Ramon Radó – Revista Valors   https://valors.org/

A David Deutchman el coneixien com l’avi de l’UCI. El sobrenom li van posar per la seva tasca de voluntariat a un hospital infantil d’Atlanta, als Estats Units, on anava dos cops per setmana a fer companyia a nadons prematurs ingressats a la Unitat de Cures Intensives. La història de Deutchman es va fer coneguda fa més de tres anys, gràcies a en Logan, un nen que aleshores només tenia sis setmanes de vida. Cada nit, la seva mare havia de tornar a casa per cuidar la seva filla gran i es veia obligada a deixar sol en Logan, que havia nascut a les vint-i-cinc setmanes.

Un matí, de tornada a l’hospital, la mare d’en Logan va trobar el seu fill als braços de David Deutchman, que es va presentar a ell mateix com l’avi de l’UCI. Meravellada, la mare va fer-li una foto: la imatge d’aquell senyor mig somrient a la càmera, acomboiant un Logan que amb prou feines feia com el seu avantbraç i dorm amb les vies respiratòries que li surten del nas, va començar a córrer amunt i avall.

Nascut l’any 1934 al barri del Bronx, a Nova York, Deutchman va estar dos anys a l’exèrcit i, casat i amb dues filles, va traslladar-se a Atlanta. Durant quatre dècades, pràcticament tota la seva carrera professional, va treballar a la secció de vendes internacionals d’una empresa de roba íntima femenina, de la qual va arribar a ser vicepresident.

Ja jubilat, un dia tenia hora al metge i, sortint, va aturar-se a l’edifici contigu, l’hospital Children’s Healthcare. Va explicar a recepció que tenia ganes de fer de voluntari a l’hospital, de fer alguna cosa amb nens, i allà va començar tot.

Cada dimarts, anava a la unitat de neonatals i, cada dijous, feia el mateix a la unitat de pediatria. S’estava una estona amb els infants que no tenien familiars acompanyant-los, els abraçava i els bressolava. “A vegades em vomiten, a vegades m’orinen, però és genial”, deia descrivint la seva tasca a l’hospital.

Amb la trajectòria professional acabada, podria haver-se quedat a casa i gaudir d’una jubilació daurada. No ho va fer: va voler dedicar una part del seu temps als altres i va decidir que li tocava ajudar els més febles mentre encara podia. La seva família ha explicat que Deutchman deia que aquelles tardes li causaven molts més beneficis a ell que no pas als nadons. I les infermeres expliquen que no recorden haver vist mai un nadó plorant als braços de l’avi David.

Però, més enllà del gest carinyós, el voluntariat de Deutchman tenia un impacte científic. Els estudis assenyalen que, per als nadons nascuts abans de la setmana trenta-set, les cures i el contacte cos a cos no només els ajuden a desenvolupar-se, sinó que també els aporten millores emocionalment i psicosocial.

Durant catorze anys, són incomptables les criatures que Deutchman va abraçar i bressolar. Quan li van diagnosticar càncer de pàncrees, alguns d’ells, ja una mica més crescudets, van voler dir adéu a l’home que els havia fet companyia durant tantes tardes. Amb les visites prohibides a causa de la pandèmia, l’hospital va organitzar una caravana de cotxes fins a la casa de Deutchman i, des de fora, els crits d’ànims i els clàxons sonant van acomiadar l’avi de les UCI. Disset dies després que li diagnostiquessin el càncer, va morir.