Contra els totalitarismes, Milada Horáková (1901-1950) 

Poques persones arriben a ser capaces d’arriscar-ho tot per a defensar els seus ideals. Enfrontar-se als gegants de la injustícia malgrat saber que la seva vida corre perill. Milada Horáková va protagonitzar una d’aquestes històries extraordinàries de coratge i valor. També de profund dramatisme. Va pagar amb la seva vida per enfrontar-se al règim comunista després d’haver sofert el nazisme i haver sobreviscut a un camp de concentració. Milada creia que homes i dones havien de ser lliures per a triar el seu destí i es va negar a acceptar que una única idea, el comunisme, s’imposés en el seu recentment creat país, Txecoslovàquia. Va pagar molt cara la seva gosadia.

Milada Horáková va néixer a Praga el 25 de desembre de 1901 en el si d’una família senzilla. Milada tenia tres germans, Marta i George, que van morir durant la Primera Guerra Mundial, i Vera, qui seria un gran suport al llarg de la seva vida. Des de jove, va créixer en Milada un sentiment de solidaritat cap els més necessitats i de lluita contra les injustícies. Durant la Primera Guerra Mundial, quan estudiava en un institut, va ser expulsada del centre per participar en manifestacions pacifistes. Milada va continuar estudiant fins a graduar-se en dret a la universitat el 1926… (Segueix a l’enllaç, en castellà)

https://www.mujeresenlahistoria.com/2018/11/milada-horakova.html

 

 

La mare del feminisme espanyol, Concepción Arenal (1820-1893)

Concepción Arenal és un dels noms propis del feminisme al nostre país, de fet és considerada com una de les primeres dones espanyoles a enfrontar-se a l’ordre establert i defensar els drets del seu gènere. Ho va fer ajudant els altres i escrivint textos pròxims que es van convertir en lectura indispensable per a aquelles que van seguir els seus passos en anys posteriors. Es va vestir d’home per a poder estudiar a la universitat, es va casar en dues ocasions i va lluitar en favor dels més desfavorits. Entre ells, les dones, a les quals per primera vegada considerà com un més dels grups socials marginats. L’educació i el respecte cap a elles com a éssers humans i no com a flors febles a les quals cal tractar com si fossin objectes van ser unes de les seves principals idees que va defensar al llarg de la seva vida.

Concepción Arenal Ponte naixia el 31 de gener de 1820 al Ferrol, en el si d’una família acomodada amb ideals liberals. La prematura mort del seu pare quan tenia nou anys marcaria a Concepción per sempre. Ángel Arenal Cuesta, un sergent de l’exèrcit, va ingressar diverses vegades a la presó per posicionar-se en contra de l’absolutisme monàrquic de Ferran VII i va ser en una d’aquestes ocasions en què va caure malalt i va morir… (Segueix a l’enllaç, en castellà)

https://www.mujeresenlahistoria.com/2014/10/la-madre-del-feminismo-espanol.html

 

 

 

La dona de la pau, Bertha von Suttner (1843-1914)

El 1905 es lliurava el quart Premi Nobel de la Pau de la història. La guardonada va ser Bertha von Suttner, una dona lliurada en cos i ànima a la defensa del pacifisme. Filla d’una de les famílies austríaques amb més tradició militar de Viena, Bertha va trencar amb aquella existència, es va casar en secret i va viure penúries econòmiques. A París va treballar breument per a Alfred Nobel amb qui va establir una profunda relació d’amistat que duraria anys. La vida i l’exemple de Bertha von Suttner, autora de l’obra mestra del pacifisme A baix a les armes, li va servir com a inspiració a Nobel per a crear el seu prestigiós premi. El primer de tots, el de la Pau, va obrir el camí a una llarga tradició de reconeixements a la labor humana, científica, econòmica i literària. I la primera dona a iniciar aquesta tradició va ser Bertha von Suttner.

La filla pòstuma d’un militar
Bertha Felicitas Sophie va néixer el 9 de juny de 1843 a Praga, llavors part de l’imperi Austro-Hongarès en el si d’una família de militars. Bertha va ser la filla pòstuma del comte Franz Kinsky von Wchinitz und Tettau, mariscal de camp de l’imperi Austro-Hongarès i la seva esposa Sofía Wilhelmine. Ja des del seu naixement va rebre el títol de comtessa de Kinsky i va viure envoltada del luxe de la cort. Va rebre una acurada educació de la mà d’un tutor personal, va aprendre diversos idiomes i va viatjar en múltiples ocasions… (Segueix a l’enllaç, en castellà)

https://www.mujeresenlahistoria.com/2015/01/la-mujer-de-la-paz-bertha-von-suttner.html

 

 

 

Les flors arrencades, les Tretze Roses († 1939)

La matinada del 5 d’agost de 1939, en una de les tàpies del cementiri de l’Almudena de Madrid, tretze dones, gairebé nenes o acabada d’aconseguir la majoria d’edat, van ser afusellades per la policia franquista. Solament dos dies abans havien tingut un judici sumaríssim en el qual van ser acusades d’activitats clandestines en contra del règim recentment instal·lat en el poder després de tres anys sagnants de lluita fratricida.

Aquelles tretze joves passarien a la història com Les Tretze Roses. La gran majoria eren noies que treballaven com a costureres i que, d’un mode o un altre, estaven relacionades amb els partits d’esquerres i havien col·laborat en el front republicà amb els seus familiars o amics. En acabar la guerra, les Joventuts Socialistes Unificades van intentar reorganitzar-se de manera clandestina a la capital. Però la gran majoria de dirigents del Partit Comunista i d’aquestes joventuts havien fugit a l’estranger, havien estat detinguts o assassinats. Així, solament quedaven un grup de joves disposats a continuar lluitant pel seu somni republicà. Però la poca infraestructura i experiència organitzativa, unit a una forta repressió i control policial en aquells primers mesos de pau, van ser raons suficients perquè les JSU fossin dissoltes de nou abans d’haver realitzat accions clandestines. Solament es recorda un fet en el qual, durant la desfilada del Cabdill en la celebració del dia de la victòria, van distribuir pasquins amb la frase “Menys Viva Franco i més pa blanc”… (Segueix a l’enllaç, en castellà)

https://www.mujeresenlahistoria.com/2014/06/las-flores-arrancadas-las-trece-rosas.html

 

 

 

La infermera executada, Edith Cavell (1865-1915)

Edith Cavell va ser una infermera que va formar part de la Creu Roja durant la Primera Guerra Mundial. La seva història no hauria transcendit, s’hauria quedat en la llarga llista de dones que van col·laborar durant la contesa a curar malalts, si no fos perquè Edith Cavell va ser executada. L’exèrcit alemany va descobrir la seva doble vida. La raó és que Edith no era només infermera. A més de cuidar els soldats ferits, els ajudava a escapar de les zones ocupades pels alemanys. Malgrat la pressió internacional, sobretot de països neutrals, Alemanya no va dubtar a posar fi a la seva vida. Va ser un gran error. Edith es va convertir llavors en un mite i una icona per a la propaganda aliada.

Una noia solidària
Edith Cavell va néixer el 4 de desembre de 1865 en una localitat pròxima a Norwich, coneguda com a Swardestone. Edith era la més gran de quatre germans. El seu pare, un reverend anomenat Frederick Cavell, va inculcar als seus fills l’amor al proïsme i la necessitat d’ajudar els més necessitats.

La seva família ajudava els altres sempre que podia malgrat no tenir massa ingressos. Edith va començar a treballar com a institutriu fins que es va formar com a infermera a l’Hospital de Londres de la mà d’Eva Lucke, qui va ser una prestigiosa llevadora… (Segueix a l’enllaç, en castellà)

https://www.mujeresenlahistoria.com/2014/04/la-enfermera-ejecutada-edith-cavell.html

 

 

 

La defensora del vot femení, Clara Campoamor (1888-1972)

Feminista, advocada, política, compromesa amb els seus ideals fins a l’últim dia de la seva vida, Clara Campoamor és una de les grans figures de la història del segle XX al nostre país. Quan les dones eren una exagerada minoria en les universitats espanyoles, Clara va aconseguir fer-se un forat i es va llicenciar en dret. Quan elles rarament exercien, Clara va treballar com a advocada i va tramitar els primers divorcis. Quan les dones no existien en el Parlament, ella va entrar en l’hemicicle defensant els seus drets. Quan fins i tot hi havia dones que no acceptaven el vot femení, Clara Campoamor va lluitar per aconseguir-lo.

Un llarg camí cap a la universitat
Clara Campoamor Rodríguez va néixer a Madrid el 12 de febrer de 1888. Filla d’un comptable, Manuel Campoamor, i una costurera, María Pilar Rodríguez, Clara no va poder estudiar de joveneta com hauria volgut. Amb tretze anys quedava òrfena de pare pel què va haver d’abandonar els seus estudis i ajudar la seva mare cosint, com a dependenta i telefonista… (Segueix a l’enllaç, en castellà)

 https://www.mujeresenlahistoria.com/2013/12/la-defensora-del-voto-femenino-clara.html

 

 

 

La dama de la Creu Roja, Clara Barton (1821-1912)

El 21 de maig de 1881 es fundava la Creu Roja Americana a la ciutat de Washington. La seva creació es va deure a la voluntat d’una dona que va dedicar part de la seva vida a ajudar els malalts durant la Guerra de Secessió.

Infermera de la seva família
Clarissa Harlowe Barton va néixer el 25 de desembre de 1821 a Oxford, Massachussets, en el si d’una família defensora dels drets dels esclaus, un moviment conegut com a abolicionisme. El seu pare, Stephen Barton, era un home de negocis, capità de la milícia local i regidor a Oxford. La seva mare, Sarah, era mestressa de casa. Clara era la petita de cinc germans; tenia dos germans, Stephen i David, i dues germanes, Dorothy i Sally.

Clara va rebre una bona educació a la seva pròpia casa ajudada pels seus germans. Dona intel·ligent i treballadora, aviat va començar a sentir una especial inclinació cap a la infermeria. No en va, Clara era descendent de Martha Ballard, una guaridora i llevadora que va dedicar tota la seva vida a cuidar els altres i va plasmar les seves experiències en un valuosíssim diari… (Segueix a l’enllaç, en castellà)

https://www.mujeresenlahistoria.com/2012/09/la-dama-de-la-cruz-roja-clara-barton.html

 

 

 

En favor dels altres, Eleanor Roosevelt (1884-1962)

Mare dels seus fills, esposa del seu marit, primera dama del seu país i defensora dels drets humans a tot el món, Eleanor Roosevelt va ser una gran dona que va treballar tota la seva vida pels altres. No en va, Harry Truman la va nomenar “Primera dama del món”.

La nena “avieta”
Anna Eleanor Roosevelt va néixer l’11 d’octubre de 1884 a la ciutat de Nova York. Era filla d’Elliott Roosevelt i Anna Hall Roosevelt, qui anomenava a la seva filla afectuosament “avieta” per les seves maneres d’actuar una miqueta antiquades. Eleanor era neboda de qui seria president dels Estats Units a l’inici del segle XX, Theodore Roosevelt. Anna tenia dos germans petits i un germanastre nascut d’una relació extramatrimonial del seu pare amb una serventa.

Malgrat haver nascut en una família adinerada i de l’alta societat estatunidenca, Eleanor no va tenir una infància feliç. Quan era una nena de 8 anys va veure morir a la seva mare de diftèria, malaltia que també s’emportaria a un dels seus germans; dos anys més tard desapareixia el seu pare després d’haver estat ingressat en un sanatori pels seus greus problemes amb l’alcohol. En aquells dies Eleanor ja s’havia traslladat a viure amb la seva àvia materna encara que aviat va marxar a Londres on va acabar els seus estudis. A l’altre costat de l’Atlàntic, Eleanor va aconseguir bandejar els seus sentiments d’inferioritat gràcies en part a Marie Souvestre, una educadora de l’acadèmia privada en la qual va ingressar, i que va saber inculcar a l’Eleanor grans dosis d’autoestima… (Segueix a l’enllaç, en castellà)

https://www.mujeresenlahistoria.com/2011/10/en-favor-de-los-demas-eleanor-roosevelt.html