QUÈ HA PASSAT A BOLÍVIA DESPRÉS D’ANAR-HI?

En relació amb l’escrit publicat a aquest mateix blog el 19 d’octubre de 2019 titulat “Viatge a Bolívia amb Mans Unides (1a part)” (Secció ONGs, tema 03.13.) i a causa dels greus esdeveniments que s’estan produint aquests dies en aquell país, he cregut convenient fer una 3a part per a comentar breument el que, al meu entendre, l’hi ha passat a Bolívia.

Primer que tot cal dir que mentre vam ser a Bolívia estaven en plena campanya electoral i que ens va semblar tot molt tranquil. Vam tornar el dia 10 d’octubre i les eleccions es van celebrar el dia 20.

Oficialment va guanyar l’Evo Morales, però immediatament va ser acusat d’haver trucat el recompte de vots fins al punt d’haver de dimitir i sortir sobtadament del país el dia 11 de novembre cap a Mèxic, possiblement degut a una conspiració dels seus adversaris ultra conservadors amb la col·laboració de la policia i l’exèrcit.

Immediatament es va autoproclamar presidenta interina de Bolívia la senadora de l’oposició Jeanine Áñez, tot i no comptar amb la majoria parlamentària necessària. A partir d’aleshores s’han produït molts aldarulls així com enfrontaments amb víctimes mortals entre partidaris i adversaris de l’Evo, i entre partidaris i la policia. Malauradament, de sobte, Bolívia s’ha convertit en un país fracturat en dos.

Cal dir també que els darrers anys l’Evo ja no comptava amb una majoria de partidaris tan gran com abans, fins al punt que el 2016 va organitzar un referèndum per a canviar la Constitució i permetre-li presentar-se a un quart mandat com a president de Bolívia. El va perdre, però així i tot, aquest mes d’octubre s’hi va tornar a presentar emparant-se en unes raons bastant dubtoses.

Tot i això, en els gairebé 14 anys de mandat, l’Evo Morales va aconseguir reduir la pobresa del 60% al 34%, va modernitzar el país, va propiciar que l’economia creixés a una mitjana anual del 4,9% i que gairebé no hi hagués inflació.

Com hi diu a l’escrit anomenat anteriorment, “abans del 2006, en què va guanyar les eleccions l’Evo Morales, hi va haver molta inestabilitat política i econòmica a Bolívia, amb diversos dictadors militars durant els anys 60, 70 i 80”. El que no hi diu és que fins aleshores els indígenes, majoritaris al país, sempre havien estat discriminats políticament, econòmicament i socialment.

Amb l’arribada de l’Evo a la presidència del govern això va canviar rotundament (ell mateix és indígena aimara), avocant-se en millorar l’educació, la sanitat, les condicions de vida (*) i, sobretot, la representativitat dels indígenes en la vida política, social i cultural de Bolívia. (**)

Però, pel que s’ha vist aquests darrers dies en els mitjans de comunicació, en algunes esglésies  i als carrers, el que no va aconseguir és erradicar el racisme existent contra els indígenes en les capes mitjanes i altes de la societat (predominantment “blanques”) així com els prejudicis contra els més pobres del país (cosa no exclusiva de Bolívia sinó estesa en molts llocs del món).

Una de les coses que se li podria retreure a l’Evo és que, en el seu afany de restituir els drets que els hi corresponien als indígenes, va “descuidar” i, en algunes ocasions potser “atacar” fins i tot, a les classes mitjanes i altes no indígenes del país, la qual cosa li ha esclatat ara “en plena cara”. Al meu entendre, un polític ha de tenir molta mà esquerra i procurar “atendre a tothom”, encara que treballi  preferentment pels més necessitats, com era el cas de l’Evo.

Aprofitant l’ocasió, això “d’atendre a tothom” ho faig extensiu als polítics catalans i espanyols amb responsabilitats públiques, ja que sembla que només pensen en els seus respectius “parroquians fidels” i no en tots els que haurien de gaudir de la seva “atenció” per pertànyer a la seva demarcació i, per tant,  ser també responsabilitat seva.

 

(*) La ciutat de La Paz (d’uns 800.000 habitants) té un suburbi, ara amb municipi propi, que es diu El Alto (d’uns 900.000 habitants) i és majoritàriament indígena i molt pobre. Tot i això, a El Alto, tothom té gas natural a casa seva per a cuinar, encara que visqui en una barraca, i amb un cost molt baix, gràcies a l’Evo Morales i la nacionalització del gas del país. En cas de no disposar de gas, seria molt difícil a aquest gairebé milió de persones poder cuinar (així com a moltes altres persones pobres d’altres zones urbanes), ja que l’electricitat és més cara i de llenya fa anys que no en queda a les rodalies de El Alto.

(**) Segons l’ONU, al món hi ha 370 milions d’indígenes que constitueixen el 15% de les persones més pobres del món. La degradació i l’acaparament dels territoris dels quals depèn la supervivència de les comunitats indígenes són dues vulnerabilitats compartides a escala global per aquestes poblacions, en molts casos a conseqüència de grans projectes econòmics com l’agroindústria, mineria, explotacions petrolieres, grans infraestructures, etc., així com el deteriorament mediambiental accentuat pels efectes del canvi climàtic.

L’Assemblea General de les Nacions Unides, el 13 de setembre de 2007 va aprovar la Declaració Sobre els Drets dels Pobles Indígenes. Aquest text recull els drets individuals i col·lectius dels pobles indígenes en relació amb la cultura, la identitat, l’educació, la salut, el territori, el treball i la llengua, entre altres.