CONTES AMB MISSATGES DE VALORS

LA SOLIDARITAT... Nº 5 Recomanacions..._Página_23

 

Un conte és una narració escrita en prosa, generalment breu. Els contes poden ser tant de caràcter fictici com real i poden estar inspirats o no en anteriors escrits o llegendes, amb una trama protagonitzada per un grup reduït de personatges i amb un argument senzill, fàcil d’entendre.

És habitual que els contes tinguin un final impactant, ja que el seu objectiu és despertar una reacció emocional d’impacte en el lector. Els contes solen contenir lliçons de moralitat i, per tant, són educatius perquè mostren valors positius o negatius.

El conte tradicional ve de la tradició oral de cada cultura i acostuma a tenir elements meravellosos i a ensenyar una lliçó moral. El conte literari, en canvi, es distingeix d’altres formes narratives com la novel·la bàsicament per l’extensió.

El conte es transmetia antigament per via oral i escrita, però avui en dia s’hi han afegit altres modalitats com els audio-llibres i els vídeos.

Alguns dels contistes més importants són: Charles Dickens (Gran Bretanya), Germans Grimm (Alemanya), Hans Chistian Andersen (Dinamarca), Anton Chejou (Russia), Edgar Allan Poe (EE. UU.), Ray Bradbury (EE. UU.), Ernest Hemingway (EE. UU.), Guy de Maupassant (França), Julio Cortázar (Argentina), Jorge Luís Borges (Argentina), Horacio Quiroga (Uruguai), Gabriel García Márquez (Colòmbia), Juan Rulfo (Mèxic), etc.

Entre els espanyols Gustavo Adolfo Bécquer, Emilia Pardo Bazán, Miguel Delibes, Ana María Matute, Ignacio Aldecoa, Fernando Díaz-Plaja, etc. y entre els catalans Pere Calders, Maria Àngels Anglada, Quim Monzó, Sergi Pàmies, etc.

A Internet es poden trobar centenars de contes, tant en castellà com en català i per a infants i per adults, si es busquen adequadament. Per exemple, a http://www.jouscout.com/reflexio.htm s’hi troben contes i altres activitats per a l’educació en valors. A continuació es reprodueixen 13 contes molt curts, poc coneguts i “amb missatge”.

 

LA GUINEU I EL CORB

Era l’estiu i el sol escalfava els camps, mentre una suau brisa feia que l’ambient fos agradable, i hi havia un corb que a més estava especialment content, doncs havia robat un tros de formatge d’una granja veïna i l’esperava un gran banquet!

No gaire lluny d’allà, hi havia una guineu que buscava alguna cosa de menjar, ja que tenia tanta gana que el seu estómac semblava que roncava.

Però de cop va veure com a les branques d’un arbre hi havia un corb amb un tros de formatge gegant tot content. A la guineu immediatament se li va fer la boca aigua veient el tros de formatge i va començar a rumiar la millor manera de prendre-li. I com que la gana aguditza l’enginy, se li va ocórrer ràpidament una idea. Així que es va dirigir cap al corb i li va començar a dir:

– Molt bon dia Senyor Corb! He vingut de terres molt llunyanes a escoltar el seu magnífic cant, ja que m’han dit que la seva melòdica veu ningú l’íguala!

El corb va mirar-se la guineu amb els ulls cada cop més vanitosos, mentre la guineu li afalagava la seva veu i li explicava les meravelles que sobre aquesta es contaven.

Així que el corb va inflar el pit i es va disposar a cantar. Però només obrir el bec, el tros de formatge que hi duia va caure directament on era la guineu, que no va dubtar a endur-se’l a un lloc més tranquil i menjar-se’l mentre reia del corb per vanitós.

(Però el corb va aprendre la lliçó: Més val no fer cas d’aquell que afalaga sense cap motiu concret).

 

EL GRAN CONSELL CELEBRAT PER LES RATES

Mixifuf, gat famós, feia tal estrall entre les Rates, que amb prou feines se’n veia cap: la major part estava al cementiri. Les poques que quedaven vives, no gosant sortir del seu amagatall, passaven mil dificultats; i per aquelles desventurades, Mixifuf no era ja un gat, sinó el mateix diable.

Certa nit que el devorador de rates, que estava casat, va anar a trobar-se amb la seva muller i amb la qual es va entretenir en un llarg col·loqui, les Rates supervivents van celebrar consell en un racó per tractar els assumptes del dia. La Rata degana, que era una Rata prudent, va dir que com més aviat millor calia posar a en Mixifuf un cascavell al coll: així, quan fos de caça, el sentirien arribar i s’amagarien al cau. No se li ocorria cap altre remei. A totes els va semblar excel·lent. Només hi havia una dificultat: posar-li el cascavell al gat. Deia l’una: “El que és jo, no li’l poso; no sóc panoli.” “Doncs jo tampoc m’atreveixo”, replicava l’altra. I sense fer res, es va dissoldre l’assemblea.

 

L’ASE

Un dia, un ase d’una pagesa va caure en un pou. L’animal es va posar a plorar, mentre la pagesa rumiava què podia fer. Finalment va decidir que l’animal ja era vell i el pou sec, per la qual cosa podia aprofitar-ho per tapar el pou, sense treure l’ase.

Va demanar a tots els seus veïns que vinguessin a ajudar-la. Tots van agafar una pala i van començar a tirar terra al pou. L’ase es va adonar del que passava i va tornar a plorar desesperadament. Després, amb gran sorpresa per a tots, es va tranquil·litzar.

Després d’unes quantes palades de terra, la pagesa va mirar al fons del pou i es va sorprendre del que va veure: a cada palada de terra, l’ase se sacudia la terra i donava un pas amunt. Mentre els veïns seguien tirant terra damunt de l’animal, ell se la sacudia i feia un altre pas amunt.

Aviat van veure tots sorpresos com l’ase arribava fins a la boca del pou i en sortia trotant.

(La vida ens tirarà sovint terra al damunt, tot tipus de terra… però hem de saber espolsar-nos-la i fer un pas amunt!).

 

LES TRES REIXES

El jove deixeble d’un filòsof arriba a casa d’aquest i li diu:
–Escolta, mestre, un amic teu ha estat malparlant de tu amb malvolença…
–Espera! –l’interromp el filòsof–, ja has fet passar per les tres reixes allò que vols contar-me?
–Les tres reixes?
–Sí. La primera és la veritat. Estàs segur que allò que vols dir-me és absolutament cert?
–No. Ho vaig sentir comentar a uns veïns.
–Almenys ho deus haver fet passar per la segona reixa, que és la bondat. Això que desitges dir-me, és bo per a algú?
–No, en realitat no ho és. Al contrari.
–Ah, vaja! L’última reixa és la necessitat. És necessari fer-me saber això que tant t’inquieta?
–Si et dic la veritat, no.
–Aleshores…

 

L’ÀGUILA I ELS GALLS

Dos galls es barallaven pels favors de les gallines en un galliner; al final un va foragitar l’altre.

El vençut es va retirar resignadament darrere uns matolls, amagant-se allà. En canvi, el vencedor va pujar orgullós a una tàpia alta posant-se a cantar tan fort com va poder.

Però no va trigar una àguila a caure-li al damunt i raptar-lo. Des d’aleshores el que havia perdut el combat es va quedar amb tot el galliner.

(Qui es vanaglòria dels seus propis èxits, no li triga a aparèixer qui els hi prengui).

 

LA GUINEU I EL RAÏM

Hi havia una guineu molt afamada, i al veure penjant d’una parra uns deliciosos raïms, va voler atrapar-los amb la seva boca.

Però com que no podia agafar-los, es va allunyar dient-se:

– Ni m’agraden! Estan tan verds!

 

LA GUINEU QUE VA OMPLIR LA PANXA

Una guineu famolenca va trobar dins d’un tronc d’una alzina uns trossos de carn i de pa que uns pastors hi havien deixat amagats en un forat. I entrant per aquest forat, se’ls va menjar tots.

Però de tant que va menjar se li va engrandir la panxa de tal forma que no va poder sortir. Va començar a gemegar i a lamentar-se del problema que havia tingut.

Per casualitat va passar per allà una altra guineu, i sentint els gemecs se li va apropar i li va preguntar què succeïa. I quan la guineu li ho va haver explicat, li va dir:

– Doncs estigues tranquil·la germana fins que tornis a tenir la mateixa forma que tenies, llavors segur que podràs sortir fàcilment i sense problema!

(Amb paciència es resolen molts problemes).

 

EL LLOP I LA CIGONYA

Un llop estava gaudint d’un deliciós festí quan, sense poder-ho evitar, se li va quedar entravessat un os a la gola.

Tot i els esforços que va fer per treure-se’l no ho va aconseguir, motiu pel qual, molt espantat, no va dubtar a recórrer a una cigonya que volava a la vora i tenia el bec molt llarg.

– Si us plau, ajuda’m! – va cridar – Si aconsegueixes treure’m l’os et donaré un magnífic regal …

La cigonya era molt bona, però li tenia cert temor al llop. No obstant això, veient-lo amb aquest problema, va acudir immediatament al seu auxili.

Va introduir el seu llarg bec per la boca de l’espantat animal i sense dificultat li va extreure l’os de la gola.

– Quin és el magnífic regal que em donaràs? – va preguntar la cigonya, veient que el llop ja s’estava tranquil·litzant.

– Però que tòtila que ets! – va respondre el llop – He tingut el teu cap entre les meves dents, de tal forma que hagués pogut matar-te si hagués volgut .. i .. encara em demanes més gran recompensa?

És inútil esperar recompensa dels malvats, doncs mai reconeixeran els beneficis rebuts).

 

EL RATOLÍ I EL LLEÓ

Un dia, dos ratolins estaven jugant alegrement en un descampat. En aquell mateix descampat, a l’ombra d’un arbre, hi havia un lleó intentant fer la migdiada, però els ratolins eren tan escandalosos que no s’aconseguia adormir.

Però en un dels seus jocs, els ratolins van passar per sobre del lleó. El lleó, enfadat ja per no poder dormir, es va enutjar encara més per aquella manca de respecte que li mostraven els ratolins.

I aixecant-se de cop, va aconseguir acorralar-ne un mentre l’altre fugia espaordit. El lleó va agafar el ratolí que havia acorralat i, per sorpresa seva, el ratolí li va parlar:

– Lleó, si em perdones la vida, et serviré sempre que necessitis la meva ajuda.

El lleó primer es va quedar perplex, però ràpidament va esclatar a riure!

– Tu! un petit i minúscul ratolí oferint-me ajuda a mi! el rei de la selva!… Au! Vés, vés!

I de tanta gràcia que li va fer, el va deixar anar.

Al cap d’un temps, el mateix lleó anava despistat per la selva quan va caure en un parany posat per un caçador. Va quedar penjat en un arbre dins d’una xarxa i, per molt que ho intentava, no podia escapar i cada vegada rugia més fort de ràbia, tant, que tota la selva tremolava.

El ratolí va sentir els rugits i ràpidament va acudir on era el lleó per a complir la seva promesa. Però el rei de la selva seguia desconfiant d’un petit ratolí. No obstant això, el ratolí, sense dilació, es va enfilar fins on era el lleó i va començar a rosegar la xarxa. I va rosegar i rosegar fins que la xarxa es va trencar i va alliberar el lleó.

I el lleó va donar les gràcies al ratolí, que a més estava molt satisfet per haver-li estat útil.

 

EL CÉRVOL VANITÓS

Un cérvol que corria per un bosc va topar-se amb un rierol que resseguia el camí.

L’aigua d’aquest rierol era tan neta i cristal·lina que reflectia amb gran esplendor la imatge del cérvol, que es va quedar aturat admirant-se.

I mirant-se, va posar especial atenció en les seves banyes.

– Quines banyes més boniques que tinc. Mira-les que grans i magnífiques, segur que tothom m’admira!

I es va mirar una mica més avall, fins que es va veure les potes, que eren força primes.

– I quines potes més primes que tinc, no queden gaire bé. Una llàstima que les potes desmereixin un cérvol tan ben plantat com jo.

De sobte, va sentir agitar-se el fullam del bosc, va girar-se i va veure com un caçador l’apuntava. I va començar a córrer.

Gràcies a les seves cames primes i lleugeres ben aviat va agafar força velocitat i distància amb el caçador, però corrent pel bosc, les banyes se li van enganxar a les branques d’un arbre.

I mentre sentia com els caçadors s’anaven acostant, ell repetia:

– I pensar com n’estava jo de content amb les banyes que ara em costaran la vida, i tan descontent de les cames que em podrien haver salvat! Ja he estat ben ase quan m’he mirat a l’aigua per valorar tant les banyes pel seu aspecte.

 

EL GRIPAU I LA ROSA

Una vegada hi havia una rosa vermella molt i molt bella; era la rosa més bella del jardí. No obstant això, s’adonava que la gent la veia des de lluny.

Un dia es va adonar que al costat d’ella sempre hi havia un gripau gran i fosc i que era per això que ningú s’acostava a veure-la de prop. Indignada davant el descobert li ordenà al gripau que se n’anés immediatament; el gripau molt obedient va dir: està bé, si així ho vols. Poc temps després el gripau passava per on estava la rosa i es va sorprendre al veure-la totalment marcida, sense fulles i sense pètals. I li va preguntar: Què et passa? La rosa contestà: “És que des que te’n vas anar, les formigues m’han menjat dia a dia, i mai he pogut tornar a ser igual.” El gripau solament contestà: “Doncs clar, quan jo estava aquí em menjava aquestes formigues i per això sempre eres la més bella del jardí”.

 

UNA HISTÒRIA PER A PENSAR

Una senyora agafa el tassó i li demana al cambrer que li ompli de brou. A continuació s’asseu en una de les moltes taules del local.

Amb prou feines s’havia assegut que es va adonar que s’havia deixat el pa. Aleshores s’aixeca, va a recollir un panet a la barra i torna al seu lloc.

Sorpresa! Davant del seu tassó de brou s’hi troba sense immutar-se un home de color, un negre!, que està menjant tranquil·lament.

Això és el “colmo”!, pensa la senyora, però no em deixaré robar. Dit i fet. S’asseu al costat del “negre” i parteix el pa a trossets. Els posa en el tassó que està davant del negre i col·loca la cullera en ell.

El negre, complaent, somriu. Prenen una cullerada cadascú fins a acabar-se el brou. Tot en silenci.

Acabat el brou, l’home s’aixeca, s’atansa a la barra i torna després amb un abundant plat d’espaguetis i… dues forquilles. Mengen els dos del mateix plat, en silenci, tornant-se.

En acabar, s’aixeca el negre dient-li “hasta la vista!”, reflectint un somriure en els ulls. Sembla satisfet per haver realitzat una bona acció. Se’n va.

La dona el segueix amb la mirada. Una vegada vençut el seu estupor, cerca amb la mà la bossa que havia penjat a l’espatller de la cadira… però havia desaparegut! Li havia pres el negre!

Anava a cridar “al lladre! al lladre!” quan, mirant al seu voltant, veu la seva bossa penjada en una cadira dues taules més enrere d’on estava ella i, sobre la taula, un tassó de brou ja fred.

(Cal dir-ho que ella s’havia equivocat de taula? I, sobretot, de comportament?).

 

EL LLENYATAIRE HONRAT

Una vegada hi havia un pobre llenyataire que tornava a casa després d’una dura jornada de feina. En creuar un pont que travessava el riu li caigué la destral a l’aigua.

L’home es va lamentar tristament:

– Oh! I com m’ho faré per guanyar-me el pa jo ara, sense destral?

Però tot d’una, d’entre les aigües – oh!, sorpresa! – en va sorgir una bella nimfa i li va dir:

– Espera, bon home, que jo et tornaré la destral.

La nimfa es va enfonsar al riu i al cap de no res en tornà a sortir amb una destral d’or massís a les mans.

– Que potser és aquesta la teva destral? – Va preguntar la nimfa.

– No, no és aquesta, la meva destral no és daurada – va contestar el llenyataire.

Així la nimfa es va tornar a enfonsar per segona vegada i aparegué poc després amb una destral de plata.

– I aquesta? Que potser és aquesta la teva destral? – va tornar a preguntar la nimfa.

– No, aquesta tampoc no és la meva. La meva no era ni d’or ni de plata – va respondre l’entristit llenyataire.

I per tercera vegada la nimfa es va submergir a les aigües del riu. En sortir duia a les mans una destral d’acer.

– Oh! gràcies! gràcies!, aquesta sí que és la meva!

– Però com que ets tan honrat jo et regalo les altres dues, bon llenyataire. Has preferit l’honradesa a la mentida i et mereixes aquest premi.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s