El diumenge 22 de novembre de 2015, TV3 va emetre el darrer capítol del programa “Economia en colors” amb el títol “La noia dels caramels”, el qual parla de l’ajuda al desenvolupament en els països del Sud. Aquest programa el presenta l’economista català i catedràtic de la Columbia University Xavier Sala i Martín, com possiblement ja sabeu.

En aquest capítol, molt a pesar meu, no he quedat gens de satisfet de l’exposició que el Xavier Sala fa d’aquest tema tan important per a milions i milions de persones arreu del món.

I no n’he quedat satisfet per les següents raons, entre altres:

1. Perquè fa algunes afirmacions molt negatives i, per a mi també bastant errades, sobre la tasca de les ONGs i altres organismes en les seves accions per a potenciar el desenvolupament en aquests països, ometent-ne els molts resultats obtinguts.
2. Perquè no anomena les principals causes de la situació que estan suportant els països subdesenvolupats (tot i ser assenyalades aquestes causes per gairebé tots els organismes i experts implicats) i, en canvi, n’anomena altres d’un rang molt inferior.
3. Perquè suggereix per a millorar la situació d’aquests països unes propostes només “econòmiques” i de molt poc abast “social”.

Reconec que un programa de televisió de tan sols 50 minuts no dóna pas per tocar a fons totes les vessants d’un tema tan complex com aquest. Per aquesta mateixa raó, però, crec que s’ha de ser molt curós amb la informació i opinions que s’escullen per a sortir-hi, procurant siguin les més rellevants i, sobretot, no puguin crear en l’espectador una distorsió de la realitat. I això és el que crec que ha passat en aquest programa: que sembla que els culpables del que passa al Tercer Món són les ONGs perquè no saben el que es fan, i no els governs locals corruptes, els senyors de la guerra, les multinacionals explotadores i els països encara “colonitzadors”, entre altres.

Repassem algunes de les coses que es diuen al programa:

1. La noia voluntària que va a l’Àfrica i que amb els seus diners i pel seu compte compra molts caramels per a repartir als nens… resulta que és qui genera les guerres, la corrupció i la manca d’ educació, ja que molts dels problemes que té avui en dia l’Àfrica són causats per gent com la noia que reparteix caramels.

Jo creia (perquè ho diuen la majoria d’experts i els fets ho demostren) que aquests problemes eren deguts: a l’explotació abusiva dels recursos naturals per part de multinacionals estrangeres; a una forta dependència de l’exterior en tecnologia, comerç i crèdits; a un reduït nivell de vida, amb serveis de baixa qualitat i inaccessibles a gran part de la població; a les deficients infraestructures; a l’alt índex d’analfabetisme; a l’alta conflictivitat interna amb inestabilitat política, corrupció i desigualtat social; als greus problemes mediambientals que comporten els desastres naturals o ocasionats per l’home; a la relació molt negativa en l’intercanvi de productes amb el Primer Món; a les moltes malalties, epidèmies i baixa qualitat de l’aigua; a l’alta despoblació rural cap a les ciutats sense comptar amb cap expectativa de millora; a l’alt endeutament públic, no sempre net ni ben aplicat; etc.

2. Hem donat (als països del Sud) 2 bilions de dòlars des de la fundació del Banc Mundial i els resultats són bàsicament “0”.

Jo crec que gràcies a les ajudes al desenvolupament i l’esforç de molts i molts voluntaris d’arreu (perquè ho diuen les principals ONGs, els organismes de l’ONU, i perquè els resultats són prou evidents): al món hi ha 124 milions d’afamats menys que fa 10 anys, malgrat que el planeta compti amb 1.000 milions més d’habitants i que aquest creixement demogràfic es concentri principalment en països en desenvolupament; han disminuït molt els efectes adversos de malalties com la malària, el còlera i la sida; s’han escolaritzat molts nens i nenes, etc. Tot i això, cal reconèixer que queda moltíssim per fer i que no s’aconseguirà si no es resolen molts dels problemes esmentats al punt 1 i omesos pel Xavier Sala.

3. Diu que cal preguntar a la gent a la qual es vol ajudar què és el que necessiten, i no decidir-ho els donants sense més.

En aquest cas li dono la raó… però resulta que això és el que ja fan les entitats més “professionalitzades” des de fa anys amb els seus projectes: fer-los participatius. Per exemple, a Mans Unides els seus projectes “han de sorgir de la iniciativa d’un grup beneficiari per a millorar una situació de carència amb caràcter de durabilitat i  aquest grup beneficiari haurà d’assumir un paper participatiu i protagonista en tot el desenvolupament del projecte… que ells defineixin les seves prioritats, els seus ritmes i les seves necessitats”.

4. Diu que hi ha una manca de control per part dels beneficiaris sobre els benefactors i proposa una web on els beneficiaris de totes les ONGs hi deixin les seves crítiques amb fotos.

Si es treballa segons el punt anterior, aquests controls ja existeixen, almenys en les realitzacions sobre el terreny. No trobo encertat lo de la web.

5. També diu que l’ajuda al desenvolupament no funciona perquè no saben com es fa… que la mare de tots els problemes és que no es té idea del que s’està fent.

S’està passant, no? Resulta que no sols les ONGs sinó també els organismes més prestigiosos de l’ONU, els quals són assessorats per les persones més sabies del planeta, no tenen idea del que estan fent? A mi em sembla que els problemes estan ben definits, els causants dels mateixos són prou coneguts i les possibles solucions suficientment determinades. El que passa és que per una banda hi ha uns interessos dels poders polítics, tribals, militars i sobretot comercials que impedeixen posar-hi remei, i per l’altra hi ha una gran part de la població del Primer Món no prou conscienciada per a exigir-ne la solució. Mentrestant hauran de seguir tapant forats les persones i entitats solidàries de sempre, que sort n’hi ha, malgrat tot!

6. Finalment, diu que l’única cosa que pot treure l’Àfrica de la pobresa són els seus xavals emprenedors.

Tant de bo fos tan fàcil! Però no és pas així. Només amb fórmules empresarials, neo-liberals, de lliure comerç i globalització, no s’aconseguirà el ple desenvolupament del Tercer Món. Perquè, a part de topar amb els interessos dels poders abans anomenats, aquestes fórmules només pretenen el “desenvolupament econòmic” (el creixement del PIB d’un país i els ingressos mitjans dels seus habitants) sense tenir en compte el “desenvolupament humà”, el qual també contempla diversos aspectes socials com l’accés a la sanitat, l’educació, l’esperança de vida al néixer, la igualtat entre homes i dones, les desigualtats socials, etc.

Per tot el que acabo d’exposar, i el que encara m’he deixat al tinter, penso que en aquest programa de tanta audiència a Catalunya s’ha perdut una bona oportunitat de tractar amb rigor el tema del desenvolupament als països del Sud, donant una imatge bastant negativa de les organitzacions i persones que hi dediquen els seus recursos i temps, moltes d’elles no sols obrant amb tota la bona fe del món sinó també amb gran professionalitat. Procurem tots plegats corregir-ho!