raó suficient perquè això passés?

Sí, tens raó! Però, a la vida, potser t’has d’exposar una mica per treure’n més satisfacció i sentir-te més realitzat.

Et vas sentir sempre “ben acompanyat” durant la teva convalescència? I després?

Tant per part de la família, com dels amics, com de la Pepita (sobretot per ella) em vaig sentir molt ben acompanyat sempre, molt! Tindre cada cap de setmana, a Barcelona, 8, 10 o 15 persones a l’habitació, no té preu! I això va durar fins que ja feia temps que era a Bellpuig i començava a sortir al carrer. Estic ben convençut que en aquest aspecte sóc un dels accidentats més afortunats.

Què en penses del comportament dels altres cap a les persones amb discapacitat?

N’hi ha de tots els colors. Hi ha persones a les quals no els hi notes res quan et tracten, però n’hi ha altres que em molesta com ho fan: com si fossis un inútil total, com si no servissis per res. A mi no em molesta, per exemple, que m’obrin una porta quan vull entrar, o que m’ajudin en qualsevol altra situació; el que sí que em molesta és quan em tracten amb compassió i “es passen”.

Això em passava sobretot als primers anys en què algunes persones grans del poble sempre em deien “ai, pobret…” possiblement per desconèixer que tenint-me llàstima em feien més mal que bé.

Hi ha persones que es mostren massa compassives, poc naturals, i això és el que menys ens agrada a les persones que passen a una situació com la meva. Tinc un amic que s’ho va passar molt malament i durant molts anys per culpa del comportament exagerat d’algunes persones. Per sort, a mi no em va afectar gaire, tot i que em molestava una mica, això sí.

Aquest detall l’hauria de tenir en compte tothom, inclús quan parlen amb una persona amb una malaltia greu com ara el càncer: si la tracten amb massa compassió pot ser que l’acabin d’enfonsar.

Has notat solidaritat o suport en la gent?

He notat de tot. Hi ha hagut amics molt propers que m’han donat un suport normal, i hi ha hagut gent molt llunyana que ho ha fet més que alguns amics íntims. Tot i així, mai no he retret a ningú si m’ha donat més o menys suport, ja que cadascú ha de fer el que li sembli millor, sense sentir-se obligat a fer més. El que es faci que sigui de tot cor, no pas forçat.

Quines són les principals dificultats que et trobes en la vida diària, i com es podrien solucionar? (per exemple, la qüestió de les barreres arquitectòniques)

En la qüestió de les barreres arquitectòniques sobretot demano una cosa: que tot el que es faci de nou compleixi les normes vigents, això ja seria un gran pas. Després, anar millorant les coses anteriors mal fetes.

Fer les coses bé de nou en nou no costa gaire més que fer-les malament, però si s’han de refer després, aleshores sí que costen molt. Aquí Bellpuig mateix, s’han fet molts edificis darrerament que no compleixen les normes vigents, i s’han obert nous comerços sense tenir en compte l’alçada dels esglaons de l’entrada. També hi ha coses ben fetes, com ara el Teatre Armengol.

A mi no és que m’afecti gaire perquè realment amb la cadira de rodes em defenso molt, podríem dir que “sóc un tot terreny”. Viatjo molt i visito coses que pot semblar impossible. Però no tothom ho pot fer i cal tenir-ho molt en compte.

Què els hi diries als joves que van en moto?

Els hi diria el mateix que els hi deuen dir els seus pares: Vigila! Siguis prudent! Vigila i controla!

Una moto, com més gran és, més corre i, per tant, més s’ha de vigilar. A més, la carrosseria de les motos són els propis conductors.

I torno a dir el que deia abans, les noves baranes de les carreteres s’haurien de fer protegides contra els impactes dels motoristes, i no totes s’hi fan. En molts accidents això representa la vida o la mort del motorista (en el meu cas no hauria perdut la cama).

Vols dir alguna cosa més?

La meva vida m’ha canviat molt, és veritat, però durant aquests 22 anys he tingut la sort que la meva dona ha estat sempre al meu costat i m’ha ajudat molt; també he gaudit de l’alegria que porta haver tingut una filla, per tant, sóc feliç.

Que m’hagués agradat no tenir l’accident?, no cal ni dir-ho, clar que sí! Però considero que he superat molt bé tant les barreres arquitectòniques com portar la vida que porto, tot i l’accident que he tingut. Sí que hi deu haver diferència entre la vida que porto i la que hauria pogut portar sense l’accident, però intento no notar-la aquesta diferència. Faig un parell de viatges cada any, jugo a tennis molt sovint, etc., el que passa és que tot això jo ho faig amb cadira de rodes i els altres no… i ja està! A més, per sort, avui en dia hi ha moltes més coses i feines que es poden fer assegut que no pas uns anys enrere, com ara utilitzant un ordinador, etc.

Només hi ha una cosa que em costa d’aguantar, i és el dolor que m’ha quedat (en diuen “dolor fantasma”). Jo, cada dos per tres m’he de prendre calmants. Puc passar-me un parell de setmanes sense notar res i, de sobte, tenir molt de dolor durant dos o tres dies.

També vull comentar que, diuen, els diners no fan la felicitat, però hi ajuden; doncs, si vas en cadira de rodes encara hi ajuden més! En aquestes situacions es necessiten ajudes econòmiques que a l’altra gent no els fan falta, però, malauradament, aquestes ajudes han estat molt retallades. Per exemple, avui en dia, potser no em podria fer una casa adaptada com em vaig fer aleshores i em costaria molt comprar-me un cotxe adaptat.

Per acabar, reconec que sóc un gran lluitador i que, per tant, hi he posat molt de la meva part per a sortir-me’n i tirar endavant, tot i haver tingut èpoques amb “baixons”.

I… res més!

Moltes gràcies per les teves explicacions tan sinceres.