Xavier Arranz Albó  https://www.lesportiudecatalunya.cat/

La paraula fanàtic etimològicament prové del llatí fenem, un terme que fa referència a un temple o lloc sagrat. La definició de fanaticum també té aquest context religiós, ja que es refereix a alguna persona inspirada o exaltada. El terme fanatisme en si s’entén com una psicopatologia, una malaltia de l’esperit. Et converteixes en fanàtic d’un equip per raons purament emocionals, per una reacció emocional de la qual ja no et pots desprendre ja que l’afició que es genera és com un vici, una vella infermetat amb què convius i que ja forma part de tu mateix.

A mitjan del segle XX, el desencís de certs grups socials va provocar una transició de valors. L’anomia d’aquests procés, de pèrdua dels vells axiomes socials, i la recerca d’uns altres de diferents, va afectar el panorama social a partir de final dels anys seixanta i principi dels setanta.. La vella Europa, deprimida pel fracàs idealista del maig del 68 (un fet agreujat pel desencant d’una població en plena crisi d’identitat i mancada d’expectatives), va provocar, l’aparició de nous i diferents grups socials. Van ser els anomenats hooligans, fills de l’atur, de la crisi econòmica, nascuts de la desolació urbana, submergits en la decadència social i en la misèria afectiva, semblaven posseïts per un odi incommensurable.

El fanàtic violent queda estancat i submergit dins d’un món tancat; no pot contemplar cap més horitzó, el seu angle de pensament queda encegat i es creu en possessió de la suprema veritat. Aquesta ceguesa és un tret que el converteix en un subjecte perillós i sobretot dependent de l’odi i del rebuig envers altres institucions futbolístiques, altres cultures i identitats. Així, acaba convertint-se en un ésser sectari, però que curiosament necessita contínuament l’aprovació de grups afins al seu ideal. Aquest fanàtic té fam de grup, alguna cosa troba dins del grup que satisfà profundes necessitats emocionals. La necessitat d’un cap o líder, la fascinació d’una personalitat catalitzadora poden conduir a actes que sovint culminen en grans crueltats col·lectives Els fanàtics violents són hordes anònimes, una multitud rebel, es produeix una substitució de la raó per part d’aquests subjectes.

El futbol mobilitza sentiments profunds fins al punt que, els fanàtics han utilitzat els temples esportius simbolitzats en els estadis, i s’han convertit en una massa de feligresos que difonen un discurs emprat en la violència i en comportaments antidemocràtics, un atemptat envers l’alegria del futbol. Esdevenen una tipologia de gent perfectament ordinaris. No destaquen en res de dilluns a divendres. Però aprofiten els caps de setmana per reunir-se darrere les porteries dels camps de futbol, convertir-se en protagonistes i dinamitar un partit si s’escau; han trobat als estadis un lloc adient d’expressió de la seva frustració. Podem arribar a conèixer el perfil d’un fanàtic com algú que necessita destruir allò que considera com enemic o amenaçador. La seva actuació respon a la necessitat de calmar la seva inquietud i l’excitació que li provoquen determinades situacions, sovint alienes a la pràctica del futbol, ja que és l’única manera d’asserenar-se per calmar els seus impulsos violents. Uns éssers monoteistes que només creuen en uns colors i es creuen com immersos en una totalitat que els transcendeix.

Sovint podem arribar a pensar que el més semblant a l’infern és la tarda de dissabte o diumenge, gràcies als anomenats ultres, entesos aquests com grups anònims amb una gran ànsia per fer-se publicitat, per donar-se a conèixer, que irrompen amb les seves manifestacions violentes i xenòfobes a l’escenari futbolístic; una gran part de les seves reivindicacions han trobat als estadis un marc adient d’expressió. S’exhibeixen desplegant tot un conglomerat de símbols i signes per atraure l’atenció; d’aquesta manera passen de ser individus anònims a personatges famosos, i gradualment comencen a gaudir d’una certa notorietat social. El fanatisme grupal fa que els individus s’amaguin sota el paraigua de les masses, donant lloc a l’aparició de grups radicals. Els seus actes són sovint devastadors pel nombre de danys personals i materials que causen. Curiosament, el fanatisme grupal no sol ser un grup categoritzat en una classe social concreta, sinó que qualsevol persona hi pot pertànyer. Cal trencar amb el mite que els aficionats al futbol, els violents procedeixen de les capes socials més marginals de la societat.

La violència s’ha estès per tot arreu, com si el futbol alentís no només les nobles passions, sinó també l’aparició d’autèntiques masses capaces de provocar veritables tragèdies esportives. Entès des d’aquesta perspectiva, el futbol passa de ser una activitat lúdica a un joc de vencedors i vençuts. L’afició és com un monstre de cent mil caps, però n’hi ha que són més monstruoses que d’altres. El futbol és un esport que agrada a tot tipus de públic, encara que cadascú el viu d’una manera diferent i això fa que cadascú ho posi de manifest de maneres diverses, però els amants d’aquest esport hem de lluitar per allunyar dels nostres estadis el fanatisme violent i malaltís. Serà un primer pas per fer més noble aquest esport.