CONSTRUIR PONTS EN LLOC DE TANQUES
No fa gaire temps, dos germans que vivien en granges contigües van tenir problemes. Va ser el primer conflicte seriós que tenien en 40 anys de treballar junts, compartint maquinària i intercanviant collites i béns en forma contínua.
Aquesta llarga i beneficiosa col·laboració va acabar de sobte. Va començar amb un petit malentès i va anar creixent fins a arribar a ser una gran diferència entre ells, fins que va explotar en un intercanvi de paraules amargues seguit de setmanes de silenci.
Un matí algú va trucar a la porta d’en Lluís. En obrir la porta, va trobar un home amb eines de fuster. “Estic buscant feina per uns dies”, va dir el foraster, ” i potser vostè necessita algunes petites reparacions aquí a la seva granja i jo puc ajudar-lo”.
“Sí”, va dir el germà gran, “tinc un treball per a vostè. Miri a l’altre costat del rierol aquella granja, allà hi viu el meu veí, bé, de fet és el meu germà petit. La setmana passada hi havia un bell prat entre nosaltres i ell va prendre el seu buldòzer i va desviar el llit del rierol i el va fer passar entre les dues granges, perquè quedés clara la distància entre nosaltres.
Ell va fer això, potser per a enfurir-me, però jo n’hi vull fer una de més grossa. Veu vostè aquella pila de troncs al costat del graner? Vull que construeixi una tanca, una tanca de dos metres d’alt. No vull veure’l mai més.”
El fuster li va dir: “Crec que comprenc la situació. Mostri’m on estan els claus i la pala per a fer els clots dels pals i li lliuraré un treball que el deixarà satisfet.”
El germà gran va ajudar al fuster a reunir tots els materials i va deixar la granja per la resta del dia per a anar a comprar provisions al poble. El fuster va treballar de valent tot el dia mesurant, tallant, clavant.
Al capvespre, quan el granger va tornar, el fuster just havia acabat el seu treball. El granger va quedar amb els ulls completament oberts. No hi havia cap tanca de dos metres!
En el seu lloc hi havia un pont, un pont que unia les dues granges a través del rierol! – Era una fina peça d’art, fins i tot amb passamans.
En aquest moment, el veí, el seu germà petit, va venir des de la seva granja i abraçant el seu germà li va dir: “Ets un gran amic, mira que construir aquest pont preciós després de tot el que he fet i he dit!”.
Estaven en plena reconciliació els dos germans, quan van veure que el fuster prenia les seves eines.
“No, espera!”, li va dir el germà gran. “Queda’t uns quants dies. Tinc molts projectes per a tu”.
“M’agradaria quedar-me”, va dir el fuster, “però tinc molts ponts per construir”.
FERIDES A LA SORRA
Una vegada dos amics anaven caminant pel desert.
En algun punt del viatge van començar a discutir, i un amic li va donar una bufetada a l’altre. Ferit, però sense dir res, va escriure a la sorra:
“EL MEU MILLOR AMIC AVUI M’HA DONAT UNA BUFETADA.”
Van seguir caminant fins que van trobar un oasi, on van decidir banyar-se. L’amic que havia estat bufetejat va començar a ofegar-se, però el seu amic el va salvar. Després de recuperar-se, va escriure en una pedra:
“EL MEU MILLOR AMIC AVUI M’HA SALVAT LA VIDA.”
L’amic que havia bufetejat i salvat al seu millor amic va preguntar: “Quan et vaig fer mal vas escriure a la sorra i ara ho fas en una pedra. Per què?”
L’altre amic li va respondre: “Quan algú ens fa mal hem d’escriure a la sorra perquè els vents del perdó ho puguin esborrar. Però quan algú fa alguna cosa bona per a nosaltres, hem de gravar-ho en una pedra perquè cap vent ho pugui esborrar”.
Aprèn a escriure les teves ferides a la sorra i gravar a la pedra les teves alegries.
LA GERRA ESQUERDADA
Una portadora d’aigua de la Xina tenia dues grans gerres, que penjaven dels extrems d’un pal que carregava a sobre les seves espatlles. Cada dia feia un llarg camí a peu des del riu fins a la casa del seu patró. Una de les gerres tenia diverses esquerdes, mentre que l’altra estava nova i perfecta. La que estava en bon estat, conservava tota l’aigua al final del camí, mentre que la gerra trencada quan arribava n’havia perdut la meitat.
Durant anys això va succeir diàriament. La gerra nova estava molt orgullosa del seu èxit, ja que es veia perfecta pel que havia estat creada. Però la pobra gerra esquerdada estava molt avergonyida de la seva pròpia imperfecció i se sentia miserable perquè només podia fer la meitat del que se suposava que era la seva obligació.
Després de dos anys, la gerra trencada va parlar a l’aiguadera tot dient-li:
-Estic avergonyida i vull disculpar-me amb tu, perquè per culpa de les meves esquerdes només pots lliurar la meitat de la meva càrrega i només obtens la meitat del valor que hauries de rebre.
La vella aiguadera li va dir compassivament:
-Quan tornem cap a casa vull que et fixis en les belles flors que creixen al llarg del camí.
Així ho va fer la gerra, i en efecte, va veure moltíssimes flors maques al llarg del trajecte, però es va sentir trista igualment, perquè al final només quedava dintre seu la meitat de l’aigua que havia de portar.
L’aiguadera li va dir llavors:
-T’has adonat de les flors que només creixen al teu costat del camí? Sempre he sabut de les teves esquerdes però en vaig voler treure alguna cosa positiva d’elles. Per això vaig plantar llavors de flors en tot el recorregut per on passes i cada dia les has regat, i durant dos anys, jo he pogut recollir les flors per decorar l’altar de la meva mare. Si no fossis exactament tal com ets, incloent-hi els teus defectes, no hauria estat possible crear tota aquesta bellesa.
LA PORTA I ELS CLAUS
Aquesta és la història d’un vailet que tenia molt mal caràcter. El seu pare li va donar un saquet de claus i li va dir que cada cop que perdés la paciència, hauria de clavar un clau darrera la porta.
El primer dia, el noi va clavar 37 claus darrere la porta. Les properes setmanes, a mesura que ell aprenia a controlar el seu geni, clavava cada cop menys claus darrere de la porta. Va descobrir que era més fàcil controlar el seu geni que clavar claus darrere la porta.
Va arribar el dia que va poder controlar el seu caràcter durant tot el dia. Després d’informar el seu pare, aquest li va suggerir que retirés un clau cada dia que aconseguís controlar el seu caràcter.
Els dies passaren i el vailet va poder anunciar al seu pare que ja no quedaven més claus per retirar… El seu pare el prengué de la mà i el portà fins a la porta. Li digué: “has treballat de valent, fill meu, però mira tots aquests forats a la porta. Mai més serà la mateixa. Cada cop que tu perds la paciència, deixes cicatrius exactament com les que veus aquí.”
Tu pots insultar algú i retirar el que has dit, però de la manera com li ho diguis li pots fer molt de mal, i la cicatriu romandrà per sempre. Una ofensa verbal és tan feridora com una ofensa física. Els amics són veritablement una joia rara. Et fan riure i t’animen que tinguis èxit. T’ho deixen tot, comparteixen paraules d’elogi i sempre volen obrir-nos llurs cors.
Tenir un amic o una amiga és un gran tresor. No el malbaratis.
UNA FAMÍLIA I UN RUC
Una vegada hi havia un matrimoni amb un fill de dotze anys i un ase, que van decidir viatjar, treballar i conèixer món. Així varen marxar tots tres amb el ruc.
En passar pel primer poble, la gent comentava:
– “Mira aquest noi malcriat; ell a sobre del ruc i els pobres pares, ja grans, portant-lo de les regnes”
Aleshores, la dona va dir al marit:
– “No permetem que la gent parli malament del nen”
L’home el va baixar i se’n va pujar ell. En arribar al segon poble, la gent murmurava:
– “Mira que pocavergonya aquest tipus; deixa que la criatura i la pobra dona estirin de l’ase, mentre ell va molt còmode a sobre”.
Aleshores, van prendre la decisió de pujar-la a ella a l’ase, mentre pare i fill estiraven de les regnes. En passar pel tercer poble, la gent deia:
– “Pobre home. Segur que després de treballar tot el dia, encara ha de portar a la dona sobre el ruc. I pobre fill, quina vida li espera amb aquesta mare!”
Es varen posar d’acord i van decidir de pujar tots tres a l’ase per seguir amb el seu pelegrinatge. En arribar al poble següent, van sentir que els habitants s’exclamaven:
– “Mare de Déu, que en són de bèsties aquests tres. Tots tres a sobre del pobre animal. Li trencaran l’esquena!”
Finalment, van decidir de baixar tots tres i caminar al costat del ruc. Però en passar pel següent poble van sentir que la gent se’n reia:
– “Mira tu aquests tres idiotes: van caminant, quan tenen un burro que podria portar-los”
Conclusió: no escoltis massa el que diu la gent, perquè facis el que facis, sempre et criticaran! De manera que tria tu mateix quina és la decisió correcta, i un cop n’estiguis convençut, no t’importi el que puguin pensar els altres.
La família del conte al final van decidir continuar el viatge, pujant una estoneta cadascú a sobre el ruc, i deixant-lo descansar també de tant en tant. I quan arribaven a un poble, ja podien dir el que volguessin, perquè ells tenien clar de què ho estaven fent bé.
UNA VEGADA HI HAVIA DOS GATS
Aquesta és la història de dos gats, un de vell i un altre de jove, que es van trobar en un carreró.
El gatet jove era al carreró i es perseguia la cua, com solen fer els gats, persegueixen, persegueixen i persegueixen. I el gat vell el mira i li diu:
– Què fas?
– M’estic perseguint la cua. En aquestes que el gat li diu:
-Però, per què fas això?
-Acabo de sortir de l’escola de filosofia felina i en ella hem après que hi ha dues coses importants per a un gat. Una és que la felicitat és el més important per nosaltres, i l’altra, que aquesta es troba a la cua. Així que he decidit perseguir-la i quan l’agafi, tindré la clau de la felicitat eterna.
I el gat vell el mira i li diu: Saps què?, jo no he anat a l’escola de filosofia com tu. He viscut gairebé tota la meva vida en carrerons; però és sorprenent, he descobert aquestes mateixes veritats, i és que la felicitat és el més important del món per a un gat i m’he adonat que aquesta està en la meva cua. L’única diferència que crec que hi ha entre tu i jo és que he descobert que quan vaig a la meva i faig allò que és important per a mi, la cua em segueix allà on vaig.
Reflexió personal:
En la nostra societat ens han ensenyat a perseguir la felicitat, com si es tractés d’un objecte, i hem cregut que la podem fer nostra en el moment que aconseguim posseir els nostres desitjos, bàsicament coses materials. D’alguna manera doncs, el conte ens ve a dir “no busquis la felicitat fora teu perquè forma part de tu”. Quan fas allò que realment t’agrada o t’importa, el que realment vols fer, la felicitat et segueix allà on vagis. Tot allò que et fa relaxar, gaudir, gaudir… del moment, fa que la trobis dins teu.
Ah!! i recorda que la felicitat és un camí -s’ha de gaudir del viatge- no un Destí.
VA PASSAR EN UN AVIÓ
– Quin és el problema, senyora? – pregunta l’hostessa.
– És que no ho veu? – respon la dama – M’han col·locat al costat d’un negre. No suporto estar al costat d’un d’aquests éssers repugnants. Donin-me un altre seient!
– Si us plau, calmi’s… – diu l’hostessa – Gairebé tots els seients estan ocupats. Veuré si hi ha un lloc disponible.
L’hostessa se’n va i torna de nou uns minuts més tard:
– Senyora, com jo em pensava, no hi ha ja cap altre lloc lliure en la classe econòmica. He parlat amb el comandant i m’ha confirmat que no hi ha més llocs disponibles a classe econòmica. No obstant això, tenim encara un lloc a primera classe.
Abans que la dama pugui fer el menor comentari, l’hostessa segueix:
– És del tot inusual permetre a una persona de classe econòmica asseure’s en primera classe. Però, vistes les circumstàncies, el comandant troba que seria escandalós obligar algú a asseure’s al costat d’una persona tan repugnant.
I, dirigint-se al negre, l’hostessa li diu:
– Si el senyor ho desitja, agafi el seu equipatge de mà, ja que un seient a primera classe l’espera.
I tots els passatgers del voltant que, sorpresos, assistien a l’escena, es van aixecar i van aplaudir…
SIGUES CAFÈ
Vet aquí que una vegada hi havia una noia que es queixava a la seva mare sobre la seva vida i de com les coses li resultaven tan difícils; a la feina van aprovar un ERE pel qual el seu contracte era reduït a mitja jornada, el noi amb qui estava sortint, justificant-se amb què ja estaven bé com estaven, va decidir no anar a viure amb ella, i per postres la seva millor amiga marxava a l’estranger a la recerca d’oportunitats laborals més dignes. No sabia com fer-ho per seguir endavant i creia que es donaria per vençuda “trencant-se”, caient en una deixadesa total, depressió.
La seva mare, que n’havia passat de tots colors, la va portar a la cuina; allà va omplir tres olles amb aigua i les va col·locar sobre el foc. En una va posar pastanagues; en una altra, ous; i en la tercera, va posar grans de cafè. Les va deixar bullir sense dir paraula.
Al cap de vint minuts la mare va apagar el foc. Va treure les pastanagues i les va col·locar sobre un plat. Va treure els ous i els va posar en un bol. Finalment, va colar el cafè i el va servir en una tassa.
Mirant a la seva filla li va dir:
-Que veus?
-Pastanagues, ous i cafè, va ser la resposta.
Va fer-la apropar més i li va demanar que toqués les pastanagues, ella ho va fer i va notar que estaven toves. Després li va demanar que agafés un ou i el trenqués, i va trobar un ou dur. Finalment, li va demanar que provés el cafè; i ella ho va fer, tot dient que notava un suau aroma.
Humilment, la filla va preguntar:
-No entenc on vols anar a parar, què em vols dir amb això, mare?
-És química! -li va explicar-: els tres elements s’han enfrontat a la mateixa adversitat, aigua bullent, però han reaccionat de forma diferent en funció de les seves característiques. La pastanaga va arribar a l’aigua dura, però, després de passar per l’aigua bullent s’ha posat tova. L’ou ha arribat a l’aigua fràgil, la closca protegia el líquid del seu interior, però, després d’estar a l’aigua bullent aquest s’ha endurit. Els grans de cafè, però, són únics, després d’estar a l’aigua bullent han estat capaços de canviar l’aigua i les seves propietats.
-Quin dels tres elements ets tu, filla? Quan els problemes truquen a la porta, com respons?
-Ets una pastanaga, que sembla forta, però quan l’adversitat i el dolor et toquen, et tornes dèbil i perds la teva fortalesa?
Ets un ou, que comença amb un cor dòcil, mal·leable i un esperit fluid, però després d’una adversitat; una mort, una separació, un conflicte laboral, etc. t’has tornat dura i rígida? Per fora pots semblar igual que abans, però per dins et sents amargada i aspre amb un esperit i cor endurits.
O ets com el gra de cafè? El cafè té el poder de canviar l’aigua bullent, l’element que li causa dolor, ja que, quan l’aigua arriba al punt d’ebullició, el cafè aconsegueix el seu millor sabor. Si ets com el gra de cafè tens el poder de canviar la situació.
Així, qui ets tu?
lasolidaritatunbonremei.com 