A l’alba d’un dia de finals de 1985, les ràdios colombianes van informar:
“La ciutat d’Armero ha estat esborrada del mapa”.
El volcà veí la va matar. Ningú va poder córrer més de pressa que el devessall de fang bullent: una ona gran com el cel i calenta com l’infern va atropellar la ciutat, tirant fum i rugint fúries de mala bèstia, i es va empassar a trenta mil persones i a tota la resta.
El volcà venia avisant des de feia un any. Un any sencer va estar tirant foc, i quan ja no podia esperar més, va descarregar sobre la ciutat un bombardeig de trons i una pluja de cendra, perquè escoltessin els sords i veiessin els cecs tant d’advertiment. Però l’alcalde deia que el Superior Govern deia que no hi ha motius d’alarma, i el capellà deia que el bisbe deia que Déu s’està ocupant de l’assumpte, i els geòlegs i els vulcanòlegs deien que tot està sota control i fora de perill.
La ciutat d’Armero va morir de civilització. No havia complert encara un segle de vida. No tenia himne ni escut.