Del llibre EL CANSAMENT MORAL

(L’epidèmia del segle XXI)

de Jaume Soler i M. Mercè Conangla – Angle Editorial

1. La veritat és que al món hi passen moltes coses, fets terribles que se simultaniegen amb fets meravellosos que podem deixar de veure, perquè tendim a focalitzar-nos més en les coses negatives que en les coses positives. Com a resultat es produeix un enorme desgast emocional, perquè la nostra energia emocional s’escapa per forats negres que devoren la nostra il·lusió, esperança, alegria, valentia i voluntat de sentir. És el Cansament Moral…

 

2. Deia l’escriptor Jaime Barylko que ens han educat amb substantius: amor, por, vida, mort… però que la realitat es troba en els verbs: estimar, tenir por, viure, morir. Del concepte a l’acció. Del substantiu al verb.

 

3. Eduquem perquè les noves generacions incorporin determinats valors al seu equipatge d’intangibles. Oferim-los exemples de persones referents que, amb la seva vida, demostren que és possible donar millors respostes, fins i tot quan els reptes semblen insalvables.

 

4. Envoltar-nos de persones bones, justes i humils que viuen la seva vida sense grans escarafalls, que fan el que han de fer per amor, que amb la seva aportació silenciosa milloren i il·luminen el món, ens permet generar elements de resiliència i impregnar-nos del millor de l’ésser humà. Aquestes persones, amb el seu exemple honest, alleugen el patiment i creen bellesa perquè són capaces de veure la part positiva de cada persona i ressaltar-la, promovent així un contagi emocional positiu al qual val la pena exposar-se.

 

5. Moltes veus han afirmat que si la nostra raça desapareix no serà per falta d’intel·ligència, ni tampoc per la maldat d’uns quants, sinó per la passivitat de les moltes persones que s’adonen que alguna cosa va malament i no actuen.

 

6. Les persones passives que es queixen són difícils d’acontentar. La seva activitat més preuada és detectar el que va malament, evidenciar “el pèl a la sola”. Obtenen satisfacció fent notar els errors, però no participen en la seva solució. “Que algú faci alguna cosa”. Ells ja han fet la seva feina: queixar-se. La queixa sense acció de millora causa contaminació emocional i genera Cansament Moral.

 

7. “Quan em jubili, llavors viatjaré.” “Quan els meus fills s’hagin casat, llavors…” “Quan aparegui l’home de la meva vida, llavors…” Mentre pensen en els seus “quan” no viuen el moment present. La seva falta d’atenció al que passa provoca que la seva vida transcorri en un “no-temps”, projectada la   seva atenció en el que encara “no és” i el seu cos, en “el que és” però passa desapercebut.

 

8. Vivim orientats a ser part del problema o a formar part de la solució? Si volem ser part de la solució, només reaccionar no és suficient. Seria tan sols el primer pas, que hauria d’anar seguit d’una acció en què la voluntat, l’esforç, la perseverança, la tolerància a les frustracions i l’amor creïn sinergies per convertir la ira en justícia social. Això és emocionalment ecològic.

 

9. Vivim en un món que està completament trencat i fragmentat, un món en què hi ha una lluita constant d’un grup contra un altre, d’una classe, una nació, una ideologia contra una altra, etc. Tecnològicament s’ha produït un gran avenç, però ara hi ha més fragmentació que mai. De fet, quan hom observa el que passa, s’adona que és absolutament indispensable que l’home, és a dir, cadascun de nosaltres, aprengui a cooperar.

 

10. El que necessitem de debò és un canvi radical en la nostra actitud envers la vida. Hem d’aprendre per nosaltres mateixos i, després, ensenyar als desesperats que en realitat no importa que no esperem res de la vida, sinó si la vida espera alguna cosa de nosaltres.

 

11. La vida és un bitllet “d’anada”. “D’anada” cap a un destí ignorat. Cada pas que fem deixa una empremta que no es podrà esborrar. No és possible retrocedir. Sempre endavant, el que sí que podem fer és corregir el rumb, buscar formes de reparar els danys, si n’hem produït, aprendre del que hem viscut per millorar-nos i, en fer-ho, ajudar a disminuir la taxa de patiment humà.

 

12. No perdem el temps escrivint amb llapis per por d’equivocar-nos pensant que, si errem, ja ho passarem “a net”. A la vida no és possible.

 

13. El que de debò necessitem és un canvi radical en la nostra actitud envers la vida. Portem a dins les llavors del millor i del pitjor. Segons quines sembrem, cuidem i fem créixer, passaran unes coses o unes altres. Aquí rau la nostra llibertat responsable.

 

14. El buit es connecta al tedi, a l’afartament, al Cansament Moral. Com menys participem en el món, més cansats ens trobem. Perquè quan ens comprometem a ser part de la solució del món ens connectem a una font d’energies renovables, sostenibles, ecològiques que ens permeten fer tasques extraordinàries sense caure en la fatiga. I tu… Amb què estàs compromès? Quina és la teva aportació en la millora de la vida d’altres persones? Què fas concretament per tenir més cura del planeta que habites, de la societat, de la teva organització, de la teva família?

 

15. No controlem el vent. No decidim quan apareix, ni la velocitat, ni l’orientació que té. El vent pot anar contra direcció. Llavors, ens dificulta la ruta. Ens atura, ens desvia… ens cansa. Lluitem contra ell. No controlem el vent, però podem moure les veles per aprofitar-ne la força. Qui disposa les veles som nosaltres. Hàbilment, podem utilitzar l’energia d’un vent que ens podria fer bolcar per aconseguir arribar més ràpidament al nostre destí. Les millors veles són les de la confiança.

 

16. Obrir la mà. Hi ha un símil ben conegut sobre una trampa de micos que s’utilitza a l’Àsia. Consisteix en un contenidor de fusta amb una petita obertura a l’interior del qual hi ha un caramel. El mico, atret per caramel, introdueix la pota per l’obertura i agafa el dolç. Quan vol treure la pota no aconsegueix fer-la passar per l’estreta obertura sense deixar anar el caramel. Per tant, queda atrapat fins que el caçador arriba i el captura. No s’adona que l’únic que ha de fer per quedar lliure és obrir la mà i deixar anar el caramel. Així vivim: atrapats perquè volem que tot sigui dolç com un caramel, perquè volem tenir el que desitgem. I com que no som capaços de deixar-ho anar, quedem atrapats en l’interminable cicle de la infelicitat i la desesperació.

 

17. Hem somiat individualment i col·lectivament grans utopies. Hem sembrat les llavors perquè creixin? Hem creat les condicions personals i socials per fer-les possibles? Amb les mans tancades no podem sembrar, ni acaronar, ni rebre, ni sostenir. La generositat pateix de nosaltres mateixos. És un moviment que va del nostre interior al nostre exterior. Les nostres mans s’obren quan s’obre la nostra ment i el nostre cor. La revolució que ha d’arribar ha de començar al cor. És la revolució de l’amor.

 

18. S’ha de ser molt valent per practicar la no-violència i promoure la cultura de la pau en totes les dimensions de la nostra vida. Ser pacífic no equival a ser poruc, tampoc a ser excessivament prudent; no és témer la mirada i el judici aliè, no és conformar-se amb les coses tal com són i resignar-se per no enfrontar-se al conflicte. Ser pacífic és actuar des de la valentia defenent la justícia social i la dignitat de l’ésser humà i dir el que s’hagi de dir sense ocultació, sense diluir la veritat per evitar la dissensió o l’enfrontament.

 

19. Tu sostens el món: Tu i totes les persones senzilles i humils que us ajudeu, els qui feu grans coses que aparentment són petites, però que són la cola que uneix els trossets d’un món massa trencat pel patiment i evita que es desintegri. Sou la persona que cedeix el seu seient a l’autobús, la veïna que es queda amb el fill malalt d’una mare que no té ningú més i ha d’anar a treballar, el mestre que ha de preparar les classes amb delicadesa i amor, la portera que cada matí escombra amb cura la vorera i aprofita per regar el petit arbre que ningú cuida… Sou tants! Les vostres accions promouen l’esperança en la humanitat perquè augmenten la bellesa, la dignitat, l’ètica i l’amor.

 

20. Encara no estem preparats per aconseguir aquesta comunitat global de la qual parlem tant, encara no sentim profundament que el món és el nostre indret de pertinença i tots els éssers humans, la nostra comunitat. Per arribar-hi serà necessari incrementar el nostre nivell de creixement personal i col·lectiu i assumir la responsabilitat d’arribar a ser la nostra millor versió possible.