Rafael Mir Jordano  www.diariocordoba.com

A la significació estricta de la paraula solidaritat, adhesió circumstancial a la causa o a l’empresa d’uns altres, l’ús quotidià ha anat afegint virtuts fins a situar-la en el pol oposat de l’egoisme.

Qui és solidari amb els altres és una persona cordial i oberta, que s’oblida de si mateixa davant les necessitats alienes i que fa el possible per remeiar-les o ajudar als qui les remeien.

Abans de continuar, heus aquí una reserva en el pla jurídic: recomanem que abans d’estampar la signatura en un aval solidari a algú que només demana com a favor una signatura, s’ho pensi dues vegades, perquè cal defugir els mals pagadors i els creditors feroços; al final gairebé tots ho són.

Reprenent la paraula solidaritat en la seva primera accepció, eixamplada i depurada per l’ús, notem de seguida que és una de les paraules més utilitzades per polítics, predicadors, organitzacions per al bé, copropietaris d’immobles, pidolaires conreats, companys de professió, treballadors de la mateixa obra, sindicalistes…

Però diguem de seguida que a aquest ús generalitzat de la paraula, que arriba a ser un abús, un empatx, no es correspon en absolut la realització del concepte. Indiscutible: mai s’ha parlat tant de solidaritat i mai ha estat el món, el nostre, tan poc solidari.

I no parlem dels governs, perquè fins i tot aquells que no paren d’enarborar els drets humans, cas dels Estats Units d’Amèrica, no cessen de practicar el més absolut egoisme i el més gran menyspreu pels altres. Demostració: les negatives a subscriure el Protocol de Kyoto de defensa mediambiental, i al sotmetiment al Tribunal Penal Internacional, perquè l’important no és que els torturadors siguin castigats, sinó que els torturadors propis en territoris aliens siguin immunes, sotmesos només a la pena fotogràfica.

En el terreny personal hi ha qui es creu que és solidari amb els desfavorits perquè envia un modest donatiu a través de la Creu Roja, Metges sense fronteres, Càritas o qualsevol altra organització semblant, sense importar-li proclamar, immediatament després d’haver tancat el sobre del donatiu, que als romanesos que demanen pels carrers o a les portes de cafeteries i esglésies caldria expulsar-los a tots, sense un sol tremolor en el pols, perquè a més d’estrangers són gitanos i possibles delinqüents.

Crec millor persona a qui no envia un duro a través de caritatius intermediaris, perquè recela de tots ells i manté en la memòria apropiacions i desviaments denunciats, però que és permeable als problemes aliens, que al donant per correu de l’exemple.

Però per a les necessitats alienes i els perills i mals dels altres el nostre temps ens ha vestit amb un impermeable totalment aïllant. Si algú jeu caigut al carrer, l’aconsellable, se’ns diu, és avisar a la policia, perquè pot ocórrer que si ens acostem a socórrer-ho, el jacent sigui fingit i ens fereixi amb una navalla si no li donem la cartera, o ens culpi de la seva caiguda.

És veritat que fins i tot per a fer el bé i defensar el feble cal ser prudents. Però de la prudència activa a la fugida covarda i egoista hi ha un llarg tros; i en aquest punt final de l’egoisme, que hauria d’estar fora de la nostra ruta, és on per desgràcia habitem gairebé tots.

L’últim succés difós pels mitjans de comunicació és esborronador. Era un individu solitari i taciturn, de la família del qual només se’n coneixia un germà, amb qui estava barallat. No obstant això, a ell els veïns li portaven la correspondència que desbordava a la bústia. Per pur atzar es va descobrir que portava mort dos anys. De compartir el pa i la sal i les cadires del salonet en les vetlles hagudes als altres pisos, hem arribat a no compartir res més que l’ascensor, i a vegades amb disgust. Els habitants d’un bloc estan tan aliens al que succeeix als altres, que encara que saben pel nas quan el del tercer té potatge al migdia, no saben que el del quart s’ha mort i ja fa olor. Avui ni tan sols ensumem un mort; si percebem males olors només pensem que cal demanar a l’administrador que arregli les baixants.