El 7 d’abril de 2016 es va proclamar Català de l’Any 2015 a Òscar Camps, director de l’ONG Proactiva Open Arms, que treballa a l’illa grega de Lesbos per rescatar i donar ajuda humanitària als refugiats que hi arriben per mar fugint de la guerra de Síria, mentre també denuncia la passivitat de les autoritats europees en aquesta crisi. Aquest premi l’atorga el diari El Periódico de Catalunya per votació popular dels seus lectors.

(L’any passat, 2014, el va guanyar Lucía Caram, monja activista que fomenta la solidaritat contra la pobresa i viu a Manresa).

L’acte de lliurament del premi es va fer al Teatre Nacional de Catalunya i va ser retransmès per TV3. En aquest acte, l’Òscar va fer un discurs del qual se n’han fet ressò molts mitjans de comunicació. Entre altres coses, va dir:  “Tant de bo no me l’hagués merescut mai (el premi). A Lesbos, el meu equip i jo mateix hem vist la gran passivitat d’Europa respecte d’un drama que succeeix a les seves costes”. També va assenyalar que ells, amb uns quants voluntaris, havien fet més per la crisi que vint-i-vuit governs del segle XXI plegats. “Algun dia els nostres néts ens demanaran explicacions per aquesta infàmia”. “L’Europa dels valors ha naufragat”.

En relació a aquest discurs, Lluís Llach va escriure a Twitter: “Acabo d’escoltar un dels millors discursos de la meva vida. L’ha dit l’Òscar Camps que aixeca vida en la mar dels morts. Gràcies”.

Proactiva Open Arms és una ONG catalana que es va crear l’octubre de 2015. Inicialment era una empresa de serveis marítims, especialitzada en seguretat aquàtica, que s’anomenava Pro-Activa Serveis Aquàtics i estava ubicada a Badalona. A causa de la crisi dels refugiats, i després de l’aparició de diverses fotos de cadàvers als mitjans de comunicació (*entre elles la del nen de 3 anys Aylan), el director de Pro-Activa, Òscar Camps, va decidir desplaçar-se a Lesbos el setembre de 2015, juntament amb altres membres de l’empresa.

Davant la manca d’organització sobre el terreny, l’equip català va decidir establir-se a l’illa grega per a dedicar-se al salvament de vides humanes al mar.  Ells van ser els primers  socorristes professionals en missions de tipus humanitari a Lesbos. Van començar finançant-se amb els seus estalvis, per la qual cosa treballaven molt precàriament. Amb la creació de l’ONG i diverses accions promocionals, gràcies a les donacions de molts particulars, van aconseguir més recursos econòmics per a equipar-se i mantenir les seves activitats amb un total de 14 socorristes voluntaris.

Les principals activitats del grup són guiar i ajudar a arribar a les platges als refugiats, principalment sirians, que vénen des de Turquia en embarcacions molt precàries. Cobreixen uns 17 kilòmetres de costa per terra i per mar, on hi arriben unes 20 embarcacions diàries, amb unes 50 persones a cadascuna (total 1000 persones diàries).

Proactiva s’ha consolidat com a eix coordinador en les intervencions d’emergència a la costa de Lesbos i les seves accions han resultat crucials per salvar un important nombre de vides.

L’Òscar i altres membres del grup van visitar el Parlament Europeu per a donar-los a conèixer les seves experiències,  així com les tragèdies invisibles als ulls dels qui a Brussel·les prenen decisions, i també fer-los sentir la veu dels refugiats.

Lesbos és l’illa grega més propera a Turquia, país del qual la separen uns 10 quilòmetres. Sovint moltes persones s’ofeguen molt a prop de les platges, en baixar de la barca, perquè no saben nedar i no porten armilla, o aquesta és falsa. Segons xifres d’ACNUR, durant tot el 2015 més de 800.000 persones van creuar el Mar Egeu fugint de la barbàrie de Síria, Afganistan o l’Iraq i s’estima que unes 4.000 persones van morir en l’intent.

En una llarga entrevista realitzada per la web “lahaine.org” a un altre voluntari temporal de Proactiva, Josep Maria Salinas, li preguntaven què els diria a les persones que miren a un altre costat quan veuen la situació tan terrible que estan vivint els refugiats: “Doncs els diria que Síria, fa 10 anys, era un país com qualsevol altre país europeu; Damasc, la seva capital, era una ciutat com Barcelona, Madrid, València, o qualsevol ciutat en les quals vivim, i que l’Isis ja va dir en el seu dia que vol recuperar Al-Àndalus. Que ens pot passar a nosaltres el mateix en qualsevol moment. Que qualsevol ésser humà que no estigui deshumanitzat, ha de tenir empatia cap a ells, i que solament es tracta de renunciar una miqueta al nostre estat del benestar, en el pitjor dels casos, per ajudar aquestes persones”.

* Les fotos del nen Aylan van sacsejar mig món el setembre de 2015. “El Periódico” diu sobre ell: “Semblava que s’hagués d’aixecar en qualsevol moment, per construir un castell de sorra, o per córrer per la turística platja de Bodrum, a Turquia. Això era el més lògic, l’única cosa humanament possible. I més al tractar-se d’un nen de tot just 3 anys. Però no, el petit Aylan Kurdi estava mort. Sense ni tan sols haver arribat a la costa grega, on esperava el somni europeu, avui ja convertit en malson per la gràcia comunitària”.