1. LA DESMEMÒRIA

Chicago està plena de fàbriques. Hi ha fàbriques fins i tot en ple centre de la ciutat, al voltant de l’edifici més alt del món. Chicago està plena de fàbriques, Chicago està plena d’obrers.
En arribar al barri d’Heymarket, demano als meus amics que em mostrin el lloc on van ser penjats, el 1886, aquells obrers que el món sencer saluda cada primer de maig.
“Ha de ser per aquí”, em diuen. Però ningú ho sap.
Cap estàtua s’ha erigit en memòria dels màrtirs de Chicago a la ciutat de Chicago. Ni estàtua, ni monòlit, ni placa de bronze, ni res.
El primer de maig és l’únic dia veritablement universal de la humanitat sencera, l’únic dia on coincideixen totes les històries i totes les geografies, totes les llengües i les religions i les cultures del món; però als Estats Units, el primer de maig és un dia qualsevol. Aquest dia, la gent treballa normalment, i ningú, o gairebé ningú, recorda que els drets de la classe obrera no han brollat de l’orella d’una cabra, ni de la mà de Déu o de l’amo.
Després de la inútil exploració d’Heymarket, els meus amics em porten a conèixer la millor llibreria de la ciutat. I allí, per pura casualitat, descobreixo un vell cartell que està com esperant-me, ficat entre molts altres cartells de cinema i música rock.
El cartell reprodueix un proverbi d’Àfrica: “Fins que els lleons tinguin els seus propis historiadors, les històries de cacera continuaran glorificant al caçador”.

2. ELLES PORTEN LA VIDA EN EL PÈL

Per molts negres que crucifiquin o pengin d’un ganxo de ferro travessat en les costelles, són incessants les fugides des de les quatre-centes plantacions de la costa de Surinam. Selva endins, un lleó negre flameja a la bandera groga dels cimarrons. Mancant bales, les armes disparen pedretes o botons d’os; però el gruix impenetrable és la millor aliada contra els colons holandesos. Abans d’escapar, les esclaves roben grans d’arròs i de blat de moro, llavors de blat, fesols i llavors de carabasses. Les seves enormes cabelleres fan de graners. Quan arriben als refugis oberts en la jungla, les dones sacsegen els seus caps i fecunden, així, la terra lliure.

3. LA DIGNITAT I L’ART

Jo escric per als qui no poden llegir-me. Els de baix, els que esperen des de fa segles a la cua de la història, no saben llegir o no tenen què llegir.
Quan em ve el descoratjament, em fa bé recordar una lliçó de dignitat de l’art que vaig rebre fa anys, en un teatre d’Assis, a Itàlia.
Havíem anat amb Helena a veure un espectacle de pantomima, i no hi havia ningú. Ella i jo érem els únics espectadors. Quan es va apagar la llum, se’ns van sumar l’acomodador i la taquillera.
I, no obstant això, els actors, més nombrosos que el públic, van treballar aquella nit com si estiguessin vivint la glòria d’una estrena a sala repleta. Van fer la seva tasca lliurant-se sencers, amb tot, amb ànima i vida; i va ser una meravella.
Els nostres aplaudiments van retronar en la solitud de la sala.
Nosaltres aplaudirem fins a espellar-nos les mans.

4. LA POR MANA

Habitem un món governat per la por, la por mana, el poder menja por, què seria del poder sense la por? Sense la por que el mateix poder genera per a perpetuar-se.
La fam desdejuna por.
La por al silenci que atordeix els carrers.
La por amenaça.
Si vostè estima tindrà sida.
Si fuma tindrà càncer.
Si respira tindrà contaminació.
Si beu tindrà accidents.
Si menja tindrà colesterol.
Si parla tindrà desocupació.
Si camina tindrà violència.
Si pensa tindrà angoixa.
Si dubta tindrà bogeria.
Si sent tindrà solitud.

5. LA POR GLOBAL

Els que treballen tenen por de perdre el treball.
I els que no treballen tenen por de no trobar mai treball.
Qui no té por a la fam, té por al menjar.
Els automobilistes tenen por de caminar i els vianants tenen por de ser atropellats.
La democràcia té por de recordar i el llenguatge té por de dir.
Els civils tenen por als militars. Els militars tenen por a la falta d’armes.
Les armes tenen por a la falta de guerra.
És el temps de la por.
Por de la dona a la violència de l’home i por de l’home a la dona sense por.
Por als lladres i por a la policia.
Por a la porta sense pany.
Al temps sense rellotges.
Al nen sense televisió.
Por a la nit sense pastilles per a dormir i al matí sense pastilles per a despertar.
Por a la solitud i por a la multitud.
Por al que va ser.
Por al que serà.
Por de morir.
Por de viure.

6. EL DIABLE ÉS ESTRANGER

El culpòmetre indica que l’immigrant ve a robar-nos l’ocupació. I el perillosímetre ho assenyala amb llum vermella. Si l’intrús, el vingut de fora, és jove i pobre i no és blanc, està condemnat a primera vista per indigència o inclinació al caos o portació de pell. Però si no és jove ni pobre, ni fosc, de totes maneres mereix la malvinguda perquè ha vingut a treballar el doble a canvi de la meitat.
El pànic a la pèrdua de l’ocupació és una de les pors més poderoses en aquests temps del món governat per la por.
I la veritat és que l’immigrant està sempre situat a primera mà, a la vista, a l’hora de trobar culpables de la desocupació, de la inseguretat i de moltes altres temibles desgràcies.
Abans Europa vessava sobre el món, sobre el món sencer: soldats, presos, pagesos morts de fam… que eren protagonistes de les aventures colonials i han passat a la història com a missatgers de Déu. Era la civilització llançada al rescat de la barbàrie.
Ara el viatge ocorre a l’inrevés. Això vol ser la invasió dels envaïts. Els que arriben o intenten arribar des del sud al nord són protagonistes de les desventures colonials que passen a la història com a missatgers del Diable. És la barbàrie llançada a l’assalt de la civilització.

7. FÀBRIQUES

Corria l’any 1964. I el drac del comunisme internacional obria les seves set gargamelles per a menjar-se a Xile.
La publicitat, sobretot la publicitat en la televisió, bombardejava als xilens mostrant imatges d’esglésies cremades, de tancs russos, de guerrillers barbuts que segrestaven els nens i se’ls emportaven lluny.
I va haver-hi eleccions. I la por va vèncer.
I Salvador Allende, el candidat derrotat, em va explicar què era el que més li havia dolgut d’aquesta experiència dolorosa:
L’empleada de la casa del costat, la casa del costat de la seva casa, al barri de Providencia, era una pobra dona que treballava vint hores al dia ocupant-se dels nens, rentant i planxant la roba, fregant, fent el menjar… del dia a la nit treballant sense parar, aquesta pobra dona que havia embolicat la seva roba en una bossa de plàstic i l’havia enterrat al jardí, perquè tenia por que si guanyaven els Rojos, li expropiessin la seva propietat.

8. SEGURETAT

Dormint ens va veure. En el somni de l’Elena estàvem els dos fent fila amb molts altres passatgers en algun aeroport, qui sap quin, perquè tots els aeroports són més o menys iguals. I cada passatger portava un coixí sota el braç. Rumb a una màquina, que ens esperava, passaven els coixins sota la màquina i la màquina llegia els somnis de la nit anterior.
Era una màquina detectora de somnis perillosos per a l’ordre públic.