El 7 de setembre del 2010, un avió Tupolev 154, amb 81 passatgers a bord, que cobria la ruta regular entre Yakutia, a la Sibèria oriental, i Moscou va patir un col·lapse total dels seus mecanismes elèctrics. L’avió sobrevolava la República de Komi, prop del circuit polar.

Tan prompte començaren els problemes i abans de l’aturada elèctrica, els pilots demanaren informació a la torre de control sobre la possible existència d’algun aeroport proper on realitzar un aterratge d’emergència. Els hi van dir que no n’hi havia cap, que sols sabien d’un vell aeròdrom abandonat feia més de 30 anys i que al seu dia havia servit per a donar cobertura a una expedició de geòlegs.

Tenia una pista molt petita, d’uns 1.000 m., que eren la meitat del que l’avió necessitava. No els servia però no tenien cap altra alternativa. Els pilots es van dirigir a les coordenades indicades, però no veien cap pista.

Després d’una llarga i anguniosa estona, van veure un petit rectangle entre l’espessa i gelada selva. En apropar-s’hi, van comprovar que efectivament era una pista d’aeròdrom, massa petita pel seu avió però, sorprenentment, estava molt neta i a punt de ser utilitzada, malgrat la molta vegetació que hi havia en el seu entorn i malgrat els 30 anys que feia que no s’utilitzava, segons els havien dit.

Els pilots van anar baixant a la vegada que donaven voltes sobre la pista, cercant la millor posició per l’aterratge, mentre impartien les pertinents instruccions als passatgers.

L’avió va saltar diverses vegades sobre la pista, però el bon estat de conservació de la mateixa va permetre que l’avió s’hi aturés tot just acabar-se el paviment, sense prendre mal ningú.

Quan ja havien evacuat tothom, i els pilots comentaven que era molt estrany que un aeròdrom tan antic i abandonat tingués una pista tan ben cuidada, s’adonaren que de l’altre extrem de la mateixa venia un avi caminant molt lentament. Quan va arribar fins a ells, s’adonaren que portava a la mà un barrilet de vodka i que cantava amb molta joia.

Segons els va explicar tot seguit, d’ençà que van marxar els geòlegs, feia més de 30 anys, ell va continuar conservant l’aeròdrom tal com li havien encarregat. Cada dia deixava neta la pista, fins i tot en ple hivern. També els va explicar que sovint somiava que un dia algun avió necessitaria fer-hi un aterratge d’emergència. El somni s’havia complert i el vodka era per a celebrar-ho.

Em sap greu no saber el nom d’aquest heroi de la constància.

(Aquest escrit és un resum d’un article del Rafael Argullol publicat a El País el 9-10-2011).  https://elpais.com

El protagonista de “L’aeròdrom abandonat” no és conegut, ni tan sols en sabem el nom, però la seva gesta és prou transcendent per incloure-la a “La solidaritat… un bon remei!”

– Per ser un exemple de responsabilitat (li van encomanar que tingués cura de l’aeròdrom i així ho va fer sempre).

– I de perseverança (durant més de 30 anys el va mantenir net, tot i la soledat, el fred, la irrellevància i l’aparent inutilitat de fer-ho).

I és que “no se sap mai el que pot passar”, per la qual cosa “hem de fer sempre allò que toca… i més”!

I així li va passar a aquell bon home que va fer allò que tocava durant més de 30 anys, fins que va arribar un dia en què la seva responsabilitat i perseverança, en uns pocs minuts, van salvar més de 80 vides.

(Clar que devia estar molt content i celebrar-ho amb vodka!)

E.S.B.