Hi havia una vegada un vell i una vella. El vell tenia un ocell al qual estimava molt i al que cuidava moltíssim. Un dia, el vell va haver d’anar-se de casa per una temporada i li va demanar a la seva dona que cuidés de l’ocell i li donés menjar i beure cada dia. La dona l’hi va prometre que ho faria i el vell va partir tranquil.

Però la dona, preocupada només pels seus assumptes, es va oblidar de l’ocell i no li va donar menjar ni un sol dia. El treball de la vella consistia a arreplegar el blat i fer-lo assecar. Perquè s’assequés, el deixava en un bol en l’ampit de la finestra.

Així van passar els dies, fins que l’ocell, mort ja de fam, va mossegar les reixes de la gàbia, va escapar i es va menjar tot el blat de la vella. Quan aquesta es va adonar, es va empipar tant que va fer marxar l’ocell de la casa.
Al cap d’un temps va tornar el vell i la dona li va dir que l’ocell havia escapat. L’home, que el volia molt, es va posar molt trist, i en veure que no tornava, va decidir anar al bosc a buscar-lo. Va buscar i va cridar a l’ocell per tot el bosc, fins que finalment va donar amb ell.

El vell li va demanar que tornés amb ell, però l’animal li va dir que ja estava bé al bosc. L’home es va quedar una estona fent companyia a l’ocell i, quan ja anava a tornar a la seva casa, l’ocell li va posar davant dos cistells, un gran i un menut, i li va dir que es quedés amb un com a regal. L’home li va donar les gràcies:

– Si no puc fer-te canviar d’idea, dóna’m el cistell menut – i d’aquesta manera, l’home se’n va anar a la seva casa amb el cistell menut.

En arribar a casa, l’hi va explicar tot a la seva dona i va obrir el cistell. I quina va ser la seva sorpresa en veure que estava ple d’or, plata i pedres precioses. La dona, amb els ulls brillants de cobdícia, li va dir al vell:

– Digues on està l’ocell, que jo seré més llesta que tu i agafaré el cistell més gran.

La vella es va dirigir cap al bosc i va trobar a l’animalet:

– Oh, ocell, quant et trobava a faltar! – va dir la dona. – T’he estat buscant tant de temps, que ara mateix vull un regal com a record d’aquest moment.

L’ocell, que va fingir haver oblidat que la vella l’havia tret de casa, li va posar dos cistells davant, un gran i altre menut, i la va fer escollir. La vella, sense pensar-lo dues vegades, va agafar el gran i, avariciosa com era, se’n va anar sense donar-li ni les gràcies a l’ocell.

Quan va arribar a casa, va ficar les mans en el cistell pensant trobar grans quantitats d’or i joies. Però quin va ser el seu ensurt en trobar-se el cistell ple de serps i escorpions que es retorçaven intentant sortir. I la vella es va espantar tant, que va fugir de la casa.

I, segons diuen, encara avui fuig d’un costat a un altre sense saber on amagar-se.