EL LLOP I LA CIGONYA

Un llop estava gaudint d’un deliciós festí quan, sense poder-ho evitar, se li va quedar entravessat un os a la gola.

Tot i els esforços que va fer per treure-se’l no ho va aconseguir, motiu pel qual, molt espantat, no va dubtar a recórrer a una cigonya que volava a la vora i tenia el bec molt llarg.

– Si us plau, ajuda’m! – va cridar – Si aconsegueixes treure’m l’os et donaré un magnífic regal …

La cigonya era molt bona, però li tenia cert temor al llop. No obstant això, veient-lo amb aquest problema, va acudir immediatament al seu auxili.

Va introduir el seu llarg bec per la boca de l’espantat animal i sense dificultat li va extreure l’os de la gola.

– Quin és el magnífic regal que em donaràs? – va preguntar la cigonya, veient que el llop ja s’estava tranquil·litzant.

– Però que tòtila que ets! – va respondre el llop – He tingut el teu cap entre les meves dents, de tal forma que hagués pogut matar-te si hagués volgut .. i .. encara em demanes més gran recompensa?

És inútil esperar recompensa dels malvats, doncs mai reconeixeran els beneficis rebuts).

 

EL RATOLÍ I EL LLEÓ

Un dia, dos ratolins estaven jugant alegrement en un descampat. En aquell mateix descampat, a l’ombra d’un arbre, hi havia un lleó intentant fer la migdiada, però els ratolins eren tan escandalosos que no s’aconseguia adormir.

Però en un dels seus jocs, els ratolins van passar per sobre del lleó. El lleó, enfadat ja per no poder dormir, es va enutjar encara més per aquella manca de respecte que li mostraven els ratolins.

I aixecant-se de cop, va aconseguir acorralar-ne un mentre l’altre fugia espaordit. El lleó va agafar el ratolí que havia acorralat i, per sorpresa seva, el ratolí li va parlar:

– Lleó, si em perdones la vida, et serviré sempre que necessitis la meva ajuda.

El lleó primer es va quedar perplex, però ràpidament va esclatar a riure!

– Tu! un petit i minúscul ratolí oferint-me ajuda a mi! el rei de la selva!… Au! Vés, vés!

I de tanta gràcia que li va fer, el va deixar anar.

Al cap d’un temps, el mateix lleó anava despistat per la selva quan va caure en un parany posat per un caçador. Va quedar penjat en un arbre dins d’una xarxa i, per molt que ho intentava, no podia escapar i cada vegada rugia més fort de ràbia, tant, que tota la selva tremolava.

El ratolí va sentir els rugits i ràpidament va acudir on era el lleó per a complir la seva promesa. Però el rei de la selva seguia desconfiant d’un petit ratolí. No obstant això, el ratolí, sense dilació, es va enfilar fins on era el lleó i va començar a rosegar la xarxa. I va rosegar i rosegar fins que la xarxa es va trencar i va alliberar el lleó.

I el lleó va donar les gràcies al ratolí, que a més estava molt satisfet per haver-li estat útil.

 

EL CÉRVOL VANITÓS

Un cérvol que corria per un bosc va topar-se amb un rierol que resseguia el camí.

L’aigua d’aquest rierol era tan neta i cristal·lina que reflectia amb gran esplendor la imatge del cérvol, que es va quedar aturat admirant-se.

I mirant-se, va posar especial atenció en les seves banyes.

– Quines banyes més boniques que tinc. Mira-les que grans i magnífiques, segur que tothom m’admira!

I es va mirar una mica més avall, fins que es va veure les potes, que eren força primes.

– I quines potes més primes que tinc, no queden gaire bé. Una llàstima que les potes desmereixin un cérvol tan ben plantat com jo.

De sobte, va sentir agitar-se el fullam del bosc, va girar-se i va veure com un caçador l’apuntava. I va començar a córrer.

Gràcies a les seves cames primes i lleugeres ben aviat va agafar força velocitat i distància amb el caçador, però corrent pel bosc, les banyes se li van enganxar a les branques d’un arbre.

I mentre sentia com els caçadors s’anaven acostant, ell repetia:

– I pensar com n’estava jo de content amb les banyes que ara em costaran la vida, i tan descontent de les cames que em podrien haver salvat! Ja he estat ben ase quan m’he mirat a l’aigua per valorar tant les banyes pel seu aspecte.

 

EL GRIPAU I LA ROSA

Una vegada hi havia una rosa vermella molt i molt bella; era la rosa més bella del jardí. No obstant això, s’adonava que la gent la veia des de lluny.

Un dia es va adonar que al costat d’ella sempre hi havia un gripau gran i fosc i que era per això que ningú s’acostava a veure-la de prop. Indignada davant el descobert li ordenà al gripau que se n’anés immediatament; el gripau molt obedient va dir: està bé, si així ho vols. Poc temps després el gripau passava per on estava la rosa i es va sorprendre al veure-la totalment marcida, sense fulles i sense pètals. I li va preguntar: Què et passa? La rosa contestà: “És que des que te’n vas anar, les formigues m’han menjat dia a dia, i mai he pogut tornar a ser igual.” El gripau solament contestà: “Doncs clar, quan jo estava aquí em menjava aquestes formigues i per això sempre eres la més bella del jardí”.

 

UNA HISTÒRIA PER A PENSAR

Una senyora agafa el tassó i li demana al cambrer que li ompli de brou. A continuació s’asseu en una de les moltes taules del local.

Amb prou feines s’havia assegut que es va adonar que s’havia deixat el pa. Aleshores s’aixeca, va a recollir un panet a la barra i torna al seu lloc.

Sorpresa! Davant del seu tassó de brou s’hi troba sense immutar-se un home de color, un negre!, que està menjant tranquil·lament.

Això és el “colmo”!, pensa la senyora, però no em deixaré robar. Dit i fet. S’asseu al costat del “negre” i parteix el pa a trossets. Els posa en el tassó que està davant del negre i col·loca la cullera en ell.

El negre, complaent, somriu. Prenen una cullerada cadascú fins a acabar-se el brou. Tot en silenci.

Acabat el brou, l’home s’aixeca, s’atansa a la barra i torna després amb un abundant plat d’espaguetis i… dues forquilles. Mengen els dos del mateix plat, en silenci, tornant-se.

En acabar, s’aixeca el negre dient-li “hasta la vista!”, reflectint un somriure en els ulls. Sembla satisfet per haver realitzat una bona acció. Se’n va.

La dona el segueix amb la mirada. Una vegada vençut el seu estupor, cerca amb la mà la bossa que havia penjat a l’espatller de la cadira… però havia desaparegut! Li havia pres el negre!

Anava a cridar “al lladre! al lladre!” quan, mirant al seu voltant, veu la seva bossa penjada en una cadira dues taules més enrere d’on estava ella i, sobre la taula, un tassó de brou ja fred.

(Cal dir-ho que ella s’havia equivocat de taula? I, sobretot, de comportament?).

 

EL LLENYATAIRE HONRAT

Una vegada hi havia un pobre llenyataire que tornava a casa després d’una dura jornada de feina. En creuar un pont que travessava el riu li caigué la destral a l’aigua.

L’home es va lamentar tristament:

– Oh! I com m’ho faré per guanyar-me el pa jo ara, sense destral?

Però tot d’una, d’entre les aigües – oh!, sorpresa! – en va sorgir una bella nimfa i li va dir:

– Espera, bon home, que jo et tornaré la destral.

La nimfa es va enfonsar al riu i al cap de no res en tornà a sortir amb una destral d’or massís a les mans.

– Que potser és aquesta la teva destral? – Va preguntar la nimfa.

– No, no és aquesta, la meva destral no és daurada – va contestar el llenyataire.

Així la nimfa es va tornar a enfonsar per segona vegada i aparegué poc després amb una destral de plata.

– I aquesta? Que potser és aquesta la teva destral? – va tornar a preguntar la nimfa.

– No, aquesta tampoc no és la meva. La meva no era ni d’or ni de plata – va respondre l’entristit llenyataire.

I per tercera vegada la nimfa es va submergir a les aigües del riu. En sortir duia a les mans una destral d’acer.

– Oh! gràcies! gràcies!, aquesta sí que és la meva!

– Però com que ets tan honrat jo et regalo les altres dues, bon llenyataire. Has preferit l’honradesa a la mentida i et mereixes aquest premi.

 

ACTE DE SUPÈRBIA

Un dia el vell lleó es va despertar i a mesura que s’estirava s’anava dient que no recordava haver-se sentit tan bé en la seva vida.

El lleó se sentia tan ple de vida, tan saludable i fort que va pensar que no hi hauria al món ningú que el pogués vèncer. Amb aquest sentiment de grandesa, es va encaminar cap a la selva, allí es va trobar amb un escurçó al qual va parar per preguntar-li: “Digues-me, escurçó, qui és el rei de la selva?”

“Tu, per descomptat”, li va respondre l’escurçó, allunyant-se del lleó de pressa.

El següent animal que es va trobar va ser un cocodril, que estava adormit prop d’una tolla.

El lleó se li va acostar i li va preguntar: “Cocodril, digues-me qui és el rei de la selva?”

“Per què m’ho preguntes?”, li va contestar el cocodril, “si saps que ets tu el rei de la selva.”

Així va continuar tot el matí, i a tots els animals que els hi preguntava li responien que el rei de la selva era ell.

Però, de sobte, li va sortir al pas un elefant.

“Digues-me elefant”, li va preguntar el lleó ensuperbit, “saps qui és el rei de la selva?”

Com a resposta, l’elefant va enroscar el lleó amb la seva trompa aixecant-ho com si fos una pilota, el tirava a l’aire i el tornava a recollir… fins que el va llançar a terra posant sobre el magolat i adolorit lleó la seva immensa pota.

“Molt bé, ja n’hi ha prou, ho entenc,” va balbucejar l’adolorit lleó, “però no hi ha necessitat que t’enfurismis tant perquè no saps la resposta.”

 

PODEM ARREGLAR EL MÓN

Això és un científic que està al seu laboratori mirant de resoldre els problemes del món. Es passa molts dies allà dins, fins que entra el seu fill petit de sis anys i li diu: “Pare, ara t’ajudaré”. El pare, desesperat, li diu: “No, fill, vés a jugar”. I el nen li respon: “No, pare, jo et vull ajudar”. El pare no sap què fer. Aleshores, troba el mapa del món en una pàgina d’una revista. Llavors diu: “Bé, amb això puc tenir el meu fill entretingut durant deu dies i que no em molesti”. Agafa unes tisores, retalla la pàgina, i comença a tallar-la a trossets. Dóna cinta adhesiva al nen i li diu: “Ja que t’agrada muntar puzles, mira de muntar el món”. El nen no el coneixia, el món. El pare continua amb les seves equacions. I el nen, al cap de dues hores, li diu: “Pare, ja he acabat”. I el pare: “No pot ser, això és cosa de nens, deu haver fet qualsevol cosa”. S’ho mira i, efectivament, havia arreglat el món i li pregunta: “Però, com ho has fet, si no coneixes el món?”. I el nen li explica: “Pare, quan has tallat el full, a l’altra banda hi havia un home. Com que jo conec l’home, he girat tots els paperets. Quan he tingut l’home muntat, l’hi he donat la volta i havia arreglat el món”.

Gabriel García Márquez

Aquest és un conte que convida a pensar. Efectivament, rumiem un moment en tots els grans problemes als quals s’enfronta el món: la desforestació dels boscos, l’extinció d’espècies animals, l’embrutiment de mars i rius, la contaminació de l’atmosfera, el forat de la capa d’ozó, l’escalfament del planeta, la superpoblació, la guerra, la violència, la fam… i tants i tants altres. Pensem un moment. Qui els ha creat aquests problemes? No ha estat cosa de l’home? Doncs ja tenim la resposta: si volem arreglar el món, primer caldrà que arreglem l’home!

 www.jouscout.com