21 Desembre 2020 – El País
https://elpais.com/planeta-futuro/2020-12-20/15-buenas-noticias-para-las-mujeres-del-mundo-en-2020.html

Planeta Futur selecciona allò més optimista de l’actualitat per a la meitat de la població. Encara que elles són les que han carregat amb l’impacte econòmic i social més dur, també s’han produït passos endavant en matèria d’igualtat.

Emanuela Zuccalà
Milà – 21 dic 2020 – 08.52 CET

La pandèmia de la covid-19 sembla haver detingut el temps, cristal·litzant aquest 2020 com un any no sols dolorós i ple de por, sinó també estàtic i inútil. Amb la sensació que no ha passat absolutament res nou i que els progressos que tant d’esforç han costat, almenys en matèria de drets humans, desenvolupament, medi ambient, s’han detingut sobtadament i que, quan l’emergència sanitària s’arxivi per fi, haurem de reprendre-ho tot des del principi. En canvi, hi ha un àmbit en el qual 2020 no ha d’oblidar-se per complet, perquè ha succeït una cosa positiva, enviant alguns senyals que auguren un bon futur.

Es tracta de la igualtat de gènere. Hem llegit (i escrit) molt sobre els efluvis negatius alliberats per la pandèmia sobre la desigualtat i sobre el fet que les dones sofreixen i sofriran les conseqüències socials i econòmiques més greus. Com deia un document polític publicat per l’ONU a la primavera, en conjunt, les dones guanyen menys, estalvien menys, tenen treballs menys segurs i més probabilitats de ser empleades en el sector informal. A més, tenen menys accés a la protecció social i representen la majoria de les famílies monoparentals. Per tant, la seva capacitat per a absorbir l’impacte econòmic és menor que la dels homes. Per no esmentar els terribles efectes del confinament en l’augment de la violència domèstica, la mutilació genital femenina, o els matrimonis precoços.

No obstant això, fins i tot durant aquest any tan funest, hi ha alguns esdeveniments positius en el front de la igualtat de gènere i el protagonisme femení en la política, l’economia i la societat. I tal vegada sigui bo prendre nota d’aquests 15 punts feliços per a començar de nou amb renovat vigor el camí cap a la igualtat.

1. Més poder als Estats Units

La victòria de Joe Biden sobre Donald Trump ens ha ofert diverses i prometedores “primeres vegades” per a les dones en la història dels Estats Units. No sols per l’elecció com a vicepresidenta de la fiscal californiana Kamala Harris, sinó també pel nomenament com a cap d’Intel·ligència de la novaiorquesa Avril Haines, que ja havia estat assessora adjunta de Seguretat Nacional. Haines dirigirà el grup de 17 agències que componen els serveis secrets estatunidencs. També és la primera vegada que una dona dirigeix el Departament del Tresor: Janet Yellen, nascuda el 1946, va estar al capdavant de la Reserva Federal fins al 2018, quan Trump va decidir no donar-li un segon mandat. “Podria confirmar el nomenament, però és massa baixa”, va ironitzar l’expresident sobre la seva destitució. Només per a recordar-nos els tons masclistes dels quals, afortunadament, els estatunidencs per fi s’han alliberat.

2. Detenir la mutilació genital a Sudan

Si bé és cert que una llei no és suficient per a erradicar aquesta pràctica en moltes societats africanes, representa, no obstant això, un punt de partida necessari per a demostrar que un Estat s’oposa a aquesta violència contra les dones i castigarà els qui continuïn exercint-la. Així, al juny, va entrar en vigor a Sudan la llei que condemna fins a tres anys de presó, a més del pagament d’una multa, als qui practiquin la mutilació genital femenina. Comença ara una nova era per als drets de les dones, en un país on –segons dades d’Unicef d’enguany– ni més ni menys que el 87% de la població femenina ha sofert la crueltat d’aquesta pràctica. I està disminuint el nombre d’estats africans en els quals l’escissió dels genitals de les nenes amb finalitats rituals o tradicionals encara no es considera delicte: actualment només en queden cinc (Somàlia, Sierra Leone, Libèria, Txad i Mali).

3. La primera Constitució igualitària està a Xile

Sembla increïble que al 2020 no hi hagués cap constitució igualitària en el món. Però això ha canviat a l’octubre, quan Xile, amb un referèndum en el qual va guanyar el sí amb un 78% dels vots, va decidir substituir l’antiga Constitució, vigent des de la dictadura de Pinochet, per una nova que serà redactada per una assemblea formada per homes i dones a parts iguals. Els 155 membres seran triats el mes d’abril vinent i hauran de presentar el text normatiu d’aquí a un any. És una autèntica revolució en un Xile amb tants contextos patriarcals: les dones ocupen només una cinquena part dels escons del Parlament, l’avortament és legal sols si és terapèutic i durant molt de temps ha estat prohibit que les dones es tornessin a casar en els 270 dies posteriors al divorci o la mort del seu espòs. Per al col·lectiu feminista Les Tesis, que va exercir un paper important en la promoció del referèndum i després es va transformar en el Partit Alternativa Feminista (PAF), aquesta és una oportunitat històrica per a redactar una Carta Magna que finalment aprovi la igualtat de gènere al país.

4. Per fi compreses gratuïtes a Escòcia

Segons una recerca de l’empresa sueca Intimina, cada dona gasta una mitjana de 5.000 euros en compreses al llarg de la seva vida. Des de finals de novembre, Escòcia és l’únic país del món que garanteix l’accés gratuït i universal en establiments públics. La llei, impulsada per una gran coalició de sindicats i organitzacions de dones, es denomina Period Products Bill i estableix que tant les autoritats locals com les escoles de cada comtat escocès han de proporcionar compreses. Una novetat absolutament i finalment paritària, si pensem que a molts països europeus els costa fins i tot reduir els impostos a les compreses: a Hongria són els més alts, amb un 27%, mentre que els estats escandinaus els mantenen en un 25% i Grècia els ha elevat recentment al 23%. Només Regne Unit i Xipre els mantenen per sota del 5%, i a Espanya es parla de baixar-los del 10% actual al 4%. Fins ara, l’únic Estat europeu que no té impostos sobre les compreses és Irlanda.

5. Augmenta el nombre de dones en llocs directius

A la llista Fortune 500, que classifica les grans empreses estatunidenques, les dirigides per dones aconsegueixen un màxim històric de 37. No gaires, de fet, atès que només representen el 7,4% de les empreses de la classificació, però és un avanç que permet tenir esperança, comparat amb les escasses 15 dones de fa 10 anys i les dues de fa 20. Entre les últimes directores executives que van substituir als seus predecessors masculins es troben Carol Tomé en el gegant logístic Ups, Heyward Donigan en la farmacèutica Rite Aid i Sonia Syngal en l’empresa de moda Gap. No obstant això, encara queda un llarg camí per a aconseguir la igualtat ètnica: de fet, només tres dels 37 alts directius són dones no blanques.

6. Universitat en femení

En aquest estrany 2020, es dona també el cas que dos països geogràficament i diametralment oposats com són Sudan del Sud i Irlanda es troben units per un esdeveniment relacionat amb la participació femenina. Sí, perquè en tots dos, per primera vegada en la seva història, trobem una dona al capdavant d’una important universitat. En el cas de Sudan del Sud, es tracta d’Awut Deng Acuil, de 57 anys, ex ministra d’Educació i activista per la pau i els drets humans, i, des d’enguany, presidenta de la junta directiva de la Universitat Bahr el Ghazal, a l’oest del país. La seva coetània Kerstin Mey, presidenta de la Universitat de Limerick, és la primera dona que ocupa aquest lloc en els últims 428 anys d’història d’Irlanda. “Em sorprèn quan, al carrer i a les botigues”, declarava Mey a l’Irish Times, “em paren dones que no conec, però que volen felicitar-me i dir-me com de fantàstic i important és el meu nomenament”.

7. Terratrèmol rosa a Polònia

Amb un llamp vermell pintat sobre les màscares, les dones poloneses es van manifestar durant més d’un mes, des del 22 d’octubre, quan una sentència del Tribunal Constitucional va prohibir l’avortament fins i tot en cas de malformacions greus i irreversibles del fetus. El seu moviment es diu Strajk Kobiet, “la vaga de dones” i To Jest Wojna, “Això és una guerra”, és el seu lema contra el PiS, el partit de dreta en el poder des de 2015, i contra les campanyes antiavortament de l’Església Catòlica. Les dones han arrossegat a tota la societat civil polonesa a la batalla, i el Parlament Europeu les ha recolzat: en una resolució aprovada el 27 de novembre, els diputats de Brussel·les afirmen que la sentència “posa en risc la salut i la vida de les dones”, ja que conduiria a un augment dels avortaments “insegurs, clandestins i possiblement mortals”.

8. Cèrcol als feminicidis als Emirats Àrabs Units

Penes més severes a la vista per al marit que mata a la seva esposa al·legant que ha portat la deshonra a la família. El president dels Emirats Àrabs Units, el xeic Khalifa bin Zayed al Nahyan, ho va anunciar el 7 de novembre, prometent aprovar pròximament una llei sobre aquest tema, i subratllant que la reforma demostra “el sòlid compromís del nostre país amb la defensa dels drets de les dones”. Esperem que sigui només el primer d’una sèrie de passos cap a la igualtat de drets per a les dones que, segons Amnistia Internacional, en el ric país del Golf continuen sent discriminades “en la llei i en la pràctica”.

9. Àfrica, oberta a les joves en política

Adjany Costa, nascuda el 1989, és biòloga, poliglota, guanyadora de nombrosos premis internacionals pel seu ecologisme i la seva recerca i, des d’abril, ministra de Cultura, Medi Ambient i Turisme del Govern d’Angola: és la primera vegada al país que els tres ministeris s’uneixen i es confien a una dona, que ja ha promès reduir l’impacte de l’explotació dels recursos naturals, promoure tecnologies netes, dedicar-se a la conservació dels ecosistemes, millorar la gestió ambiental i rellançar el turisme. Al febrer, també la veïna Namíbia va triar una jove per a una funció essencial: Emma Theofelus, de 23 anys, viceministra d’Informació, Comunicació i Tecnologia. Fins avui, és el membre del Govern més jove de tot el continent africà. Experta en dret humanitari, llicenciada en feminisme africà i estudis de gènere, Emma Theofelus s’ha compromès ja a lluitar sense quarter contra les notícies falses i a involucrar als joves en la política.

10. Europa, la igualtat s’acosta

L’últim informe de l’Institut Europeu per a la Igualtat de Gènere (Eige) conté moltes ombres, però també una mica de llum. Cada any, l’organisme amb seu a Vilnius, Lituània, publica la llista dels progressos realitzats pels països de la Unió Europea en la participació de les dones en la política, l’economia i la societat, i enguany registra una millora de mig punt. Es necessitaran almenys 60 anys per a aconseguir la igualtat plena, però almenys s’està avançant, encara que lentament, malgrat tots els obstacles deguts a la pandèmia de la covid-19. Les millors puntuacions corresponen a Suècia, Dinamarca i França, però són Itàlia, Luxemburg i Malta els que s’estan movent més ràpid, i des de 2010 fins avui ja han pujat 10 punts. Grècia, Hongria i Romania estan molt lluny de l’objectiu. No obstant això, la veritable bona notícia és l’avanç de les dones en el camp del poder, que mesura la seva participació en els processos de presa de decisions en política, economia, mitjans, recerca i esport, i que enguany abasta el 65% de tots els avanços aconseguits des de 2010.

11. Alemanya contra el capitalisme masclista

Al novembre, el Govern alemany va anunciar una llei que establirà una quota obligatòria de dones en els consells d’administració de les grans empreses que cotitzen en borsa. Els de més de tres membres han d’incloure almenys una dona dirigent, mentre que en les empreses amb participació pública, la presència femenina en els òrgans de control haurà de ser almenys del 30%. Un reordenament destinat a canviar el rostre del capitalisme alemany, que sempre ha estat masculí: avui les dones només representen el 12,8% dels consells d’administració de les 30 principals empreses, segons una investigació de la Fundació AllBright, enfront del 22,2% de França i el 24,5% de Regne Unit. Per a la ministra de la Família, Franziska Giffey, la nova legislació serà “un exemple de societat sostenible i moderna”.

12. Bielorússia, l’esperança està en les dones

“Bielorússia és la meva amant, no la deixaré marxar”, va dir el president bielorús, Aleksandr Lukashenko, en un discurs preelectoral. Les dones, des de les places, li van respondre: “No pot haver-hi amor per mandat. Ves-te’n!”. De fet, les manifestacions en contra del longeu dictador, que han continuat des de la seva reelecció l’agost passat, han estat liderades per dones. Les figures de Svetlana Tikhanovskaya i Veronika Tsepkalo, líders de l’oposició obligades a fugir a l’estranger per a escapar de la repressió, passaran a la història. I també Maria Kolesnikova, segrestada en ple carrer per la policia. Es van posar del costat d’altres milers de dones que, en un país amb una immensa set de llibertat, es van manifestar vestides de blanc, brandant flors i globus.

13. Una dona indígena en el Govern bolivià

Bolívia compta per primera vegada amb un Ministeri de Cultura, Descolonització i Despatriarcalització. I està dirigit per una dona indígena d’ètnia quítxua, Sabina Orellana Cruz, feminista i històrica activista de la Confederació Nacional de Dones Pageses. En jurar el càrrec, la nova ministra va demanar la fi del racisme institucional i es va declarar orgullosa de les seves arrels: “Perquè sóc quítxua, i tots hem de sentir-nos orgullosos de ser d’origen indígena”. Orellana ha promès que treballarà per a construir “una pàtria descolonitzada i despatriarcalitzada”, retornant l’orgull no sols als pobles indígenes sinó també a les dones, en un Estat que lluita per espolsar-se el “masclisme atàvic”.

14. El focus sobre els drets amb #BlackLivesMatter

Es diuen Alicia Garza, Patrisse Cullors i Opal Tometi i són les tres dones que, el 2013, van fundar el moviment #BlackLivesMatter pels drets civils de les persones de color, però també a favor de les dones i les persones LGBTI. Contra tot racisme. Tres afroamericanes que van tornar a escena després de l’assassinat de George Floyd el 25 de maig a Minneapolis, que va desencadenar onades de protestes en tots els Estats Units contra la violència policial envers els ciutadans negres. Alicia Garza va inventar l’eslògan, Patrisse Cullors va llançar l’etiqueta #BlackLivesMatter i Opal Tometi el va convertir en un gran moviment. Però, sobretot, les tres activistes van encunyar una nova forma de coordinació de la dissidència, que sens dubte farà escola en el futur.

15. l’Iraq, les dones reclamen l’espai públic

Amb el desig de construir un país independent i progressista, les protestes es van avivar a l’Iraq des de l’1 d’octubre de 2019. El 13 de febrer d’enguany, centenars de dones es van mobilitzar també en la capital, Bagdad, contra la corrupció i el nou executiu de Mohammed Tawfiq Allawi, que, de fet, va dimitir poc després. Encara que en les revoltes les dones són només el 12% del nombre total de manifestants, en un país on l’espai públic està tancat a la participació femenina, la seva implicació “ha estat sorprenent”, va assenyalar el periodista iraquià Zuhair al Jezairy. “No sols com a infermeres en la rereguarda, sinó també en els enfrontaments cara a cara amb la violència policial. Es manifesten espatlla a espatlla amb homes joves en les circumstàncies més perilloses. Moltes d’elles tenen menys de 30 anys”. I cita a la investigadora Fatima al Mohsen, que va declarar: “Ha sorgit una nova generació de dones a l’Iraq”. No és casualitat que l’1 d’octubre, en l’aniversari de l’inici de la revolta, el seu lema als carrers fos: “No penseu que hem oblidat. Som aquí!”