Poques alegries ens ofereix una actualitat marcada per les males notícies econòmiques, polítiques i socials. És complicat trobar a les portades dels diaris una bona nova, ni tan sols una notícia que ens faci esbossar un somriure. Les tragèdies, tant naturals com impulsades per l’home, semblen succeir-se, i quan creiem haver-ne superat una, una altra ens torna a bufetejar amb força. Per això, val la pena mirar enrere i recordar algunes històries de superació personal malgrat ho tenien tot en contra.

Els protagonistes de les següents històries solen compartir alguna cosa: una actitud positiva cap a la vida, en què no ignoren les dificultats que hauran d’afrontar però que mai s’han donat per vençuts. Entre ells s’hi troben esportistes i artistes, que generalment solen protagonitzar aquest tipus d’històries. Però no sols en el món de l’esport i l’art un pot superar les dificultats i escalar la victòria personal, segur que hi ha molts més exemples en altres activitats dels quals no ens n’assabentem perquè són menys mediàtics.

Les següents persones també comparteixen un gran interès per ajudar i solidaritzar-se amb altres persones que s’han trobat en situacions semblants.

 

Isidre Esteve Pujol,

nascut a La Seu d’Urgell el 15-5-1972, va passar la seva infantesa a Oliana, on va començar a interessar-se per les competicions motoristes “fora d’asfalt”. El 1992 fou campió d’Espanya d’enduro de 80 cc i el 1993 es va quedar a només 17 segons de guanyar els Sis Dies Internacionals d’Enduro (campionat del món per a conjunts estatals). El 1995 fou subcampió d’Europa i el 1999 va guanyar el campionat d’Espanya de 125 cc.

Durant 10 edicions va participar en el Ral·li Dakar, quedant quart els anys 2001 i 2005. L’any 2006 va liderar la cursa durant moltes etapes a més de 21 minuts del segon, però a quatre dies de finalitzar va tenir un accident i no va poder arribar a les platges de Dakar. Tot i no guanyar mai el ral·li, sempre se’l recordarà per haver estat el primer pilot privat de la història del París-Dakar en guanyar una etapa l’any 2000.

Durant 6 anys va guanyar la cursa Bajo Aragón, etc.

El 24-3-2007 va patir una greu lesió mentre participava al Ral·li d’Almeria, de resultes de la qual es va fracturar dues vèrtebres i quedà paraplègic. Tot i així, un cop recuperat i adaptat a la seva nova situació, ha seguit competint tot pilotant automòbils adaptats, havent participat, per exemple, a l’edició 2009 del Ral·li Dakar amb un Ssangyong Kyron, i mai, mai, s’ha donat per vençut.

El 2008 va publicar el llibre autobiogràfic “La sort del meu destí”.

Durant molts anys ha estat director del Circuit de Motocròs de Bellpuig.

 

 

Teresa Perales Fernández,

nascuda a Saragossa el 29-12-1975, als 19 anys va patir una neuropatia amb què va perdre la mobilitat de les cames. Després d’un  temps d’adaptació a la nova situació, la Teresa va aprendre a nedar i, gairebé de manera immediata, el seu primer entrenador la va animar a competir. A partir d’aleshores van començar els campionats i proves en els quals va destacar de manera exponencial.

Nedant, ha guanyat 26 medalles en total als Jocs Paralímpics de Sidney 2000, Atenes 2004, Pequin 2008,  Londres 2012 i Rio 2016 (en aquests 4 medalles). Als mundials dels anys 1998, 2002, 2006 i 2015 va batre 5 records del món i va guanyar 17 medalles. Als campionats d’Europa de 1999, 2001, 2003, 2011, 2014 i 2016 va guanyar 37 medalles.

Està Diplomada en Fisioteràpia i és Experta en Coaching Personal i Esportiu. Ha estat professora en matèria de fisioteràpia i discapacitat a la Universitat de Saragossa. Actualment dóna conferències i és coach personal i esportiu.

Ha exercit diversos càrrecs de gestió i responsabilitat pública com: Diputada  de les Corts d’Aragó, Directora General d’Atenció a la Dependència del Govern d’Aragó, assessora de l’Ajuntament de Saragossa, etc.

L’any 2014 ha publicat el llibre “La fuerza de un sueño”. Li han concedit molts premis per la seva trajectòria.

 

 

Tony Meléndez

(José Antonio Meléndez Rodríguez), va néixer a Rivas, Nicaragua, el 9-1-1962, i és famós com a guitarrista, compositor i cantant, malgrat ha de tocar la guitarra amb els peus.

Durant el seu embaràs, a sa mare li van receptar el tristament famós medicament Talidomida, el qual li va provocar que naixés sense braços. Cal recordar que a causa d’aquest medicament, milers de nens de tot el món, també aquí, van néixer amb greus deformitats.

Degut a les precàries condicions de salut que existien a Nicaragua, la família Meléndez va decidir traslladar-se  als EE. UU.

Allí, el Tony jugava a futbol, no va tenir limitacions durant els seus estudis, i va deixar de banda sovint els braços artificials que portava. Està casat i té dos fills.

Fou son pare qui li va donar les primeres lliçons de guitarra, arribant a dominar-la plenament amb els peus.

Actualment porta una vida molt plena fent concerts i xerrades motivacionals.

Ha publicat els llibres “Un regalo de esperanza” i “No me digas que no puedes” així com diversos discos.

És famosa la seva interpretació davant 6.000 joves a l’Universal Amphitheater de Los Ángeles el 15-9-1987 amb la presència del Papa Joan Pau II. Després de la seva actuació i per sorpresa, el Papa se li va apropar, li va fer un petó i el va felicitar dient-li: “Tony, ets veritablement un jove molt valent. Ens estàs donant esperança a tots nosaltres. El meu desig envers tu és que continuïs donant esperança a tot el món”.

 

 

Albert Casals

va néixer a Barcelona el 18-7-1990. Als 5 anys va patir una mononucleosi que va derivar en  leucèmia, superant-la al cap de 9 anys però deixant-lo en una cadira de rodes. Als 7 anys la seva família va anar a viure a Esparreguera. A partir dels 15 anys, lluny de renunciar als seus somnis o esperar a fer-se més gran, amb la seva cadira de rodes va començar a viatjar per més de 50 països, habitualment sol, en autoestop i gairebé sense diners. Ha publicat un primer llibre titulat “El món sobre rodes” i més tard “Sense fronteres”. El programa “Sense ficció” de TV3 li va dedicar un documental titulat “Món petit”. És ambaixador de la fundació Step by Step, dedicada a la rehabilitació de pacients amb lesions medul·lars.

Al llibre “El món sobre rodes” hi relata les seves peripècies per mig món, moltes vegades tot sol, amb l’objectiu de satisfer la seva curiositat per sobre dels condicionants de la seva malaltia. Al llibre, on es barregen les seves experiències i les reflexions dels seus diaris personals, explica com va viatjar amb un pressupost de 3 euros al dia amb autoestop, com va convèncer els seus pares perquè el deixessin viatjar sol i que li fessin un permís per no tenir dificultats a les duanes, les diverses històries que va viure i com va superar les dificultats que es va anar trobant. Prèviament havia fet un primer viatge amb el seu pare a Brussel·les on va aprendre tot el que era necessari per poder viatjar pel món. Al segon llibre “Sense fronteres” s’hi poden llegir les mil i una aventures que ha viscut per Sud-amèrica, Àfrica i Japó.

El documental “Món petit” mostra el repte més ambiciós de l’Albert: arribar exactament al punt més allunyat del planeta: Nova Zelanda. Acompanyat en part per la seva xicota Anna, sense gairebé diners a la butxaca ni equipatge i en cadira de rodes, des del desembre del 2010 fins al setembre del 2011 va recórrer 30.000 km amb una càmera de vídeo domèstic per autofilmar-se.  Una història de superació personal que va arribar al “Sense ficció” de TV3 després de recórrer alguns prestigiosos festivals de documentals i d’un itinerari destacable a les sales de cinema.

L’Albert explica: “Al cap de 9 anys vaig aconseguir curar-me de la leucèmia. A partir d’aquí les coses van començar a millorar  fins al dia d’avui, que encara segueixen millorant. L’any que vaig acabar ESO vaig començar a viatjar sol per primera vegada, encara que feia molt de temps que ja en tenia ganes. No sé ben bé quan va començar aquest desig de descobrir i d’explorar, però sé que, quan tenia quatre anys i anava d’excursió amb els meus pares, acostumava a desaparèixer al cap de pocs minuts per anar “a descobrir camins secrets”.

(Informació treta de elconfidencial.com i altres fonts d’internet).