Carme Escales  https://catalunyaplural.cat   5-5-2021

Voluntaris de l’associació Mou-te en bici, de Girona, surten setmanalment en tàndem amb persones invidents.

Dos en bici, cames en moviment i aire fresc al rostre. Pedalant en tàndem la conversa és part del viatge. Rodant de dos en dos, la força suma i la soledat només pot ser compartida. La visió del Xavier va marcant la direcció. És el pilot del tàndem. Fa girar el timó, orienta, vigila, tria la drecera i els carrers, places i senders més transitables. Esquiva sotracs, rocs i bassals d’aigua, evita tot perill, cercant vies còmodes enmig de la natura i en l’entramat asfaltat de petits pobles i ciutats.

Al seu darrere, la Roser és el motor del tàndem. Sense la força que impulsa amb els músculs de les seves cames que fan girar les rodes, el destí no s’apropa. La seva potència, el vigor i l’empenta generen energia per al viatge, van obrint pas sense cap por, enmig de rouredes, creuant ponts i enfilant pujades d’antigues dreceres de pastor. Mentrestant, ella respira natura, sent les olors dels til·lers, l’escalf del sol i les melodies orquestrades d’ocells a les branques d’arbre que es van creuant, petits cors d’aus cantaires, gaudint de la llibertat, la mateixa llibertat que li regala aquesta experiència a algú com ella, cega. Els infinits punts sensorials del seu cos, que tots tenim, esdevenen els seus ulls ben oberts que recullen tots els estímuls que la fan viure amb emoció aquest viatge solidari, altruista, de voluntaris que surten a guiar persones que no hi veuen, en una entranyable passejada en tàndem a Girona.

Aviat deixen els carrers de la capital per endinsar-se en el verd de l’extraradi. La Roser, el Xavier, el Jordi, el Salvador, i uns quants més, són tota una colla disposada a sortir cada setmana a pedalar en tàndem des de fa un any. “La primera sensació que vaig tenir va ser estranya, perquè en realitat t’estàs refiant d’una persona que no coneixes gaire. Suposo que a l’altre també li deuria passar”, diu el Jordi Salido, un jove de 44 anys que des d’en fa 9 que és invident.

Després d’una mini classe per aprendre les quatre pautes per arrencar i parar còmodament en el viatge en tàndem, que no és el mateix que muntar en bicicleta, inicien una sortida que acostuma a ser de dues a tres hores, amb parada inclosa a prendre un cafetó, un esmorzar i, fins i tot, si s’escau, un dinaret.

Un grup de WhatsApp recull les peticions dels usuaris cada setmana i dels voluntaris que pilotaran els seus tàndems. “Als usuaris els hi diem motor, perquè el seu esforç és fonamental i els motiva a pedalar com els pilots o més”, explica el Xavier Corominas Mainegre, l’artífex d’aquesta vivència compartida.

Una trobada fortuïta al centre cívic de Can Ninentes de Girona, va fer coincidir un grup d’onze persones invidents amb el Xavier Corominas i la gent de l’associació Mou-te en bici, de la què ell és membre de la junta directiva. La Roser, el Jordi i fins a una dotzena de persones que no hi veuen, havien anat a exposar les seves inquietuds sobre tots els obstacles de la ciutat, donada la seva condicionant manca de visió. I en coincidir amb els membres de Mou-te en bici, que promou l’ús de la bicicleta a Girona com a transport alternatiu, va sorgir la idea: “Sabíem que el Consorci de les Vies Verdes de Girona disposava de tres tàndems, i vam veure l’oportunitat de fer sortides amb aquestes persones”, diu el Xavier.

Aquell pensament, tant espontani com sublim, els ha portat a fer realitat una aventura enriquidora a banda i banda del tàndem. “Per a nosaltres és un dia molt important, ja començant pel fet de preparar-te per sortir, amb expectativa de fer esport, estem pendents del temps que farà. Sobre el tàndem gaudim del sol, el vent, et toca l’aire, coneixes gent nova i fem convivència. Sempre parem a esmorzar o a fer un cafè i compartim aquella estona junts”, destaca Jordi Salido. “Jo m’ho passo molt bé”, afirma Corominas. “Hi ha diferència de quan portes un motor vident, que es pot queixar, els invidents són valents i sacrificats i no es queixen per res, i l’avantatge d’un tàndem és que pots xerrar mentre pedales, i per tant ja ens fem amics”, afegeix el pilot que va tenir aquesta idea.

Descriptors del passeig

“Com que estàs prou a prop del pilot –diu el Jordi Salido -, a mida que anem passant pels llocs, ell t’explica per anar-te ubicant. Si passem per zones humides i amb arbres, tu mateix ho notes. I sentir rius i ocells també fan el viatge atractiu”, expressa. “A la ciutat també sents el trànsit i has de posar més atenció per si has de frenar ràpid, però no és ni més ni menys atractiu, tot el conjunt és atractiu i lúdic. A mi em serveix per evadir-me de tanta tensió, em fa gaudir de l’esport i del relax”, afegeix. La Roser, tot i que surt a fer moltes excursions per les muntanyes properes a Girona, i també al Ripollès, frisa també per tornar a sortir amb tàndem. “Llisquem sense bastons i essent protagonistes de l’avançada, tant com el que ens guia, amb qui sentim una confiança plena. Per als cecs aquesta llibertat té molt de valor”, afirma. Reconeix que el primer dia no va ser tan relaxant, perquè va posar tota l’atenció en fer-ho bé. “Sempre m’ha agradat molt anar en bici, però no n’he tingut mai cap de meva, agafava les bicicletes de tothom, tota la vida els hi he tingut una gran estima”, diu.

El primer dia d’aquesta nova fita –explica- “el pilot va arribar amb el tàndem al meu portal i m’hi vaig enfilar. Estava totalment lliurada a la causa de ser acceptada. M’ocupava molt en fer-ho bé, en pedalar fort i no moure’m de la bici. Estava molt alerta del que em deia el pilot, si es para amb la dreta o amb l’esquerra, que no és el mateix. M’havia donat quatre instruccions i jo vigilava molt perquè volia ser acceptada, perquè en tenia moltes ganes d’allò. Quan vaig veure que no passava res, vaig començar a prestar atenció al que m’explicava sobre allà on anàvem. I, quan vam parar a fer un cafè i el pilot va dir que ho havia fet bé, vaig estar molt contenta”.

Prova superada. També per a l’associació impulsora. Mou-teenbici.org, constituïda a Girona el 1996, demana una ciutat més neta, sense retencions, contaminació ni fressa, uns carrers recuperats per als veïns, per al joc i per a la convivència. I ara també han sumat aquesta nova missió, una proposta inclusiva per al desenvolupament físic i cognitiu de persones invidents. Un culot, un casc, guants a l’hivern, tot l’uniforme de ciclista han esdevingut en la vida de qui no hi veu, companys en un atractiu al·licient per cada setmana. “Passem sobre un riu on hi neden ànecs, i els sents, al costat d’unes figueres o un tros de camp d’herba segada, i sent les olors”, descriu la Roser Crivillé. “Tu ho vas dient, i el pilot t’ho confirma, tot i que ell ja et va fent la descripció. I jo sempre demano que m’avisin si ve un sotrac, un desnivell, i em diuen senzillament ‘Bum Bum’, i així m’aixeco una mica i l’esquena no pateix. Són molt amables”, confirma la veïna de Girona i filla de Seva. “I és un grup que fa goig”, afegeix. “Anar a la piscina o anar d’excursió, tot té unes connotacions diferents. La piscina és més solitària i no hi ha gaire cosa per descriure. En l’excursió, sempre acompanyada, hi ha l’esforç de la caminada, notes olors i vas compartint amb les persones que vas, que també t’expliquen coses. La bicicleta és una sensació de més llibertat, travesses municipis, passes per pobles, en el tàndem hi ha companyonia. A mi m’aporta molt, a part de la simpatia, són tots voluntariosos, fan el que sigui perquè surtis i s’encarreguen de tot, veus que ho fan amb tant de gust, que això ja és una cosa que t’anima molt. I també trobar-me amb aquesta colla de persones amb la mateixa situació que jo, els companys que s’esforcen com tu, que surten com tu, de vegades fem una xerrada mentre esperem un altre company, ens diem Com et va? Amb els pilots també és com un altre grup, on hi ha gent amb qui m’uneixen moltes coses. La bona voluntat amb què s’ho prenen és gairebé emocionant. Si tens algun problema, et diuen ja t’ho arreglarem. I això val molt”.

Les sortides les fan normalment els dimecres al matí i, tot i que acostumen a ser d’unes tres hores, a la comarca del Gironès, algun cop n’han fet alguna de més llarga. De moment, se’n beneficien uns 7 o 8 motors. S’hi pot apuntar qui vulgui, però aleshores ens faran falta més tàndems. “Quan són més persones per sortir, Cicloturisme de Girona ens deixa algun tàndem també, diu Corominas. El funcionament és: recollir els inscrits cada setmana a casa seva, per després trobar-se tots junts i començar la sortida. Quan l’acaben, els pilots recullen els tàndems, que es guarden a l’Ateneu Popular de Salt.

Tot és de franc, només que l’associació els va demanar si volien fer-se socis –la quota és de 20 euros l’any- de manera voluntària, i els usuaris ho van fer. “Hem demanat ajudes europees al Ministeri de Mediambient, per tenir tàndems elèctrics, un vehicle per poder portar-los, i un local per guardar-los, però de moment no tenim resposta”, puntualitza Xavier Corominas. Des de l’associació, un cop van decidir posar en marxa la lloable missió que duen a terme amb les persones invidents, van crear, primer de tot, un curs de conducció de tàndems per als que haurien de ser conductors, els pilots. Després van fer un estudi acurat de les rutes més idònies per al desenvolupament de l’activitat. I, per últim, van organitzar la logística per a la recollida i trasllat de les persones que realitzen l’activitat, els motors.

Un any després de sortir a pedalar en tàndem, el Jordi Salido, comparteix una reflexió: “La nostra societat està acostumada a veure el cec, no la persona, i trobo interessant que en Xevi (Xavier Corominas) va veure la dificultat nostra, sí, però va passar per davant la possibilitat de fer això que estem fent. I ho va fer tot tan natural, que a tots ens ha estat superfàcil. Aportar aquesta naturalitat i no veure la part que pugui mancar és clau per a una integració real. Dos ulls hi veuen suficient per restar importància a la nostra discapacitat i creure en aquest projecte. Jo m’hi trobo cada dia amb aquesta mirada social: vaig amb algú que m’acompanya, que hi veu, i la gent parla mirant a la persona que jo tinc al costat. Però jo no sóc sord, sóc cec, i no obstant no et veuen com a persona, i no et miren. I amb els tàndems, els pilots estan ja predisposats a comptar amb nosaltres com a un més”, diu el Jordi.

Són cecs i cegues, i són motors d’energia, motors de la nostra societat, i de la vida al planeta. El seu viatge en tàndem ens apropa la metàfora de la força que aporten malgrat no veure-hi. “Els hi diem motors perquè el seu esforç és fonamental i motivador”…

https://moutenbici.org/