L’AIGUA. CONSUM PERSONAL

L’aigua ho és tot, sense aigua no hi ha vida possible. Per això cadascun de nosaltres necessita disposar diàriament d’una petita part de l’aigua dolça de la Terra.

L’aigua dolça a l’abast dels humans és més aviat poca. Es tracta d’un bé tan imprescindible com escàs. I molt desigualment repartit, a sobre. L’aigua dolça assequible representa a penes l’1% de l’aigua total de la Terra. Algunes zones, en especial les intertropicals, la concentren quasi tota; altres zones no en tenen gairebé gens.

De fet, al món, 500 milions de persones pateixen escassesa gairebé total d’aigua potable. Uns cinc milions de persones moren cada any per manca d’aigua. Mentrestant, la demanda d’aigua no para d’augmentar, sobretot als països desenvolupats. La requesta d’aigua s’ha triplicat de mig segle ençà i es preveu que cap a l’any 2030 les necessitats podrien doblar els recursos disponibles. En aquestes condicions, fins i tot el funcionament normal dels sistemes naturals queda en entredit.

L’aigua que consumim per dutxar-nos un sol cop equival a la que cal per cobrir les necessitats mínimes diàries, incloent-hi la higiene. Un ruandès consumeix 10 litres d’aigua per dia i un nord-americà 500. Massa diferència.

Cada vegada que, en lloc de banyar-nos ens dutxem, estalviem entre 100 i 150 litres d’aigua. Cada vegada que ens rentem les dents, si mentre ho fem tanquem l’aigua, podem estalviar de 2 a 4 litres d’aigua. Una aixeta que degotegi, pot perdre uns 30 litres d’aigua diaris. Si tenim un sistema d’estalvi d’aigua al vàter, en gastarem uns 3 litres menys cada vegada.

L’AIGUA. DEMANDA URBANA

Les nostres ciutats, com nosaltres mateixos, són estructures en constant transformació que requereixen grans quantitats de materials, aliments, energia i aigua. La concepció i gestió urbanes són molt més que una qüestió de paisatge. La demanda d’aigua, per exemple, està condicionada pel model urbanístic.

Si la nostra llar forma part d’una casa de pisos integrada en una ciutat compacta, com les tradicionals a l’àrea mediterrània, estarem consumint uns 120 litres d’aigua per persona i dia de mitjana. Tanmateix, si l’edifici disposa de jardins comunitaris, el nostre consum augmenta, i gairebé es triplica si vivim en una casa unifamiliar d’aquestes que tenen jardí privat i piscina. Encara augmenta molt més, si al costat de casa tenim un hort que reguem amb aigua domèstica potabilitzada, clorada, etc.

El model urbanístic, doncs, condiciona la demanda d’aigua de les cases. Però la gestió dels estadants és tan important o més. Cadascú regula els seus consums, cadascú tria l’hora i la manera de regar, la forma com utilitza la dutxa, la rentadora o el dipòsit del vàter.

Per tenir aigua s’ha de tancar l’aixeta, aquesta és la paradoxal qüestió. Per tenir aigua se n’ha d’evitar els malbarataments i els usos indeguts. Si la casa que tens ja t’hi ajuda, millor. Si la casa t’ho posa difícil, raó de més per esforçar-t’hi.

Al lavabo consumim més del 70% de l’aigua de tota casa. La higiene és molt important, però de vegades al lavabo malbaratem recursos i diners sense treure`n profit. També al jardí, piscina i hort de casa en gastem molta.

Potabilitzar 1 hm3 d’aigua costa de 30.000 a 100.000 euros. L’aigua captada en pous, fonts, rius, etc., encara que sembli neta, conté impureses que s’han d’eliminar abans de consumir-la. A les estacions de tractament passa per diverses fases: la barreja amb substàncies coagulants i reactives, la decantació i separació de sorres, la floculació, la sedimentació, la filtració, i la desinfecció mitjançant ozonització, carbó activat o clor. El resultat és una aigua potable de qualitat però que té el seu cost.

El pas següent a la captació i el tractament és la distribució. L’aigua ja potabilitzada es bomba cap a la xarxa de distribució, formada per milers de canonades subterrànies interconnectades i estacions de control de qualitat que revisen l’aigua en diferents punts de la xarxa. Sigui quina sigui la demanda, la pressió sempre es manté constant. Un sistema complex i amb un cost econòmic important que fa possible que l’aigua arribi a les aixetes de les cases i les indústries.

L’últim pas de l’aigua una vegada utilitzada i recollida per les clavegueres és la seva depuració (diferent de la potabilització descrita abans). Les estacions depuradores d’aigües residuals reprodueixen en un espai reduït els mecanismes naturals de depuració dels rius: filtren, decanten, oxigenen i digereixen. Si també incorporen un tractament terciari, la depuració acaba en regeneració: l’aigua es pot tornar a fer servir.

CICLE DE L’AIGUA

Potser et penses que l’aigua envasada és nova de trinca? No és així. Quasi cada gota d’aigua ha servit per a més d’un ús al llarg de la història del planeta.

L’aigua circula contínuament en el cicle natural. Cau en forma de pluja o neu, s’escola o s’infiltra, o bé és capturada per alguna planta o algun animal. Tard o d’hora torna als rius o al mar, d’on s’evapora per acció del Sol. L’evaporació destil·la l’aigua. Lliure d’impureses i contaminants, esdevé novament pluja cristal·lina. Purificada, sí; però no pas verge. Sempre plou aigua reciclada.

L’aigua no és únicament un recurs pels humans. També forma part dels ecosistemes. Els rius, els llacs i els aqüífers són elements del planeta, molt més que simples dipòsits d’aigua. La Terra suporta que capturem una part de tot aquest volum d’aigua i ens en servim, però no pas que el malmetem sistemàticament.

Gràcies al cicle natural, i a diferència d’altres recursos que s’esgoten en ser consumits, l’aigua torna sempre al lloc d’on ve. Què passaria, però, si la degradéssim tant que el reciclatge no pogués completar-se del tot? No es pot estirar més el braç que la màniga. Només el 2,5% de l’aigua de la Terra és dolça, però d’aquest percentatge, gairebé el 70% està congelada als pols i gran part de la resta es troba als aqüífers subterranis. A més de qu l’aigua és un bé més aviat escàs, està repartida molt desigualment.

L’aigua no sempre es troba allí on més es necessita. L’Àsia, per exemple, concentra més de la meitat de la població mundial i només disposa d’una tercera part de l’aigua. Per contra, hi ha països que en tenen excedents. En tot cas, tan important com tenir aigua és que l’aigua disponible sigui apta per al consum, i això no passa avui en gran part dels països pobres. De fet, el 40% de la població mundial no té accés a aigua plenament potable. A més, nosaltres si volem aigua, tot el que hem de fer és obrir l’aixeta, però al Tercer Món hi han de dedicar molt de temps cada dia per aconseguir-la.

(Textos del llibre “Tu en el món teu” de l’Obra Social Caixa Terrassa).